dimarts, 18 de maig de 2010

Oreneta / oroneta / orandella

Hi ha una oreneta  que viu   sota  el ràfec  d'una teulada.
Està  trista,  va construir  el seu niu amb  il·lusió,  però  la il·lusió  l'ha  anat  deixant.  
Les  orenetes  veïnes  no  entenen perquè  està  trista  i no li són de gran  ajuda.
Ella,  a vegades, no té cura  d'ella mateixa,  no es  tracta bé,  es  picoteja  de ràbia,   sembla que no li importa res,  ni el que li pugui  passar  a ella , per greu que sigui.
Busca  ajuda  i suport,  però  cap dels nius  amics  no la sap  acollir. 
I el dia que més  trista  està  i que més  ganes té de dormir...   somia començar  de nou,  allà on trobi  menjar  i escalfor.  Somia  un lloc on es pot estat  bé  lluny del fred  i la tristor.  Somia que la seva  vida  és un mal son i que li cal despertar.
I projecta  el seu viatge,  tria el lloc  amb  cura i sap que és  capaç d'emprendre'l. Sense  pressa.  Sap que trobarà  qui li faci companyia,  si no és avui,  serà demà...   ha observat que és  guanyen molts  més  amics  amb un somriure  d'il·lusió,  que  amb una llàgrima d'ensorrament.

34 comentaris:

  1. L'esperança d'una vida millor, és l'ultim que s'ha de perdre

    ResponElimina
  2. Aquesta oreneta ha d'emprendre el vol, segur que troba algun lloc millor.

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. Si l'oreneta té il·lusió per un nou viatge ja només resta emprendre'l, la il·lusió sempre ens fa viure millor i facilita somriures.

    ResponElimina
  4. Aquesta oreneta és molt humana, només li falta parlar ...

    Bon dia Carme.

    ResponElimina
  5. Oreneta no, no marxis
    aquí tindras de tot...
    El caliu a meva sina,
    aigua del meu porró,
    escaiola a la ma neta
    i carìcies i petons.
    Fes el niu per culivar-te
    quan de nit et vingui son
    i al matí a vora l'albs
    cantarem de goig els dos.
    ................ Anton.
    No m'agraden poc les orenetes !!!
    Quan les hi parlo fins em contesten.

    ResponElimina
  6. Segur que si no defalleix trobarà el que cerca...

    Que bonic, Carme! :-)

    ResponElimina
  7. Els somnis de vegades s'acompleixen :)

    Preciós, com sempre és un gust passar per aquí Carme, et deixo un fort petó!

    ResponElimina
  8. Sí, i s'ha de buscar on sigui, garbí!

    Jesús, a veure si se'n surt l'oreneta, de somriure més sovint!

    Sànset, jo també ho crec!

    La il·lusió, lolita, a vegades, quan es perd és difícil de retrobar, per això cal buscar-la allà on sigui... a verue si el viatge...

    Pere, molt humana, tens raó, potser massa! :)

    Anton, m'agradaria sentir com parles amb les orenetes. Em sembla una manifestació més de saviesa. Estimar les orenetes i saber parlar-hi. Una abraçada.

    No ha de defallir, la recolzarem, eh? Gràcies, Rita!

    Gràcies, Cris, un petonàs!

    ResponElimina
  9. El somni de l'orandella (així li diem al meu poble, tot i que el majoritari valencià és oroneta).
    Salut i Terra

    ResponElimina
  10. Moltíssimes gràcies, Francesc, ja saps com m'agraden les teves paraules-regal. Avui dues! deixa'm que les paladegi: oroneta i orandella.

    Una abraçada :)

    ResponElimina
  11. Carme conec "orenetes" amb noms i cognoms que també cerquen el mateix...

    Salut i bon niu.
    onatge

    ResponElimina
  12. I jo, i jo, i tant que sí!

    Salut, onatge!

    ResponElimina
  13. Quan canviï la llàgrima pel somriure el món del voltant també canviarà. Haurà canviat de món sense fer cap viatge enlluernador. Ara farà visites aquí i allà, farà amigues aquí i allà. I amics... i fins i tot trobarà l'amic!

    ResponElimina
  14. hauré d'enviar-te una grabació de les tantes en que al aire lliure i prop d'elles ( orenetes) em resposteixaven,
    Em visiten cada any, ja troben els nius fets, les seves mares allí els deixaren i elles sense pagar cap cànon les habiten i ponen i les cries les ajudo a volar i l'any següewnt se'n en recorden de mi i tornen... també deixen el seu mostrari de tifes, i pinten els objectes més abjectes i que potser no voldria, son personetes que retornen al caliu de la Pau i del Amor, elles ho saben i no dubten... Quan hem d'aprendre... Pronuncien poques lletres però ja en tenen prou... la seva solfa ni Beethoven ni Toldrà ni Serrat l'escriuria millor. Anton.
    En canvi el pardal us robarà si s'ho proposa.

    ResponElimina
  15. Sense una actitud esperançada davant la vida és més feixuc seguir la caminada.

    ResponElimina
  16. Al'escola fem el cens d'orenetes i realment cada cop hi ha menys nius... potser no ens han somrigut prou! O potser no els hem sabut veure el seu somriure i no les deixen niuar... Un conte preciós Carme! Sempre treus punta al llapis i ens ensenyes alguna coseta bona! (els telenotícies fets per tu segur que serien una altra cosa!)

    ResponElimina
  17. Tant de bo aquesta oreneta tingui un bon viatge i trobi aquest lloc que busca :-)

    És ben cert que es guanyen molts més amics amb un somriure que amb una llàgrima... però a vegades, per molt que ho sàpigues, costa que no caigui aquesta llàgrima i els somriures no volen sortir... Si hi hagués amics de veritat serien aquells que estarien al teu costat fins i tot quan plores.

    ResponElimina
  18. Una oroneta molt llesta, sap el que vol, haura de començar ben aviat la seua vlada amb il·lusió, regalant el seu somriure i deixant l'ensorrament molt lluny.

    Molt bonic i humà.

    Una gran abraçada!

    ResponElimina
  19. Sense il.lusió no hi ha esperança que valgui.
    M'agrada l'oreneta s'avia!
    Gràcies Carme!

    ResponElimina
  20. O sigui que aquesta oreneta ha fet el "clic"! :)

    ResponElimina
  21. Llaudal, segur que sí, nomé s cal que s'ho demostri a ella mateixa.

    Anton, procurarem aprendre d'elles, mirant, escoltant i també contestant! :)

    A vegades massa feixuc per unes fràgils espatlles, Nove s Flores.

    Cèlia, cada cop menys nius? Això si que no m'ho pensava pas!

    Assumpta, tens raó, però perquè puguin haver-hi amics de veritat, s'han de donar oportunitats. Primer s'han de fer. S'han de trobar. Tots plorem algun dia, però si plorem sempre no hi ha oportunitat gairebé ni de fer-los, els amics. Si esperem que tot ens vingui de fora malament, tu ja ho saps prou això! L'oreneta ha de trobar la seva nova oportnitat, la seva nova vida, el seu nou llenguatge.

    Gràcies Joana, llesta sí que ho és, pe`ro a vegade s li falt a el valor!

    Joana, la il·lusió és necessària, sempre! Jo trobo que més que l'esperança, encara!

    Fanal blau, a veure si l'ha fet... espero que sí!

    ResponElimina
  22. De vegades la vida te coses que ens fa reflexionar , i t'adones de lo debils que som.

    ResponElimina
  23. hauré d'aprendre molt d'aquesta oraneta. és molt valenta!

    ResponElimina
  24. Em sembla molt trist haver d'emigrar per despendre't de les llàgrimes...
    Perquè els somriures no poden dibuixar-se sense haver d'abandonar res?
    El teu text, com sempre, té múltiples lectures.
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
  25. Tots som dèbils, gurmet! I ens hem de fer forts mica en mica...

    rits, no et pensis tampoc és tan valenta, vol ser-ho i en serà, això sí!

    Pilar, múltiples lectures... potser sí. La intenció és dir que si a un lloc no hi estàs bé i fins i tot et fas mal per estar-hi... és millor marxar. Millor marxar que fer mal i millor marxar que fer-se mal. Però malgrat això sé que tens raó i si es vol els somriures es poden dibuixar sense haver de marxar, però algú ha de començar a dibuixar-los... o l'oreneta o qui conviu amb ella... bona nit, Pilar. Un petó.

    ResponElimina
  26. Els meus ulls segueixen la dansa en ombra
    projectada pels teus ornaments de llum
    fins a perdre's en la ribera del teu giravoltada frondositat..

    Quan despert
    veig el teu rostre de plata
    somriure al dia.

    ResponElimina
  27. Saps? Un dia una oreneta va entrar al pati de llum de casa meva. Vaig somriure-li, quan es va para a descansar, incapaç de trobar la sortida, a l'empit d'una finestra. No va fer cas del meu somriure. Sabia que si es quedava, tal vegada es condemnava a morir.
    He entès el que volies dir.
    Un petó, maca!

    ResponElimina
  28. Manel, dius paraules boniques, gràcies!

    Pilar, ja veig que sí, que ho entens molt bé! :)

    ResponElimina
  29. Espero que sigui una oreneta ben valenta!! :-))

    ResponElimina
  30. Assumpta, segur que li arriben els teus bons desitjos! o les bone s vibracions ... que tot compta en aquesta vida.

    ResponElimina
  31. Quantes orenetes que correm per aquí. Potser n'haurem d'aprendre alguna cosa d'aquest ocell. Però costa, costa...

    ResponElimina
  32. Sempre m'han agradat les orenetes!

    ResponElimina
  33. Tens raó Xexu, costa, costa... però com ella ens en acabem sortint!

    kweilan, són boniques, oi?

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari