Hi ha una oreneta que viu sota el ràfec d'una teulada.
Està trista, va construir el seu niu amb il·lusió, però la il·lusió l'ha anat deixant.
Les orenetes veïnes no entenen perquè està trista i no li són de gran ajuda.
Les orenetes veïnes no entenen perquè està trista i no li són de gran ajuda.
Ella, a vegades, no té cura d'ella mateixa, no es tracta bé, es picoteja de ràbia, sembla que no li importa res, ni el que li pugui passar a ella , per greu que sigui.
Busca ajuda i suport, però cap dels nius amics no la sap acollir.
I el dia que més trista està i que més ganes té de dormir... somia començar de nou, allà on trobi menjar i escalfor. Somia un lloc on es pot estat bé lluny del fred i la tristor. Somia que la seva vida és un mal son i que li cal despertar.
I projecta el seu viatge, tria el lloc amb cura i sap que és capaç d'emprendre'l. Sense pressa. Sap que trobarà qui li faci companyia, si no és avui, serà demà... ha observat que és guanyen molts més amics amb un somriure d'il·lusió, que amb una llàgrima d'ensorrament.
L'esperança d'una vida millor, és l'ultim que s'ha de perdre
ResponEliminamolt millor el somriure, sense dubte
ResponEliminaAquesta oreneta ha d'emprendre el vol, segur que troba algun lloc millor.
ResponElimina*Sànset*
Si l'oreneta té il·lusió per un nou viatge ja només resta emprendre'l, la il·lusió sempre ens fa viure millor i facilita somriures.
ResponEliminaAquesta oreneta és molt humana, només li falta parlar ...
ResponEliminaBon dia Carme.
Oreneta no, no marxis
ResponEliminaaquí tindras de tot...
El caliu a meva sina,
aigua del meu porró,
escaiola a la ma neta
i carìcies i petons.
Fes el niu per culivar-te
quan de nit et vingui son
i al matí a vora l'albs
cantarem de goig els dos.
................ Anton.
No m'agraden poc les orenetes !!!
Quan les hi parlo fins em contesten.
Segur que si no defalleix trobarà el que cerca...
ResponEliminaQue bonic, Carme! :-)
Els somnis de vegades s'acompleixen :)
ResponEliminaPreciós, com sempre és un gust passar per aquí Carme, et deixo un fort petó!
Sí, i s'ha de buscar on sigui, garbí!
ResponEliminaJesús, a veure si se'n surt l'oreneta, de somriure més sovint!
Sànset, jo també ho crec!
La il·lusió, lolita, a vegades, quan es perd és difícil de retrobar, per això cal buscar-la allà on sigui... a verue si el viatge...
Pere, molt humana, tens raó, potser massa! :)
Anton, m'agradaria sentir com parles amb les orenetes. Em sembla una manifestació més de saviesa. Estimar les orenetes i saber parlar-hi. Una abraçada.
No ha de defallir, la recolzarem, eh? Gràcies, Rita!
Gràcies, Cris, un petonàs!
El somni de l'orandella (així li diem al meu poble, tot i que el majoritari valencià és oroneta).
ResponEliminaSalut i Terra
Moltíssimes gràcies, Francesc, ja saps com m'agraden les teves paraules-regal. Avui dues! deixa'm que les paladegi: oroneta i orandella.
ResponEliminaUna abraçada :)
Carme conec "orenetes" amb noms i cognoms que també cerquen el mateix...
ResponEliminaSalut i bon niu.
onatge
I jo, i jo, i tant que sí!
ResponEliminaSalut, onatge!
Quan canviï la llàgrima pel somriure el món del voltant també canviarà. Haurà canviat de món sense fer cap viatge enlluernador. Ara farà visites aquí i allà, farà amigues aquí i allà. I amics... i fins i tot trobarà l'amic!
ResponEliminahauré d'enviar-te una grabació de les tantes en que al aire lliure i prop d'elles ( orenetes) em resposteixaven,
ResponEliminaEm visiten cada any, ja troben els nius fets, les seves mares allí els deixaren i elles sense pagar cap cànon les habiten i ponen i les cries les ajudo a volar i l'any següewnt se'n en recorden de mi i tornen... també deixen el seu mostrari de tifes, i pinten els objectes més abjectes i que potser no voldria, son personetes que retornen al caliu de la Pau i del Amor, elles ho saben i no dubten... Quan hem d'aprendre... Pronuncien poques lletres però ja en tenen prou... la seva solfa ni Beethoven ni Toldrà ni Serrat l'escriuria millor. Anton.
En canvi el pardal us robarà si s'ho proposa.
Sense una actitud esperançada davant la vida és més feixuc seguir la caminada.
ResponEliminaAl'escola fem el cens d'orenetes i realment cada cop hi ha menys nius... potser no ens han somrigut prou! O potser no els hem sabut veure el seu somriure i no les deixen niuar... Un conte preciós Carme! Sempre treus punta al llapis i ens ensenyes alguna coseta bona! (els telenotícies fets per tu segur que serien una altra cosa!)
ResponEliminaTant de bo aquesta oreneta tingui un bon viatge i trobi aquest lloc que busca :-)
ResponEliminaÉs ben cert que es guanyen molts més amics amb un somriure que amb una llàgrima... però a vegades, per molt que ho sàpigues, costa que no caigui aquesta llàgrima i els somriures no volen sortir... Si hi hagués amics de veritat serien aquells que estarien al teu costat fins i tot quan plores.
Una oroneta molt llesta, sap el que vol, haura de començar ben aviat la seua vlada amb il·lusió, regalant el seu somriure i deixant l'ensorrament molt lluny.
ResponEliminaMolt bonic i humà.
Una gran abraçada!
Sense il.lusió no hi ha esperança que valgui.
ResponEliminaM'agrada l'oreneta s'avia!
Gràcies Carme!
O sigui que aquesta oreneta ha fet el "clic"! :)
ResponEliminaLlaudal, segur que sí, nomé s cal que s'ho demostri a ella mateixa.
ResponEliminaAnton, procurarem aprendre d'elles, mirant, escoltant i també contestant! :)
A vegades massa feixuc per unes fràgils espatlles, Nove s Flores.
Cèlia, cada cop menys nius? Això si que no m'ho pensava pas!
Assumpta, tens raó, però perquè puguin haver-hi amics de veritat, s'han de donar oportunitats. Primer s'han de fer. S'han de trobar. Tots plorem algun dia, però si plorem sempre no hi ha oportunitat gairebé ni de fer-los, els amics. Si esperem que tot ens vingui de fora malament, tu ja ho saps prou això! L'oreneta ha de trobar la seva nova oportnitat, la seva nova vida, el seu nou llenguatge.
Gràcies Joana, llesta sí que ho és, pe`ro a vegade s li falt a el valor!
Joana, la il·lusió és necessària, sempre! Jo trobo que més que l'esperança, encara!
Fanal blau, a veure si l'ha fet... espero que sí!
De vegades la vida te coses que ens fa reflexionar , i t'adones de lo debils que som.
ResponEliminahauré d'aprendre molt d'aquesta oraneta. és molt valenta!
ResponEliminaEm sembla molt trist haver d'emigrar per despendre't de les llàgrimes...
ResponEliminaPerquè els somriures no poden dibuixar-se sense haver d'abandonar res?
El teu text, com sempre, té múltiples lectures.
Bona nit, Carme.
Tots som dèbils, gurmet! I ens hem de fer forts mica en mica...
ResponEliminarits, no et pensis tampoc és tan valenta, vol ser-ho i en serà, això sí!
Pilar, múltiples lectures... potser sí. La intenció és dir que si a un lloc no hi estàs bé i fins i tot et fas mal per estar-hi... és millor marxar. Millor marxar que fer mal i millor marxar que fer-se mal. Però malgrat això sé que tens raó i si es vol els somriures es poden dibuixar sense haver de marxar, però algú ha de començar a dibuixar-los... o l'oreneta o qui conviu amb ella... bona nit, Pilar. Un petó.
Els meus ulls segueixen la dansa en ombra
ResponEliminaprojectada pels teus ornaments de llum
fins a perdre's en la ribera del teu giravoltada frondositat..
Quan despert
veig el teu rostre de plata
somriure al dia.
Saps? Un dia una oreneta va entrar al pati de llum de casa meva. Vaig somriure-li, quan es va para a descansar, incapaç de trobar la sortida, a l'empit d'una finestra. No va fer cas del meu somriure. Sabia que si es quedava, tal vegada es condemnava a morir.
ResponEliminaHe entès el que volies dir.
Un petó, maca!
Manel, dius paraules boniques, gràcies!
ResponEliminaPilar, ja veig que sí, que ho entens molt bé! :)
Espero que sigui una oreneta ben valenta!! :-))
ResponEliminaAssumpta, segur que li arriben els teus bons desitjos! o les bone s vibracions ... que tot compta en aquesta vida.
ResponEliminaQuantes orenetes que correm per aquí. Potser n'haurem d'aprendre alguna cosa d'aquest ocell. Però costa, costa...
ResponEliminaSempre m'han agradat les orenetes!
ResponEliminaTens raó Xexu, costa, costa... però com ella ens en acabem sortint!
ResponEliminakweilan, són boniques, oi?