Com un lliri, de pètals tersos i fràgils
voldria tractar cada paraula.
Saber-ne la mesura
i trobar el gruix adequat del seu doll.
Si ragen massa, les fonts, entollen el camí,
si ragen poc serem caminants assedegats.
Cerco trobar un broll fresc i regular
i baixar de la sínia de les paradoxes
Llàstima que una flor tan bella l'associe immediatament al ponent; i ja se sap: de ponent, ni vent ni gent.
ResponEliminaÉs un poema preciós.
Salut i Terra
El lliri és per a mi una de les flors més belles que hi ha. Que meravellós és passejar per la muntanya i de sobte trobar-te'n un de salvatge creixent bell i majestuós entre matolls.
ResponEliminaPetonets.
Preciós poema, Carme
ResponEliminaEl lliri és la meva flor preferida.... M'encanta :) Petons blancs!!
ResponEliminaUna poesia molt aconseguida. Si em permets, m'agrada especialment el canvi de subjecte gramatical entre el cinquè i el sisè vers, tot i compartir el mateix subjecte conceptual, el caminant, que ara es troba enfangat ara es troba assedegat. Ho has fet expressament de posar-hi tantes paraules amb "ll"? Fa bon efecte: líquid i musical . (Lliri, doll, entollen, broll) Les paradoxes, sembla, maregen com la sínia i prefereixes el descans d'un raig "regular"; maco. M'ha complagut molt.
ResponEliminaNo podem evitar que ens afecti el que la paraula expresada. Són quelcom més que un so, de vegades pedres, altres vegades, ocells. Ens acompanyen, ens comprometen i, per a mi el més important, ens ajuden a conéixer i a conéixer-nos.
ResponEliminaTens raó. Hem de messurar-les per tal que no perdin el veritable valor del que contenen.
Avui les teves, han trobat el broll que cerques.
Gràcies, Carme.
Què difícil trobar la mesura justa en tot moment... :-)
ResponEliminaM'ha agradat especialment aquest poema, Carme!
Petons!
També penso que el poema està molt aconseguit. A mi totes les flors m'agraden, mai en trobo una millor que l'altre. Bon dibuix, també. M'ha fet gràcia el microones. Gràcies per fer la vida bonica.
ResponEliminaEls lliris, els lliris blancs sobretot, sempre els he trobat solitaris, encara que n'hi hagi un munt semblen viure aïllats cadascun en el seu món...
ResponEliminaEm sembla molt oportuna la comparació del lliri amb la paraula, una paraula blanca i sola que cerca la mesura exacta..
Un poema que es farà recordar, molt bonic!
Costa saber trobar la mesura justa de moltissimes coses..
ResponEliminapreciós el poema!
La font de la mesura depèn de les pluges, del sol, de l'aore i de la lluna. Però quina mesura la teva per escriure el poema...
ResponEliminaUna abraçada amb mesura.
onatge
Francesc, doncs hauríem d'afegir-hi alguna cosa al refrany:
ResponEliminade ponent
només el lliri
de ponent
ni vent ni gent.
Una abraçada.
Mercè, són molt bonics, és veritat. tenen una elegància especial. Un petó!
Gràcies, Garbí!
Gràcies, Cris!
Llaudal, sempre és un plaer trobar comentaris que parlin del poema. M'agrada, perquè dels comentaris com el teu ssempre s'aprèn alguna cosa. La veritat és que sempre m'han agradat les paraules amb ll, a vegades les busco, però aquest cop no ho he fet expressament. L'inconscient, però, sempre treballa. Gràcies!
Pilar, si ens prenem cada ocasió de dir o de no dir com un assaig o un aprenentatge, algun dia l'encertem, oi? Encara em qued a molt per aprendre sobre la comunicació... o la no comuniació. Gràcies per ser-hi sempre, m'acompanyes.
Rita, gràcies, maca, com deia a la Pilar, aprenent sempre...
Gràcies Mª Antònia! Quin resum dels meus posts més ben aconseguit! Ja veig que has recuperat els posts perduts. :) Un petó!
lolita, m'alegro que t'agradi la comparació. Sovint faig un dibuix i el deixo en un post sens e lletres, en esborrany, fins que un dia relaciono aquell dibuix amb una idea... sempre tinc 4 o 5 dibuixos esperant què els tocarà! un petó!
Clara, totalment d'acord, de moltes coses! un petó, bonica!
onatge, tens raó, el doll depèn de les pluges o de l'aliment que rep, del sol o de la calidesa, de l'aire o de la frescor, de la lluna o dels sentiments... i mira... ara mateix m'ha agradat que m'ho diguessis així! Una abraçada amb la mateixa mesura. Gràcies
ResponEliminaLliri, rellotge
ResponEliminaenfrontat a les busques
que, fràgils enceten
el teu camí de parla.
Innocent de les lletres
expliques teus anhels
- clarividència encerclada -
en el saber de sa saba.
Teva expresió oberta
perfuma al se oida
en mig de la voràgine
del vent que somou
el teu cos inviolable.
...................Anton
Molt bé! Un vers potent, amb força, dels que m'agraden a mi.
ResponEliminaAvui la paraula ha superat el dibuix.
Bona tarda Carme.
(Aquesta setmana estic en blanc i no trobo aquest broll fresc...)
Que bonics aquests versos!
ResponEliminaCosta tant trobar l'equilibri... Observar la natura ens pot ensenyar molt.
Carme,els teus versos són com un lliri blanc amb pistills grocs.
ResponEliminaGerds, frescos i sempre plens de metàfores.
Vaig llegir el teu"Et vaig veure al cafè" en paper :)
Anton, tu si que sempre trobes la mesura de les paraules!
ResponEliminaGràcies, Pere... em fa il·lusió que ho vegis així. La paraula sempre torna, ja sigui en broll fresc o en rajolinet. Bona nit, Pere! :)
maijo, gràcies, la natura sempre ensenya, tens raó!
Joana, quina sort que ens trobéssim ni que fos en paper a Domèstica. M'hagués agradat ser-hi! Una abraçada!
És difícil trobar la paraula adequada però el poema m'ha encantat.
ResponEliminaPoema i lliri, cuantes cose hiha entre ells...
ResponEliminade vegades és difícil, de vegades, ben fàcil..., anar cercant, i anar trobant...
ResponEliminaI són lliris o líliums? Ahá!
Una abraçada molt gran, carme! :)
i jo llegeixo de nit o matinada el que publiques als matins....sínia de les paradoxes....no són pas paradoxals les paradoxes...la justa mesura...el punt mig...ben difícil aquests lliris blancs ...llir entre cards que deia l'Ausiàs...
ResponEliminaQuè bé que estaria això de trobar la paraula adequada... i la frase amb les paraules millors...
ResponEliminaLa forma en que tu ho dius, tal com parles de dolls i fonts, demostra que saps el camí que hi porta :-))
Gràcies kweilan, un petó!
ResponEliminawizard, una abraçada.
Fanalet, a vegades és fàcil, tens raó! :) un petonet a la mesura justa. Si tu dius que és lilium, deu ser-ho, vaig posar-ho sense pensar-m'hi gaire.
Elvira, ara fa unes nits, que no em trobo amb els noctàmbuls, no em quedo fins tant tard. I ho trobo a faltar una mica. M'encant a aquella hora màgica, quan tothom dorm a casa i vas seguint els rastres dels que estant desperts a la xarxa.
Assumpta, el camí que hi porta prou que el sé, però hi ha cmins fàcils i camins difícils! Una abraçada.