Traço poc a poc, tot un llit de crisantems,
passen les hores i canvia el dia,
creuem mots dispersos aquí i allà
i espero, traç a traç, un fil conductor,
com si les paraules no haguessin d'acabar.
Es fa el silenci d'imatges i lletres.
Jo no trobo encara el darrer traç ni la darrera tecla.
M'enduc al llit l'olor dels crisantems, silenciosos.
vaja doncs bona nit amb aquests crisantems tan macos...
ResponEliminaDe bon matí encara fas olor a crisantem? bon cap de setmana
ResponEliminaQuan et llevis, tornaràs a trobar aquest traç perdut. L'olor dels crisantems, Carme, te'l farà recuperar.
ResponEliminaBon dia
Preciós tapís en què es desplega, elegant i colorista, el crisantem vermell.
ResponEliminaQuina olor més dolça, fa el teu blog avui.
Els crisantems atn macos però tan tristos quan la mort els envolta. Quan la mort és un trencament, una decisió també és trista molt trista encara que a vegades no hi ha opció...
ResponEliminaEspero que trobis el darrer traç de la millor manera, tu segur que faràs bé.
El dibuix supera amb escreix la fotografia m'ha encantat!
molts molts ptnts
Elvira, tu estaves en el temps real, jo no. Estava escrit un altr dia, ala mateixa hora. vaig canviar el dia però no l'hora. Ara fas que em senti molt tramposa! Una abraçada de dissabte!
ResponEliminagarbí, no sé si en fan gaire... d'olor, era una manera de dir... en tot cas segur que encara en faig. En tinc tres torratxes.
Anna, gràcies, segur que sí... je, je, je... Em fas somriure, Anna, tu llegint literalment totes les coses. "No trobar l'últim" ho deia en un altre sentit. No saber acabar... bé o malament, no saber acabar... Petons bonica!
Gràcies, Pilar, una abraçada.
lolita, mai m'han semblat tristos, però em fas recordar Brassens que deia que "els crisantems eren les margarides dels morts", perquè floreixen a la tardor, per Tots sants i això... però ni així aconsegueixo trobar-los tristos.
M'alegro que t'agradi el dibuix... no sabia com acabar-lo, anava afegint i afegint i em semblava que mai no n'hi havia prou. Un petó, lolita.
És cert, el que diu lolita, aquesta vegada el dibuix supera la fotografia.
ResponEliminaDoncs jo m'afegeixo a l'opinió que trobo més maco que el dibuix que la fotografia (sense menystenir-la!). Espero que aquest matí, al llevar-te, encara s'hagi mantigut aquesta olor dels crisantems... ;)
ResponEliminaBon cap de setmana!
Eh cerec que aquestes flors es poden menjar en amanida o potser son els pensaments.
ResponEliminaCarme tot es traça a poc a poc... La vida més vida comença amb un traç lent i a poc a poc... És en el propi silenci on neix el crit que ens diu alguna cosa...
ResponEliminaUna abraçada traçada a poc a poc.
onatge
són les capes de colors
ResponEliminaalès de vida,
són els pètals de les flors
del teu traç la mida...
I al matí, mig adormida
ResponEliminani un traç més, ni una paraula
només la seva olor ...
Bona tarda Carme.
he vist un pedacet del llençol en algun blog que et té enllaçada i m'ha semblat una mena de cel granatós ple d'estrelles brillant. ara veig que són flors... un llençol preciós, carme.
ResponEliminales paraules que has escrit també m'han agradat molt, lo "silenci d'imatges i lletres", endur-te al llit l'olor...
una abraçada, carme
Doncs a vegades s'ha de saber acabar... i no tampoc en sé gens ni mica... i crec que ho hauria de fer, però no em surt.
ResponEliminaBé :-) És que quan els poetes feu poesia, ja sabeu que després cada lector ho interpretarà a la seva manera... Algú que estigui molt content veurà aquí un poema feliç (difícil, perquè a mi no m'ho sembla gens... però segur que sí) algú que estigui trist hi reflectirà la seva falta d'ànim...
I algú que estigui una mica (només una mica, eh?) empipat amb sí mateix perquè sempre es deixa prendre el pèl, doncs es veurà dibuixat també.
Conec una persona que només s'apropa a mi quan té un problema o vol que l'escolti... Però si, de passada jo li explico alguna cosa meva, doncs això no li importa massa.
El dia que trobi la darrera tecla i sàpiga com trobar paraules que acabin, ho faré.
(Ostres, quin comentari més estrany m'ha sortit!! jajaja)
:)
ResponEliminacom costa de vegades plegar!
bon vespre de dissabte, carme!
Noves flors, dons, finalment devia acabar en un moment força adequat. Gràcies, maca!
ResponEliminaJoam doncs potser sí, tota l'olor que puguin fer els crisantems. Gràcies.
Gurmet, jo crec que són els pensaments... però l'entès ets tu!
Poc a poc, traç a traç, minut a minut, mot a mot... així, onatge
Isabel i Pere, gracies pels poemes, els pujo cap amunt!
iruna, espero que l'hagis trobat uau... volia dir suau, la suavitat, sempre és important. ;)
Assumpta, dons ho expliques molt bé i sovint passa això a mb els poemes, perquè encara que sigui inexplicablement i ha una mica de cada cosa. Una mica de felicitat, una mica de tristesa i una mica d'estar enfadat amb mi mateixa... què més podria dir-te? saber acabar sempre és complicat i que consti que jo acostumo a ser breu...
fanalet, doncs sí, ja ho veus! :)
Dels millor dibuixos que he vist Carme. ha sigut una bofetada de color en tota la cara.
ResponEliminaUf! Doncs espero no haver-te fet mal, wizard! :)
ResponEliminaJo també faig una suma més gran per admirar els teus crisantems silenciosos però tan olorosos!
ResponElimina