La façana de la Marta amb la versió de joguina.
Els blaus de mar
s'enfilen a les finestres.
I la roba estesa recorda
cançons d'altres temps.
Explicarem les flors a les torratxes
perquè ens embelleixin la tarda.
D'un blau lluent de mar,
escolto el teu somriure.
escolto el teu somriure.
M'agrada.
ResponEliminaEl mar a la façana, aquest ha esta el meu primer pensament quan he vist el dibuix abans de llegir el text. Preciós.
ResponEliminaUn blau lluent que s'adiu amb el dia esplèndid que fa avui.
ResponEliminaEeeeeeeeeei, aquesta façana l'he reconegut de seguida!! :-))
ResponEliminaQuè bé t'ha quedat també!! :-))
Que donaria jo per tenir una casa prop del mar, de fusta blava ... d'un blanc trencat.
ResponEliminaBona tarda Carme.
Gràcies, Jordi!
ResponEliminaCarme, doncs, ja m'agrada la coincidència!
Aquí també el fa, Noves Flors!
Gràcies, Assumpta! Moltes gràcies!:)
Bona tarda, Pere... quin rodolí més tendre que has deixat! :)
Blava porta, blaves finestres i blava roba. Mira, sense saber-ho m'has fet un favor: aquí fa ja tres dies que no veiem el blau del cel. Llum!
ResponEliminaPreciós, Carme... Em recorda a un estiu tranquil i sossegat, a una tarda ben acompanyada i olor a sal i mar... Una migdiada, un somriure... O potser soc jo, que ultimament tot em sembla que parla d'amor!
ResponEliminaM'agrada sempre que dibuixes roba estesa, potser és perquè hi veig el teu joc, la nena que vas ser. I és que se'm barreja el poema i el dibuix, i els records em fan volar.
ResponEliminaUna abraçada.
Ferran, si t'ha servit de recanvi... ja estic contenta. :)
ResponEliminaNeo, a mi m'ha passat tota la vida que tot em parla d'amor, ara no sé si alegrar-me'n per tu o no...
Gràcies Maijo, és la mateixa roba estesa... de fet, :) I si et faig volar ja m'agrada, m'agradaria també volar amb tu, 'nem?
Tinc una façana, vestida d'atzur, on la roba estesa albira les onades que aixeca la línea blava de l'horitzó.
ResponEliminaQuins colors!
compte que hi ha roba estesa.....deiem abans.
ResponEliminaAquest blau m'enamora! Ho pintes tot molt bonic, Carme, dóna gust passar per casa teva!
ResponEliminaBona nit!
M'agrada molt i molt!!!!!! Aquí avui diumenge ha parat de bufar la tramuntana i ens ha obsequiat amb un blau puríssim de cel! Com els blaus del teu dibuix! Feliç setmana
ResponEliminaPilar, quan tot és blau, fa bonic, oi?
ResponEliminaCompte, Joan... xxxsssst!
Gràcies, Glòria, bona nit, maca!
Feliç setmana, Marta! Avui per aquí al Vallès també ha fet un dia molt blau!
Jo quan estenc la roba sempre canto...
ResponEliminaEscolto el somriure blau, però de tant en tant, també petites notes d'altres colors que l'abelleixen...
Bona stmana.
Sempre que veig façanes amb colors de vida, em pregunto com deu ser la gent que hi viu a dins.
ResponEliminaEl que ja crec que sé, és com són els teus sentiments.
Veus, M Roser, ja deia jo que sentia cançons amb la roba estesa!
ResponEliminaLes teves!
Pep, doncs m'alegro que ho sàpigues, gràcies! :) les façanes i finestres sempre fan curiositat. Avui he dibuixat més finestres i façanes... les de la teva foto del pont. :)
ResponEliminaAvui que estava una micona trista,
ResponEliminaels teus colors han donat color
a la nit.
Gràcies Carme.
Jo, avui, davant d'un blau lluent de mar, també n'he pogut escoltar...:)
ResponEliminaUn petó, bonica!
Llegeixo el teu somriure, bonica!
ResponEliminaDoncs, sa lluna, em fa somriure que sigui així. Bona setmana, preciosa!
ResponEliminaBen tornada, fanalet! Plena de llum i somriures!
Gràcies, Núria! una abraçada
Sí, però, amb un ocàs ben vermell, eh? ^0^
ResponEliminaJa veig que ho has trobat massa "monocromàtic", Pilar! Tens raó hi posarem un capvespre ben vermell! Petons, bonica!
ResponElimina"una finestra al mar , petita i blanca...." aquesta casa te la comprava ara mateix per anar-hi a viure demà i quedar-m'hi per sempre ,,,es tan! tant!
ResponElimina