No s'havia fixat mai, i això que ja tenia uns quants anys, com de boniques podien ser les herbes. Qualssevol herba, les que creixen als marges, les que trobem als prats. Se les mirava i només trobava bellesa en cadascuna d'elles.
En va veure unes d'indecises entre ser herbes o ser flors. Li van semblar les protagonistes d'un conte. Les herbes veïnes les trobaven massa presumides i les flors les trobaven massa poca cosa. Però malgrat tot, elles s'alçaven ben dretes. Fent camí cap al cel i arrelant-se fort a la seva terra. Serem allò que vulguem ser, semblaven cridar tot i no tenir veu.
Fent camí, arrelats a la nostra terra, serem allò que vulguem ser! :-))
ResponEliminaNi idea de qui era l'autor-a de la foto :-)
Les herbes i les plantes silvestres sempre són boniques
ResponEliminaM'has fet pensar en les meves classes de botànica, les quals afortunadament queden molt lluny. Allà no hi ha res que no tingui nom, i ara no et sabria dir res concret, però herbes que semblen flors però no ho són?? Segur que ha de tenir un nom ben complicat!
ResponEliminaGràcies, Assumpta!
ResponEliminaMireia, sempre, sempre... jo abans les herbes crec que no me les mirava... ara sí!
Xexu, tu ni cas, que això m'ho m'invento jo, segur que són flors..
si tenim unes bones arrels, res ens pararà de pujar ben amunt.
ResponEliminaL'herba fa olor i es queixa ... quan la trepitges.
ResponEliminaBona nit Carme.
(Aquesta nova foto del mar és esplèndida i anunci del bon temps. He de confessar-te que tinc al · lèrgia a l'olor de la mimosa, no és broma :))
Les herbes com que són petites, passen desapercebudes i així ens perdem autèntiques preciositats herbes també tenen flors...
ResponEliminaL'encant de les coses humils i petites que ens donen una lliçó, elles no es rendeixen i aixequen el cap i no els importa que a la vora tinguin grans floracions...
He sentit que parlaven per la tele del.es...jo no el veig al meu blog!
Petons de bona nit
Amunt i crits, Joan!
ResponEliminaPere, doncs per fi te l'he tret! ;)
M Roser, m'agraden les herbes humils! Doncs jo si que el veig al teu blog... a la barra de dalt, a l'adreça.
http://petitesesroser.blogspot.com.es/
doncs una de les coses que també faig quan trec la Taca és contemplar les herbes... :D
ResponEliminaSEREM EL QUE VULGUEM SER!!! (nena, quina frase més reeixida!!!!!!)
Tot ésser és bell per si mateix,
ResponEliminales comparances són odioses.
Cal valorar-lo per ser únic i irrepetible
Bona nit nina.
Un post ben bonic, que pot tenir varies lectures, i una frase genial: Serem el que vulguem ser!
ResponEliminaLa nova foto, una bellesa.
Li diuen males herbes, a aquestes herbes amb flor. Segur que és a causa de la por que provoca la seva força. A mi m'agraden molt les rabanisses, que omplen el paisatge de blanc.
ResponEliminaPreciosa la fotografia de la capçalera!
ben cofoies i orgulloses de ser-ho! siguem com les herbes !
ResponEliminaLa calidesa de verd i coloraina
ResponEliminafa catifa en el terra cobrint-la
Allí, com lletres es solten
sense intencionalitat augusta
i que ens diuen silents i callades
sense buscar premi ni llorer...
..................... Anton
Fins i tot, a voltes, la natura pot esdevenir cruel i condemnar a l'oblit i l'extinció espècies relictes, rares, que sembla que no haurien de pertànyer al lloc on són.
ResponEliminaÉs llavors quan s'ha de treure la voluntat i aferrar-se a la vida!
Les herbetes de planes i marges, deixen de ser anònimes a la primavera. Moltes d'elles esdevenen la millor decoració de prats i camins. Tenen la bellesa de les coses senzilles!
ResponEliminaGràcies Carme, ja miraré de treure'l, és que no sabia on es veia...
ResponElimina