Dibuix d'una foto d'Amics arbres · Arbres amics
Perduts en el laberint
de mil camins de la vida.
Cada racó és un nou repte.
Cada pas un descobriment.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
és un pit roig, oi? dissabte en vaig veure un, a tocar. em va fer molta il·lusió.
ResponEliminaAquests laberints, tal i com els descrius son motivadors. M'ho tindré que gravar en la memòria, que sovint em perden i desesperen.
He arribat tard al carrer de la mar, però ara no. Si m'afanyo seré el segon del laberint. O no.
ResponEliminaHi ha tants laberints, alguns ens fan presoners, i d'altres ens fan forts per seguir avançant. Ai la vida, tan bonica i tan complexa!!
ResponEliminaQuin pit roig tan bonic!!!!
M'encanta el teu optimisme!!! Petons!
ResponEliminaSi hi pots entrar
ResponEliminaper sortir del laberint
hauràs de ... volar.
Bon dia Carme.
Quan els descobrtiments són positius són meravellosos. Cada descobriment, una meravella més.
ResponEliminaA vegades ens sentim ben bé dins un laberint... però enfocar-ho com ho fas tu, dóna esperança :-)
ResponEliminaesta vegada, lo dibuix ensenya la situació en què vivim, amb la impressió d'estar atrapats en laberints dubtant si realment hi ha "sortides" (sovint pensant que no n'hi ha), i les paraules donen una interpretació certament optimista. sense arribar a dir si hi ha sortides o no, com a mínim "cada racó és un nou repte, i cada pas un descobriment". vés a saber si podrà arribar a volar, este moixonet, si quan ho intentarà s'estavellarà contra les branques o si podrà trobar la forma de sortir-se'n... però en qualsevol cas, mentre estem al laberint, mos invites a viure la vida i a "caminar-la".
ResponEliminam'ha agradat molt, carme.
Hi ha laberints que son per protegir-nos.
ResponEliminaPotser els laberints tortuosos als que ens aboca la vida de tant en tant són això, un nou repte més a superar.
ResponEliminaPobre ocellet sembla que està una mica perdut...
ResponEliminaA mi també em sembla un pit-roig, uns ocells que s'apropen força a les persones i els pots contemplar molt bé...
A la vida, de vegades, ens endinsem per camins sinuosos i després ens costa trobar la sortida, perduts pel laberint...
Molt bonic el dibuix, Carme , com sempre!
Quin ocell tan gordet i maco! Un pit-roig, suposo, infladet per no tenir fred. Ell s'hi deu sentir com un rei, a les teves branques.
ResponEliminaM'agrada la manera positiva d'afrontar el laberint de les branques: com un nou repte i una invitació als nous descobriments.
Una abraçada!
rits, jo m'ho dic així, perquè vull que siguin sempre motivadors...
ResponEliminaEl segon efectivament, Jordi... ja saps que mai no és tard!
Laberints de moltes menes Dafne, a vegades fins i tot ens els inventem nosaltres mateixos.
Gràcies, Merike! Un petó!
Veus, Pere? Volar no estaria malament, ni que fos metafòricament... m'hi apunto!
Noves flors i si no són positius, doncs també ens són ben útils, encara que no en gaudim immediatament.
Gràcies, Assumpta! M'agrada que ho vegis així!
Ho expliques molt bé, iruna, és ben bé així com intento fer-ho. Caminar la vida, tant si hi ha sortida com si no... tant si la sortida ens agrada com si no... petonets, bonica!
jo mateixa, sí, segur que sí... però a vegades ens enganyem.
porquet, oi que sí? i si no què més podríem fer-ne, convertir-ho en un repte em sembla prou útil.
Sí que és un pit roig, M Roser! Ja costa, ja de trobar sortides, però mentrestant també vivim!
Una abraçada, Galionar, m'alegro molt que t'agradi, descobrir sempre més enllà...
Sortides sempre n´hi ha
ResponEliminaun pas rere l´altre,
la decisió del primer pas
és el més important.
Bessets Carme. Bona nit!
Se n'ensortirà, fent volar la imaginació. :)
ResponEliminasa lluna, tot és començar, és ben cert!
ResponEliminaComentari genial, Rafel... també nosaltres podem fer-la volar encara que no tinguem ales.
Quin ocellet tan bonic!
ResponEliminaTé cara de espavilat, segur que surt volant del laberint.
Bona nit, Carme
Segur que sortirà, Glòria!
ResponEliminaBina nit, maca!
La gràcia del laberint està en trobar-hi la sortida, com la vida buscar nous camins si perdre's és la millor manera de conèixer carrers, no lamentis estar una mica perdut, és provable que sigui la millor manera de conèixer la teva vida.
ResponEliminaEm desperto amb el teu laberint i em fa moixaines a les parpelles. Un petó!
ResponEliminaCada racó, cada pas...
ResponEliminaMarta, doncs no ho lamentarem...
ResponEliminaUn petó, Núria!
Massa racons, massa passos...