D'una fotografia d'occitaníssima
Baixava per les escales de l'androna, quan la va veure. El pas decidit, mirant enllà, ignorant de la seva mirada captivada. Anava sola. Després de 3 anys anava sola. No la va cridar, només la va mirar, la va seguir de lluny en el lloc més estret i planer d'aquella androna. Però va alentir el pas i la va deixar marxar, vida enllà, sense dir res, ni provocar la trobada.
PD: Gràcies Manjacostel pel dibuix i per la paraula...
androna
1 f. [LC] [AQ] Carreró o pas públic d’amplària molt reduïda entre dues parets contigües.2 f. [AQ] Edícula que s’aixeca en una teulada, amb una portella, per a permetre de pujar-hi a netejar-la i adobar-la.
faig una traducció a l'occità a través del traductor, ha deixat en vermell aquests mots, com si no fossin correctes:
Davalava pels escalièrs del androna, quand la vegèt. Lo passatge decidit, en gardant enlà, en ignorant de lo sieu agach presoèra. Anava sola. Après 3 ans anava sola. La cridèt pas, la gardèt solament, la seguiguèt de luènh en lo passatge mai estrech e plan d'aquela androna. Mas va alentir lo passatge e la daissèt partir, vida enlà, sens dire res, ni provocar l'amassada.
M'encanta el dibuix, sobretot els colors, que m'agradaria veure en aquarel·la! I el text es fantàstic. La paraula androna sona molt tendra, i encaixa perfectament amb el trosset de vida que relates. Genial, com sempre! Un petonet :)
ResponEliminaCarme, la que ha deixat aquest primer comentari he sigut jo, no sé per què no surt la meva identificació :)
ResponEliminaAndrona, ara ja m'has il·lustrat, I això de l'occità esta que molt bé, qui pogués fins aprendre rus com em proposava una neboda fa uns dies...
ResponEliminaentrar en la ment dels altres gràsies a la paraula que ens uneix, sense gesticular... una bona labor. Dona serenitat el dibuix... deu ser que en les teves mans hi floreix. Anton.
Des de L'androna la va veure sola, segura i decidida, va continuar el seu camí sense dir-li res.
ResponEliminaQuina sonoritat més dolça ens has portat amb l'occità. M'agrada.
ResponEliminaQuin traductor has fet servir? Has provat l'Apertium?
ResponEliminaPotser li hauria d'haver dit alguna cosa. No es trobaran mai més tot dos sols, en un lloc tan especial que fa impossible que no es parlin.
ResponEliminaLi podria dir: "Vos guardi ... e pas pogui deishar de guardar-vos".
Bona tarda Carme.
Ací diem "androna" a un albelló. Per això m'ha estranyat el text. Després, ja he vist que aquest mot té altres accepcions.
ResponEliminaQue n'és de diferent l'occità. Aquesta paraula no l'havia sentit mai.
ResponEliminaTres anys ja i encara la somiava!.
ResponEliminaSi li pogués dir que encara l'estimava...
n'hi havia prou amb saber-la preciosa
i probablement feliç.
Bufa el vent aquesta tarda,
més ràpid arribaran els meus bessets.
Gràcies, neo, doncs he repetit molt s dibuixos en Paint i en aquarel·la, no et dic pas que no! :)
ResponEliminaAnton, moltes gràcies! Em va agradar que una paraula que nio coneixia gens fos també correcta en català. Pensava que androna era occità i em vaig trobar al sorpresa!
Així mareix, Montse!
Gràcies, Carme!
Clídice, el provaré, no l'he provat, no!
Pere, a vegades ens deixem perdre tantes oportunitats!
Noves Flors, ara acabo de buscar albelló... tampoc la coneixia! :) quanrts manere s de dir i quants significats de cada mot. Un tresor.
XeXu, jo tampoc i sembla que és una paraula exactament equivalent en català i en occità. :)
Sí, en devia tenir prou, sa lluna! a vegades ja passen aquestes coses...
ResponEliminaAi! Rosamunda!! creu l'orgullos que sempre l'honorarant els amants...
ResponEliminaCom diu Noves flors, al meu poble també li diem androna a l'abelló o clavegueram.
ResponEliminaSi és que tenim una llengua molt rica.
Una abraçada
Salut i Terra
És bonic l'occità, fins i tot s'entén força bé...M'imagino l'escena i és que tres anys són molts. Si l'hagués cridada potser s'hauria decebut, ara sempre recordarà la imatge del carreró...
ResponEliminaÉs una paraula bonica, androna; no recordo haver-la sentida mai. Comprenc molt bé la reacció del protagonista: hi ha vegades a la vida que decidim deixar marxar, vida enllà, sense provocar la trobada..., encara de després ens en penedim la resta dels nostres dies.
ResponEliminaUna abraçada!
Que bonica la llengua d'oc!
ResponEliminaLa meva filla és diu Mireia.
Miquel Angel, l'orgull no cal tenir-lo, ni la Rosamunda ni ningú... ningú ni res dura per sempre...
ResponEliminaFrancesc, doncs avui he après les dues noves, jo només coneixia clavegueram!
M Roser, deu haver pensat això... així estalvia decepcions.
Galionar, més val no penedir-se de res... encara que a vegades costa de complir! Una abraçada.
Glòria, sí que és bonica, molt!
ResponEliminaDoncs si me l'haguessin dit perquè endevinés el significat, segur que no m'hauria sortit :-) El començament "andro" em feia pensar amb quelcom relatiu a l'home, però el final "ona" era súper femení, així que trobo que és una paraula molt misteriosa :-))
ResponEliminaM'he trobat amb l'androna en l'entorn dels teus dibuixos i lletres. Sóc incapaç de dixar-la passar. Gràcies!
ResponEliminaBon dia, Carme!
Assumpta, recollint paraules noves... sempre.
ResponEliminaPilar, no en deixarem escapar ni una!