M'he endut el personatge que m'ha regalat la Gerònima: el mag i jo us ofereixo:
A ella li agradaria més que tothom s'acostumés a dir-li Kim, li sembla més actual i no tant casolà. Però no hi ha manera. A la seva parada de fruites del mercat, tothom li diu "Bon dia Quimeta!" "Quina tallada de cabells més maca que t'has fet, Quimeta!"
Quan arriba algú nou, ella s'afanya a preguntar-li el nom i a dir-li jo em dic Kim... però no hi ha manera, al cap de pocs dies, ja s'han acostumat a dir-li Quimeta.
I aquell dia, a la taula més propera del Cafè Blau, mirant l'espectacle de màgia, la Quimeta s'embadalia, no pas amb la màgia, sinó amb el mag. Quins ulls, déu meu, aquest mag! I mentre el mag esperava que pugés el voluntari que havia triat, els seus ulls es van trobar amb els de la Quimeta. Quan el mag va acabar l'espectacle, abans d'abandonar l'escenari, es va acostar a ell i li va dir: "Com es diu aquesta noia dels ulls bonics?" "Kim" va dir ella.
I va ser la primera persona que es va acostumar a dir-li Kim, per sempre més.
EI! ANEU A Ricderiure I ANIMEU-VOS A PARTICIPAR!!!!
s'haurà d'acostumar a ser la Kim només per les persones més properes i amb forts vincles.
ResponEliminaCaram amb el mag, de seguida ha sabut conquistar la Quimeta... vull dir la Kim..., això sí que és màgia!
ResponEliminaÉs molt maco aquest personatge-conte que has regalat...i perquè es vol dir Qim, Quimeta sona més català...
ResponEliminaEeeeei, quina història tan bonica!! :-))
ResponEliminaAra penso que potser ella ja voldrà que només sigui ell qui li digui "Kim"... els demés ja poden seguir amb el Quimeta ;-))
Un final feliç per al conte del teu personatge. Potser la gent no li volia dir Kim perquè sabien que en català les abreviatures es formen amb les darreres lletres del nom, i li haurien hagut de dir Meta, i és clar, quedava una mica lleig. Però el mag, que devia ser estranger, no ho sabia, o es va deixar de collonades, i només es van dedicar a posar en pràctica el llenguatge de l'amor...
ResponEliminaQuin mar tan bonic a l'inici, Carme!
Aquest personatge em fa molta gràcia. La meva mare es deia Quimeta i tampoc li agradava el seu nom, deia que era molt de poble i s'estimava més que li diguessin Joaquima.
ResponEliminaEl pitjor de tot és que el seu mag li deia ... Quima.
Bona tarda Carme :)
Joan, tenir més d'un nom, a vegades dóna més d'un rol també a la vida. Segons els ambients ets més així o més aixà.
ResponEliminaXeXu, era un mag de totes, totes, eh? :)
M Roser, mira ella és així, li feia gràcia que sembles estranger... :)
Exacte, Assumpta! S'haurà quedat en pau amb el seu nom d'una vegada per totes... per art de màgia!
Galionar, el non es Joaquima... com diu el Pere. De Joaquima, Quima i de Quima Quimeta... :)
Pere, si li deia el seu mag... segur que li deia bonic i li agradava! Bona nit, Pere.
M'agrada!! ja tenim el mag sense nom amb la Kim!!! ja ja ja!!
ResponEliminaL'altra dia vaig conèixer una Guadalupe, li vaig dir que m'agradava molt el seu nom i ella em va respondre que a ella no gens. Vaig pensar "pobreta!" malgrat que a mi el nom sí que m'agrada. :)
A mi m'encanta el nom de Quima...Un petó, r-bonica!
ResponEliminaEls noms, de vegades, ens venen grans. Sobre tot quan som petits.
ResponEliminaEl meu no m´agradà fins fa poquets anys. De fet, els pares encara ho diuen abreviat i quan la gent mira i em veuen tan gran, riuen ;)
Preciosa la Kim i tu més.
Gerònima, sentir-se incòmode dins d'un nom, ha de ser desagradable, trobo. Ja veus que el teu mag, m'ha agradat, però a la Quimeta, més! :) petonassos, nina!
ResponEliminaNúria... :) a mi també! un petó!
sa lluna, és que els diminutius són tan carinyosos! Una abraçadeta dolça, bonica.
El mal costum de la gent de fer diminutius a qui no en vol o a allargar-los a qui els vol curts. El nom és la nostra identitat, i cal respectar-la.
ResponEliminaLa Kim, podrà sentir dels llavis del seu mag el nom tal i com sona!!! Quina sort que ha tingut, encara que a la parada, sigui la Quimeta!!!
Oh, que bonic!
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest personatge que t'has empescat. La Kim o la Quimeta.
Vaig a Ricderiure a mirar com va això tant divertit!
gràcies per participar i fer-ne difusió Carme!
ResponEliminaa mi això de Kim em recorda a aquella actriu rossa...
segur que és entranyable i té cara de bona persona, per això no poden evitar dir-li Quimeta,
serà un bon regal pel pròxim que s'hi apunti!
salut!!! i animeu-vos!
Dafne, és cert, el nom representa alguna cosa més, que ens ha de fer sentir que som nosaltres.
ResponEliminaGlòria, doncs va, apunta-t'hi!
ricderiure, espero que algú la vulgui aquesta Quimeta!
Jo la vull!
ResponEliminaTota teva, Glòria! :)
ResponEliminaEm fa il·lusió que algú la vulgui!
No m'agraden els diminutius, però respecte la gent que els usa.
ResponEliminaUna nena i un mag, això si que és una bona conjunció.
Vaig a seguir llegint la cadena del Ricderiure a veure que hi trobe.
Salutacions, Carme.