una foto de Dídac Ramírez, trobada a Butzènit blanc
Aquelles pluges intenses del novembre es van endur la nostra programada visita de tardor al Montseny.
Havia de ser un cap de setmana per mirar, per sentir, per compartir i sobretot per veure'ns, tots quatre. Sempre massa de tard en tard.
Vam dir-nos que ens quedava tota una primavera de recanvi.
La primavera és a punt d'arribar, però tu has marxat abans. Inesperadament. No et tocava.
La nostra trobada ha estat ajornada a l'infinit.
La nostra trobada ha estat ajornada a l'infinit.
Bon viatge, amic, que descansis en pau. Et portarem al cor de totes les tardors i totes les primaveres,
Quan llegeixes d'aquestes anades abans del que toca te n'adones que estem enganxats a la vida per un fil molt prim i que per molt que ens hi amarrem, qualsevol ventada forta el pot trencar...
ResponEliminaUna abraçada i el meu silenci en aquests moments que estareu passant tots plegats.
mai entendrem perquè les vides se'n van..mai..
ResponEliminaajornar fins l'infinit és dur, massa..
ho sento Carmeta, molts i molts petonets..preciosa!
carinyo...
ResponEliminasempre ens sobta, sempre ens rebel·la i remou els dins...
tot i que, malauradament, és la única cosa que sabem del cert...
quan es produeix de sobte, ens colpeix encara més...
la visita al Montseny serà diferent a partir d'ara..
hi serà, segur, d'una altre manera...
i segur que us dibuixarà un somriure...
Carme...
ja saps que sóc dolent manegant-me en aquestes coses...
et deixo una abraçada infinita, càlida...
i una capseta plena de petons dolços, per acompanyar* fins allà sigui possible...
petonet dolç ;¬)*
(*com en parlava Joana fa poc...)
Allà, al mig del Montseny, tot guarda silenci.
ResponEliminaT'abraço molt fort, Carme.
És tan difícil trobar paraules per aquests moments,sembla que cap et consola.
ResponEliminaNo hi ha dia que no tingui un pensament per al meu amic.
Però no s'han anat Carme, sempre estaran aqui,
entre els nostres records.
Una abraçada càlida
Uf, lamento la pèrdua. Una abraçada molt forta per tu i pels altres, espero que estigueu bé. Li dediques paraules molt maques, segur que li arriben d'alguna manera o altra.
ResponEliminaAi Carme, també tu afectada per la pèrdua; aquests dies entro en diferents blogs i sembla com si estéssim unides, perquè tots els escrits són de dones que parlen d'aquells que ja són a l'altra banda.
ResponEliminaMai hem de posposar res, perquè no som amos del temps, i pensant que ens en queda molt,de cop i volta s'atura.
Petons i mentre seguim aquí, recordem els que ja són allà!!!
Estic convençuda que ens senten!!!
Hi ha èpoques de la vida en que sovint s'ajornen les trobades ... simplement s'ajornen.
ResponEliminaBon dia Carme.
Una abraçada, Carme.
ResponEliminaUna abraçada i un petó dolç de companyia Carme...
ResponEliminaNo ens hauria d'espantar la pluja ni altres urgències quotidianes que, sovint, no acabem de dimensionar en la seva mesura justa...
cal fer el què creiem a cada instant,
sovint ajornar no és una bona decisió...
sovint queda pendent l'instant a compartir i pensem que el temps ens farà costat...
no hi podem confiar...
el temps ja no torna a ser mai el mateix...
una abraçada dolça estimada...
t'acompanyo/t'acompanyem...
Una abraçada molt gran Carme!
ResponEliminauna abraçada
ResponEliminaCarme, quin record tan maco per l'amic! Estic segura que li arriba, t'ho dic de cor.
ResponEliminaUna gran abraçada!
Moments tristos que deixan l'ànim encongit. Passat el temps precís, el record de l'amic perdut; de les seves paraules i gestos et faran companyia.
ResponEliminaUna abraçada.
uf, què trist llegir-te aquestes paraules.
ResponEliminaus envio també una abraçada molt forta. Anims.
Carme, una abraçada ben forta!
ResponEliminaLa Montse, a dalt de tot, ha fet una reflexió que trobo molt pertinent. Ara hi som, ara no hi som; no cal res de l'altre món per passar de ser a deixar de ser. Celebrem la vida, i celebrem les vides que hem pogut compartir.
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
Un petó Carme! tan sols pensa que l'oblit és la veritable mort.
ResponEliminaUna abraçada ben forta, CARME. Els adéus inesperats són tristíssims. La vida es curta i quan passen coses així és quan veiem que MAI hem de perdre el temps.
ResponEliminaCarme, bonica, què podem dir-te en aquests moments tan tristos?Sàpigues, només, que estem al teu costat des de la distància i que t'agafem ben fort les mans.
ResponEliminaUna abraçada tendra.
Tristos moments. L'amic viu en el record. Abraçades.
ResponEliminaHi havia una fulla escrita
ResponEliminaque el rou la va mullar
ara no podem llegir l'estrofa,
ni la tendra solfa
d'un paseig de cant.
............ Anton
Anims, Carme, l'infinit és molt lluny o molt a prop, el record recorre les distàncies i és el que tenim a nostre abast. Tots l'hem de practicar, de vegades dolorós, amb plany, altres per retornar al ball de la vida en el que no pots relliscar.
Hi ha dies que aquella expressió tan tòpica de "t'acompanyo el sentiment" pren tot el seu sentit. Jo te l'acompanyo.
ResponEliminaUna abraçada Carme. El record serà dibuixar noves primaveres al Montseny.
ResponEliminaMoltes gràcies a tots per ser-hi, per venir i acompanyar-me.
ResponEliminaUna abraçada de tornada...
Una abraçada molt forta,Carme.
ResponEliminaUna abraçada, Carme, molt càlida, molt sincera.
ResponEliminaCarme...Un petó...
ResponEliminaGràcies de nou, a tots. Un petó.
ResponEliminaAi Carme... què trist... una abraçada ben grossa i un potxonet ben dolç.
ResponEliminaCarme, ho sento molt. Sempre que se'n va un amic s'endu un trocet del nostre cor...però nosaltres també guardem el seu record, al raconet dels sentiments més profunds...
ResponEliminaUna forta abraçada.