diumenge, 4 de març de 2012

La casa de les Belles adormides de YASUNARI KAWABATA.

Una història   molt simple  però inquietant...

La  casa  de les  Belles  adormides  és  com  una  mena de prostíbul,  però no s'hi practica  cap mena de sexe.

Els  homes  (vells)  paguen  per  dormir  al costat  d'una noia  jove, despullada  i adormida,   més que  adormida,  narcotitzada,  que  no es  desperta  mai,  en cap cas.  Es  comprometen  a  no mantenir  relacions sexuals  amb elles. Només  hi dormen.

El protagonista  hi va  el primer  cop per  curiositat  i  després  hi  segueix  anant  com  fascinat  per  la  situació.

Les  reflexions  del protagonista,  les  seves observacions,  les  pors,  els  desitjos, els records  que  li venen  en la solitud  de les  nits amb les noies  adormides...  els pensaments  sobre  la mort,  tot  esta  explicat  d'una manera poètica...  no  hi ha acció,  no passa  gran cosa   i malgrat  tot,  el llibre  va  atrapant,  provoca la curiositat  per  saber  on va a parar  tot això.

L'he llegit  ràpid  i amb  interès...  m'ha  agradat  la  manera  d'explicar  les coses  i també  com  va lligant  les  experiències  de la seva vida,  amb l'experiència del moment,  però  no sé  ben bé  què  me'n quedarà  a dins,  d'aquest  llibre.  La  situació  se'm feia  tan estranya!  proposa    una situació  que m'incomoda  per  dins,  no trobava gran cosa  on em pogués  identificar. No sé  si serà  que no sóc  japonesa  (o al menys  no del tot,  he, he, he...).   És  un llibre que  no  deixa  indiferent.

Aclariment:  en cap cas  sembla que les noies  estiguin enganyades ni forçades.

26 comentaris:

  1. Aixi com ho has explicat,
    tampoc em fa molta gràcia.
    De fet, el que suposa la
    "utilització" d´un altre
    ser sense la seva aprovació,
    m´incomoda moltíssim...
    Jo potser que hi tengui els
    ulls, quan intento llegir
    sense ulleres;)

    Bon diumenge!

    ResponElimina
  2. A mi aquest tipus de llibres m’agraden, em serveixen per intentar canviar de xip i fer-me una mica ”japonesa” amb el sentit de intentar veure la historia des d’allà. Acostuma a ser una mica difícil, ja que les mentalitats són molt diferents i suposo que el tema i el ritme de la narració també. L’apunto.

    ResponElimina
  3. Una trama així només podia venir d'un autor japonès, oi? Tenen una manera de funcionar molt diferent a nosaltres. M'ha interessat el que n'expliques, si ensopego amb ell és possible que me l'emporti a casa.

    ResponElimina
  4. És com fer servir un cos sense vida.
    Em recorda el vampirisme.
    Incomoda, sí, però és molt interessant

    ResponElimina
  5. Tot això és molt curiós, si és real entenc que és una situació una mica morbosa.
    En fi una història original i ... l'important és que elles no ronquin.

    Bon dia Carme :)

    ResponElimina
  6. He he he! L'últim que m'esperava del Pere és que sortís amb els roncs! Certament, hi ha diferències notables entre dues dues cultures, i potser per això no acabem de comprendre algunes coses. Penso que ja hem d'aplicar prou repressió a les nostres vides, a voltes, com per fer-ho voluntàriament i gratuïta...
    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
  7. Deuen admirar el respir... No sé si els deuen privar de que pensen en les situacions que no es donen i que poden quedar en el rebost de la memòria i torturar-los. Hi han tantes coses que ens semblen quasi imposibles i hi ha qui les té fins escriturades. El MAGÍ és un ser ben real.Això de no dormir, crec, i mirar com altre dorm em fa pessigolles. Quina meditació se'ls deu presentar en la fantasia. No m'agradaria trobar-me en eixa situacio i menys volguda, ara per accident... i encara n'hi ha que diuen que per que s'escriu tant si tot ja està escrit... Innocència que camina.Anton.

    ResponElimina
  8. Què estranys que són els japonesos... No sé si m'agradaria. És gaire llarg? La història em desperta curiositat, però si dius que es tan estàtic no sé. No sé si m'hi avorriria. Però bé, el tindré en compte!

    Abraçades, Carme!

    ResponElimina
  9. Quines coses tan rares!... Jo sóc massa europea (bastant mediterrània i una mica britànica) per poder entendre tot això. Em sembla que tant llegir autors japonesos no sé si pot ser bo :-DD

    私はディケンズを読むことを好む。それは理解しやすくなります。

    ResponElimina
  10. ところで、村上は嫉妬深いです。

    ResponElimina
  11. ben bé no sé què dir.
    De primera impressió, no m'atrau massa xò qui sap.

    ResponElimina
  12. Sa lluna, no és sense l'aprovació de l'altre. Cadascú juga el seu paper sabent quin és el seu paper. I de fet dormen... és molt especial i sí incomoda. Però fa pensar molt.

    Carme, està ben escrit i és fins i tot poètic. I jo m'ho prenc com una metàfora... com si el llibre m'hagués dit que en el fons tots els sentiments i emocions els vivim sols, encara que no ens ho sembli.

    XeXu, com dius tu, només podia ser japonès... (o també del Sánchez Piñol!) :) Jo finalment li he tret força suc.

    Jordi, el més impactant és que no fan servir el cos... o gairebé no... tal subtil, to plegat! Menys els pensaments que van a raig fet...

    Pere, doncs alguna d'elles roncava una mica! I sí la situació incomoda, a mi al menys... però fa pensar sobre moltes coses. He llegit comentaris sobre aquest llibre que parlen de la relació del sexe amb la mort i de les reflexions sobre la mort. Però a mi m'ha interessat més altres coses, com la vivència de les emocions absolutament en solitari...

    Galionar, els japonesos són rarets... és cert. Som tant diferents!

    Anton, el protagonista no para de pensar i de fer relacions i enllaços amb coses de la seva vida... ui finalment dorm, també. És tot estrany, però fa pensar...

    No és llarg, Yáiza, unes 120 pàgines (segons com les comptis):) L'interès per a mi està en els pensaments del protagonista...

    Assumpta... :) tot depèn del què en fem un cop ho hem llegit. Ara bé, entenc que prefereixis Dickens, ho entenc!

    I si Muraka mi és gelós s'haurà d'aguantar... i posar-s'hi fulles. ;)

    rits... cadascú que decideixi... jo he llegit un munt de bones crítiques. Sembla que és una obra molt important de la literatura japonesa.

    ResponElimina
  13. Mai, mai es va més enllà que el simple jeure amb una dona bonica?
    Que potser també narcotitzen als homes abans de "dormir"? hehehe.

    ResponElimina
  14. Sí, sí, Assumpta, pobre Murakami, que dolent és això dels gelos! ;D

    Policarp, el llibre només explica els experiències d'un protgonista... però no te'n riguis, eh? els donen també pastilles per dormir, però se les prenen si volen i quan volen.

    ResponElimina
  15. Els homes vells deuen voler encomanar-se la juventud de les noies...
    Bona primera setmana de març.

    ResponElimina
  16. N'he sentit a parlar molt d'aquest llibre, i també n'he llegit ressenyes ...ara bé jo faig molt cada del que dius tu...jo tampoc sóc japonesa ...si t'ha agradat a mi potser també m'agradaria

    ResponElimina
  17. Potser sí M Roser! sense exigències que no podrien complir, en molts casos.

    Elfree, jo les ressenyes que havia llegit, totes la deixaven molt bé. Com una obra mestra i una referència important de la literatura japonesa... jo potser no arribo a tant, però li he trobat coses interessants.

    ResponElimina
  18. Jo si que l'he llegit. Tot i que no nego que està ben escrit i que és un tema ben inusual, és un tipus de literatura que no m'atrapa i, en aquest cas, que em neguiteja una mica.
    Hi ha gustos per tothom!

    ResponElimina
  19. Jo el vaig llegir fa uns quants mesos. Curiós i ben redactat.Sí provoca un cert neguit però alhora el vaig trobar d'una dolcessa bella i vella tant per part de les noies (belles) com pels homes que hi anaven ( vells). Com una mena de trobada contemplativa que donava lloc a la reflexió, profunda dels protagonistes masculins.
    Som molt diferents de la cultura japonesa...
    bona setmana Carme!!

    ResponElimina
  20. sense haver-ho llegit (encara), si coincideixo amb Joana...
    els japonesos són molt diferents a nosaltres...
    o som nosaltres que som molt diferents als japonesos...?
    i no oblidem algunes coses...
    respecten molt més al seus grans que no pas nosaltres (en general...)

    que pot tenir de diferent les misèries que explica Dickens (per exemple) de la tristor, de la solitud, que relata Murakami, Kawabata, Sôseki,i alguns altres...

    Com ha de ser la literatura d'un país que va estrenar "l'era atòmica"?

    Siguem més moderns... Paul Auster tampoc és que sigui "l'alegria de la huerta"... I si t'agafa en hores baixes, penses que tallar-te les venes potser una bona manera d'acabar el dia...

    Tal vegada no ens han ensenyat a entendre cap lirisme més enllà del de la nostra cultura europea, blanca, etc, etc, etc...

    però fem nostres haikus i tankes com a forma de poesia sense, potser, acabar d'entendre el sentit...

    El mestre Kawaguchi Teiichi va escriure aquest haiku:
    Darrer amic
    ara em fa mal el cor
    la nit és freda


    Va ser el seu darrer haiku. El van trobar damunt del seu llit el dia que va morir.

    (vaja... m'he enrotllat com una persiana i no parlàvem de música...! perdona Carme, bonica...)
    petoent dolç

    ResponElimina
  21. Glòria, t'entenc molt bé...

    Joana, em sembla que ho expliques millor que jo. Amb quatre paraules, estic molt d'acord amb el que dius.

    Barbollaire, perdó, de què? M'ha agradat llegir el teu comentari, m'ha semblat molt interessant i assenyat... (he dit assenyat! :D)

    I la bellesa d'aquesta història del haikú de Kawaguchi Teiichi és colpidora. Si realment sabéssim què representa un haikú i com l'hem de pensar i com fer-lo fluir... potser seríem capaços de deixar-ne un de tant intens com aquest a l'hora de la mort. Com un tresor. Gràcies, amic poeta!

    ResponElimina
  22. En aquests casos d'incomprensió cultural, val més deixar-se anar directament al missatge, a les sensacions, que no pas quedar-nos amb la part superficial de l'obra. No podrem mirar mai el món com la gent d'una altra cultura, ens manca l'essencial: ser-ne.

    ResponElimina
  23. Carme, l'haiku l'he tret del llibre:
    Els Haikus del Mestre
    Aquí i Aquí podràs trobar un altre mostra d'haikus i una ressenya, en català, de la versió castellana.

    El llibre està dividit en quatre "capítols", o millor dit, en quatre agrupacions: una per cada estació de l'any.

    És un llibre de 157 pàg. i tots els haikus estan escrits en kanji (ideogrames en vertical), romanji (fonètic en caràcters llatins) i la seva interpretació poètica al català.

    Me'l vaig trobar, ja fa un temps, per casualitat i em va captivar.
    Fins i tot per la història del escriptor i el traductor...

    No sé si recomanar-t'ho...

    El darrer haiku del llibre és que havia transcrit a l'altre comentari...

    Petonet dolç, nina estimada...

    P

    ResponElimina
  24. Clídice, crec que és ben bé això el que s'ha de fer, si et quedes en els fets i les maneres no entens res, si vas ales sensacions i al missatge, realment hi trobes coses... moltes! Ho expliques molt bé!

    Barbo, gràcies maco, segur que m'encantarà, vaja! si el trobo... Els poquets haikús de mostra que he llegit realment valen la pena.
    Una abraçada, poeta, ben grossa.

    ResponElimina
  25. El varem llegir l'any passat al club de lectura.
    Recordo que a totes ens va inquietar la situació que es planteja. Una mica tot el que ja heu dit.
    Jo trobo que la situació intenta trobar un equilibri "d'energies" Joventut-Vellesa semblant al yin-yan.
    Una sort d'energies que flueixen entre una i altra generació.
    Vist des d'aquest punt de vista, no som tant diferents dels japonesos.
    O és que els avis resten indiferents quant estan amb els seus nets o netes?
    La casa de les noies adormides vindria a ser una manera d'obtenir aquestes sensacions, o flux d'energies, en avis que viuen o estan sols.
    Curiosament no recordo les reflexions del vell protagonista i si, aquesta inquietud de la situació.
    Crec que en faré una segona lectura...
    B7s

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari