Pintura pel text del Josep Manel a la Marató de TV3

Després  del Paint  ho he intentat  amb  pinzells:

Amb  el text sobreposat.

Silueta

Vaig  trobar  al  blog  del  Poemes  per la marató,  aquest  text  d'en Josep Manel.  

Provo d'il·lustrar-lo.   Si  a ell li sembla bé  provaré  de  passar-lo  a paper  amb la silueta  més  fosca  encara ...  clar que ja porto  un parell  d'aquarel·les  que han anat  de directes  a la paperera.

Has soterrat el dolor sota la flassada maternal dels teus gestos ensinistrats per no deixar-ne rastre. La idea del trasplantament t’ha suggerit que, tanmateix com els ordinadors fan, tu podràs reiniciar-te fins “aquell moment”, quan encara no passava res. Quan els esdeveniments lliscaven sobre la superfície llisa de la vida, arreplegada d’inèrcies que la menaven d’un lloc a un altre, amerades de falsa eternitat. Però tu vols. T’has proposat acceptar i crear el programa, regirar el disc dur del teu esperit per trobar aquell dia, lluminós i gloriós, en el que el teu cos semblava una màquina eficient, i responia a cadascun dels teus desitjos, sense caure en fallida.


Josep Manel Vidal

El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal

Josep Manel Vidal  del blog  Filant Prim, ha publicat  el seu primer  llibre.  

Josep Manel  va ser  un dels  primers  blocaires  que  em va  captivar  per  la seva  manera  d'escriure,  per  les seves imatges,  metàfores  i  sobretot  pel sentiment  que  és  capaç  de transmetre.  Ara,  potser ja no podria ser objectiva  a l'hora de fer-ne  un comentari.  Però  no importa,  ja  que  el dia  que no el coneixia de  res  i  em vaig  enganxar  al seu  blog,  sí que ho era,  totalment  objectiva  i imparcial.  I la meva  opinió no ha  canviat.

El llibre  està  fet  de paràgrafs de la mida  dels seus  posts.   

Intensos, que encomanen  el sentiment  que l'ha dut  a  escriure'ls.

Poesia  pura,  encara que no tingui  versos. 

Jo crec  que deu ser  impossible  de  llegir  d'una tirada.  Ja  que tot  i voler-ne  més...  perquè  no tenia pas  ganes  de parar...  em veia  obligada  a aturar-me  per  pair  tot  el que  transmet  cadascun.  

Són com delicadeses  profundes.  Filigranes  plenes  de contingut.   Bombons  farcits  d'un licor  embriagador. 

En fi...  vosaltres mateixos...

Un  fragment  de  "No vull":


"Les coses que no es diuen no solament mai no se  saben, sinó que mai han de prendre cos. Romandré, doncs, en la seguretat dels secrets no compartits, dels silencis. Jo aniré, de tant en tant, amb un posat  d'estudiada  displicència, deixant-te detalls escampats per l'aire que respires Interceptaré les  teues  dreceres abans que tu no les solques amb les teues  passes, i em convertiré  en una presència  infinita. T'aniré deixant caure  mirades, perquè les  trepitges sense soroll, amb els teus  ulls oceànics..."