 |
| Berthold Woltze, 1874, Der lästige Kavalier |
Qui tingués unes bones arrugues i els cabells blancs o uns quants quilos de més o quatre marrecs al meu voltant!
Cada viatge igual. De què em serveix ser jove i bonica si en comptes d'enamorar en Joanet, (tant que m'agrada, en Joanet i ni em mira!) no em puc treure els fastigosos de sobre?
I a sobre es pensen que he d'estar agraïda i caure als seus peus, perquè em diu les bestieses de sempre sobre el color dels meus cabells o dels meus ulls. I que vol que el miri. Que li miri els ulls. Que et miri ta tia, imbècil! Mareta meva, quina paciència! I diu la mare, que no he de ser mal educada, amb ningú... a sobre!
- Senyor, com que vostè és tan amable amb mi, - dic sense ni mirar-lo - li he portat un regalet, una sorpresa per vostè. El vol agafar vostè mateix de la bossa?
Per sort, avui he portat en Ret. En Ret quan fa estona que està tancat a la bossa de flors, es capaç de queixalar qualsevol cosa, si no és la meva mà que l'agafa. Fins i tot la mà d'un fastigós, com aquest. Ret, no em fallis!
Adelerat sense pensar-s'hi gaire, l'home obre la bossa i hi posa la mà. En Ret treu el cap i content com un gínjol s'enfila pel braç del pesat cavaller. L'ensurt que li dona, li fa caure el barret, les ulleres i la barba postissa. I la veu que li surt és ben diferent de la d'abans.
- Joaneeeeeeet, ets un ximplet! però es pot saber qué fas disfressat d'aquesta manera?
************************************************************************************
Pd: Compte enrere. Aquest és el penúltim post aquí. A partir de la setmana que ve em trobareu a la meva nova casa
