Ens coneixem molt?

Tinc  la sensació  que  conec  molt  bé  a la majoria  d'amics  blocaires...   bé  com a mínim els que fa  més  temps  i als  que s'expliquen  una mica  a ells  mateixos.  N'hi ha d'altre  que no,  que  hi parlo,  però no els  conec  gairebé  gens.

La  majoria  dels que he conegut en persona, m'ha fet  adonar que sí,  que els  conec prou  bé,  però a vegades  hi ha qui  et sorprèn...

Creieu  que ens coneixem prou,  prou  com per  saber  amb  qui  podem confiar,  a  qui podem confiar  algunes  coses  personals, creieu  o sabeu  que  hi ha molts errors  sobre  aquests  temes?  La  veritat és  que jo   n'he  conegut  pocs,  molt  pocs,  d'errors.  

Il·lustrant un poema d'onatge

El rellotge de sol

ens marca hores

a temps de lluna...

Som onada i onatge

en el mateix mar

però en viatges diferents.

Vivim vida però

no podem edificar amb

els mateixos fonaments.

Sota de la mateixa lluna

dansem al mateix silenci.

Lliures en espais diferents

sense cruïlla ni horitzó.

El poema és la gavina

que ens abraça de port a port.

I vindran els dies de silenci

i boira d’enyorança...

onatge

Les hores

Mentre busco

paraules fràgils,

línies  desdibuixades

i colors  incerts

passa el capvespre.

La nit  em sorprèn,  encara,

amb el full en blanc.


No són mai hores  perdudes.
Hores  de camins
de llarg  recorregut.

Flor revoltada

D'una foto de Fanal Blau

Sense paraules.

Deixem parlar les  flors.

Flor revoltada.

Tauleta amb flors d'ocell

El seu nom és poesia.

Flor d'ocell  

Au del paradís

No alcen pas el vol,

pètals  del paradís.

Omplen l'estança.

.........................................Carme

Vistosa au del paradís,

la cresta blau i taronja

atrau mirades.

Brillen al sol,

la figura exuberant,

i el seu policrom plomatge.

................................................Pilar

Temps de flors amb el ulls de Fanal Blau

Va  omplir  el cabàs  d'hortènsies.  Eren  precioses  i  delicades.  A  casa  seva  tenien massa  sol i no acostumaven a durar-li  molt.  Però  malgrat  això,  va omplir  el cabàs  d'hortènsies.

Potser  si se sentien acompanyades,  potser  si  el seu jardiner  amateur,  que  s'anava  estimant de mica en mica  i cada  cop més  les flors,  sabia entendre-les,  potser si  hi posaven una mica  d'esforç,  entre  tots  dos, les  hortènsies  durarien.

Ja s'havien fet  amics dels  gira-sols,  dels  crisantems,  dels  iris,   de  les  margarides,   i ara de  les hortènsies.   

Per què no?

-  Hi estem bé  dins  d'aquest  cabàs - va dir una hortènsia.
- Jo pensava  posar-vos  en torratxes  grosses,  sota la porxada  per  aturar-vos  el sol.
- No ens treguis  el cabàs,  ens agrada.
- Se'm farà  estrany  tenir  flors  dins  del cabàs  d'anar  a la plaça.
- Som delicades, com tu deies  i una mica  capricioses,  ens hem acostumat a ell.
- No sereu  com la rosa  del Petit Príncep,  presumides  i amb  ganes  de manar...
- Potser  sí,  una mica  presumides,  però  sobretot  delicades.
- Està  bé us deixaré  el cabàs -  vaig  dir  jo  renunciant  a fer-lo servir  mai més.
- No dubtis  ni un moment que el teu gest  tindrà  la seva  recompensa.
- Recompensa?  Per  part  d'unes  flors?
- Jo crec  que sí, et parlarem més  que mai.  I  sabem que t'agrada.  No t'oblidaràs  de regar-nos, oi?

Han tornat a florir de Jaume Pérez Montaner

Han tornat  a florir 

els jorns d'hores vermelles.

Des d'aquest sòl cremat 

escoltem el renou

de roselles i veus 

més enllà de la pluja

de fang sobre les boques.

Però tu i jo estem morts
i està morta la terra,
assassinada a colps,
ensenyes i paraules
en nits de primavera.


Jaume Pérez Montaner

Amics o coneguts agradables?

Ja  sabeu  que sempre  vaig  pensant  en les  relacions  blocaires  i com més hi penso  més  les veig  igual  que les  de  la vida  quotidiana.

Hi ha persones  que  han plegat  el blog.  Persones  que  em cauen bé,  i per tant  em sap greu que pleguin.

Sé  on trobar-les...  però  no les  busco  de manera  directa.  Si penso  en el seu blog  o en elles,  torno a pensar  que és llàstima  que  ja  no hi siguin,  però  aquesta  llàstima  és  insuficient  per  fer  que  contacti  amb elles  de manera  directa,  pel mail per  exemple.

Penso  que  tant  o més  important  que  l'afecte  o el bon rotllo que  puguis  tenir  amb  aquesta  persona,  el que  compta  de veritat  és allò  que tens  en comú. Si allò  que hi ha  en comú  desapareix,  i  la relació  no ha arribat a una amistat  o a una confiança per  afrontar  la relació  directa,  doncs  les comunicacions  també  desapareixen o són  tan mínimes  que  no aconsegueixen  arribar  gaire  lluny.

A  la vida  real també  passa,  hi ha persones  amb  un cop perds  l'activitat  en comú,  ja  no  hi ha manera  de mantenir  la  relació.  I en altres  casos,  en canvi,  l'amistat  ja  s'ha fet  abans de perdre el lligam que ens  uneix  i així  mantenim l'oportunitat  de continuar  l'amistat.

Què  creieu  més  important  per construir,  mantenir  i  potenciar  una amistat,  el tenir  coses comunes  entre  mans  o  l'afecte  que  pugui  sorgir  entre  les  persones?  Ja sé,  ja sé  em direu que les dues  coses, oi?

Jo crec  que  quan l'afecte,  l'amistat, l'estimació  ja  ha arribat  a  un cert  nivell, ja  relació  ja vola sola...  si  no ha arribat  a  aquest  nivell necessari  les activitats  en comú  es  poden fer  imprescindibles.

Despreocupadament

Una fotografia del Rafel titulada quatre moments

D'una foto d'en Rafel


No en tinc  prou  amb  quatre  moments florits,
sempre  me'n cal algun altre,  
potser  amagat  encara
però  sempre  a punt  de florir.










- Gràcies  - em va contestar  el moment  amagat - ningú  no em feia  gaire  cas.

Farcellet de fanal Blau

- Quin tresor  desconegut  i rar,  deu haver-hi  dins  del farcellet,

perquè  en surti,  de gairell,   un vistós  crisantem  color granat?

- És un tresor,  Carme,  però no és  desconegut  ni rar.

- Doncs com has  pogut sortir,  d'un cistellet  tancat?

- Dins  hi ha  terra,  i hi havia  llavors.  I primer  no passava  res.

- I després?

- Després  algú  va  anar  mullant la terra  i va fer  un forat  al cistell,  just  en un sol punt  concret.

- I?

- He  tingut sort,  era  just  allà  on hi havia  la meva  llavor,  amb el sol, i  l'espai per  créixer,   vaig  germinar  i vaig  sortir.  Les  altres  llavors  no han pogut sortir.

- Oh,  estic  contenta per tu,  però  és  una mica  trist.

- No, no és  trist,  les llavors  no saben que poden ser  flors...  són eixutes  i ni tan sols parlen.  Quan som flors entenem el món,  no pas  abans.  

- Quina sort,  crisantem,   jo no entenc  res  del món.

- És  molt  simple:  germinar,  créixer  i  "ser"  encara que  sigui   breument.

- I parlar  amb mi.

- Uix!  aquí  parlem molt,  amb tothom,  tenim molts visitants,  ens  afalaguen molt.  Això ens compensa  de la vida  tant curta.

- M'emporto la teva imatge  i les  teves paraules,  les llegiran altres  persones.

- Digues que mentre  hi ha  hagut  algú  que m'ha estimat  prou  per  fer-me  possible  viure,   el meu temps  efímer  ja ha valgut  la pena.

Solets, regal de la Pilar

-  És cert  que  fins i tot  en imatges  podeu parlar,  gira-sols?
-  És clar que sí!  Només  que parlem més fluixet...
- Tens raó,   i jo et sento prou bé!
- No sembles  sorpresa...
- Després d'Alícia,  ja ningú  més  es pot sorprendre,  ara  prou que ho sabem.
- No,  tothom no ho sap,  hi ha molta  gent que  mai no ens parla  ni tan sols ens  sent.
- L'altre  dia,  és  cert,  vaig  parlar  amb  una persona  que  mai no havia  sentit  ni una sola paraula  vostra,  ni  dels  iris, tampoc.  I això que  els  iris  quan floreixen  de  cop,  es  tornen ben xerraires  i  expliquen  tot de coses  boniques  i dolces.
- Cada flor  té el seu caràcter,  els iris  són una mica  bledes.
- No!  són  una  meravella.
- Nosaltres  diem coses  més  interessants.
- Els  gira-sols  sou envejosos?
- No, som disciplinats  i seriosos.
- Jo tinc  una pregunta   per fer  als gira-sols:  Per què,  de tant  en tant,  algun gira-sol,  en mig  d'un camp,  va  a l'inrevés  que els seus  companys?
- Potser  per  fer-se  notar...  però  no està  bé,  la disciplina  és  una de les  nostres  virtuts.
- Crec  que  aniré  a  buscar-ne  un  d'indisciplinat i l'escoltaré  també,  podria ser  interessant.
- Però  tu...  de què  vas?  -  em contesta  ofès el girasol.
- De  curiosa.
- Encara no has  descobert  el   nostre secret  i ja busques  més  enllà.  Et perdràs.-  em va amenaçar  el  gira-sol.

.......................................................................................................................


-Bon dia, girasol que no mira al sol - m'ajuda  la Pilar.
-Bon dia, Pilar.
-Com és que no gires al compàs que et marca el sol, com ho fan els teus companys? 
-Cerco la llum.
-Peró si la llum és a l'altra banda!
-No, a l'altra banda és el sol.
-???No entenc el que em vols dir.
-El sol dóna llum, però no és la llum. Cadascun en tenim la nostra. Jo cerco la meva, que s'em va perdre un dia.

Angelets

D'una foto  de  Barbollaire

Al final del passeig m'esperava  temptador. Com un petit  geni  que  concedeix  un desig.  El  vol de les  llavors sembrarà  la meva  sort.  Voldria  bufar  ben fort, per  fer  que arribin ben lluny,  tan  lluny com aquest  desig.

Dorm de Miquel Àngel Tena

Una cançó  de Miquel Àngel Tena,  dedicada  a Joan  Barceló,  del disc  Cançons de la nit  benigna

Tenies foc als anys

i ara dorms i no et queixes.

La mort ja t'ha posat

les mans de seda als ulls

ta esquena jeu tranquil·la 

en el seu llit

i ja no et cap cap més viatge.

Dorm...  dorm...

Que el trist  ocell

que et vola als ulls

t'ha dit au fes l'antiga dansa de la mort

que tu ja hi véns

que vols cremar deu mil instants

per conjurar dissorts  que esperes

Dorm....  dorm....

demana el sol, te'l rendiré

per un sol mot seré captiu

si et plau també podrem bullir

damunt d'un llibre encès

que parli d'antics  jocs  d'atzar

i després riure com folls

dorm...   dorm...

lletra  i música:  Miquel  Àngel Tena 

Maira, la blocaire: Addicció

Maira, la blocaire: Addicció: "Ja veieu, amics, que jo no sóc molt addicta als blogs (je, je, je... que tramposa que sóc) però la veritat és que m'agrada molt..."

Papallona primerenca

D'una foto de la Mireia

Sense ni tocar-la

ha vingut fins al meu  lloc

per  papallones.

205è Joc literari de Tinc un racó dalt del món

La gent d'aquell poble estava  farta  del  seu nom.  Tot  eren acudit  i burles.  Ningú  es  podia  sentir  orgullós  d'un poble  que tingués un nom ridícul  i per això  van decidir  canviar-lo.


Però  el canvi havia de ser  encertat  i  van decidir pensar-s'ho molt bé. Van crear  una comissió  que estudiés  les possibilitats,  per després  sotmetre-les  a  votació.  La  comissió  va començar  a treballar:
- Hi hauria  d'haver  alguna  referència botànica  que sempre són boniques. 
I  la idea  va semblar  bona. Podria  dir-se: Alzinar  del pla,  Turó de l'estepa  blanca...  
- També podria suggerir  alguna cosa  dels  "trompetins"  que  són   la  cosa més  típica  del poble.
- També  seria  bonic que fes  referència  al bon humor  que sempre ha caracteritzat  els  habitants  d'aquesta  vila.
- I també al  mar!  Com ara  "Vinyes  verdes  vora el mar"
- I al turisme
- I al  Quim  de cal Campaner,  que és el nostre autor més  famós.


I així  de mica  en mica,  sense  adonar-se'n,  amb la millor de les intencions  van acabar  inventant  un nom tan llarg,  tant  llarg que  el  pobre  alcalde  de Pobleondosregidorsdelacoalicioppopularsesvanemportartotselscalersdelconsistoriabansdefuguiralesbahames   es  va quedar  amb  un pam de nas  i  el rècord  guinnes  va ser  per  a ells, sense  haver-lo ni buscat.


I  d'aquí  va venir  el  concurs  anual  de noms  de  pobles,  viles i ciutats,  que  van guanyat  a anys  alterns,  els  del  Pobleonelsregidorsdelacoaliciopopularesvanemportatotselscalersdelsconssistoriabansdefugiralesbahames  i  els  de Laviladenquimdecalcampanerplenadegentdarreudelmonquereposaenunentrantdemarionelsriuresdespertenatothomcadamatíjustabansde menjar-seelstrompetinsdelesmorzarsotaelsgarrofers.


I  a cada  any que passava  els nom s'allargava  una  mica més...


PD:  Moltes gràcies  a ricderiure,  per  la seva inspiració.



AVÍS!


No repeteixo  aquest  cop  el post  de  la Maira,  però  si que us  el recordo,  pels que no hi heu passat encara.  Parla  d'addicció  als  blogs.

Un poema d'en Jesús Mª Tibau

El record d'aquell mar,

que has desat  a la vitrina,

batega encara,

i l'onada,

i la sal,

i la gavina.

Un poema  de  Jesús Maria  Tibau,  del llibre  "A la barana dels teus dits"

Aniversari

Avui fa quatre  anys  que  comparteixo  els  meus  moments Col·leccionats  amb  vosaltres  i  així doncs  fa  quatre  anys  que  col·lecciono  amics  virtuals (o no)  a través d'aquesta  eina  que sembla  no res  i que res obre  tantes  portes.

M'agradaria  saber  mantenir  les  4  espelmes  ben enceses,  i anar-ne  encenent  una més  a cada  any  que passi... 

Brollant com en el millor maig

de la millor primavera.

Emplenant  perfums,

embastant mirades

embolcallant misteris.

Confiant,  

perquè les flors retornen sempre.

Un regal d'aniversari  de la Pilar!  Gràcies  Pilar!

I un altre  de Fanal Blau!  Gràcies  Fanalet!

I de l'Assumpta!  Gràcies,  guapa!

I el regal de l'Anton:

cadireta has construit
amb pal i ratlla fent el moble
dibuix a dibuix has escrit
ton generós fer més noble.
Continua en el quefer
donant alegria a la xarxa
melodia en teu concert
caminant amb teva marxa...
Quan de bé hi trobem aquí
sempre hi ha taula parada
Bon recapte i bon vi
i Amor i Pau que no hi falta.
.............................................................. Anton.


I el regal del Pere:


Quatre anys
quatre petons,
quatre espelmes
quatre abraçades,
Nou-centes quaranta-quatre entrades
i com a premi ... mil gràcies!
.........................................Pere

I els quatre moments  i quatre  versos del Rafel:

Un moment del mes de maig,
de sensacions i ullades
ja en són quatre anyades
col·leccionant alenades a raig

Acció Cultural del País Valencià - Editorial conjunta -

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Ahir  dia 10 de maig  vaig  rebre  un mail  d'ACPV,  recordant  la solidaritat  d'internet  amb  la protesta   SENSE  SENYAL.  Hem de ser  solidaris  altre  cop,  en primer  lloc  col·laborant  amb aquesta  Editorial conjunta  i en segon lloc  amb l'ajuda  econòmica  que necessiten.  De  moltes  petites  quantitats  se'n fa una de  grossa.

Cliqueu  el banner  d'Internet solidària, per  anar  a les  maneres  de fer-los  arribar  les  ajudes.

El ladrón de cerebros de Pere Estupinyà

Pere  Estupinyà,  es  dedica  a la divulgació  científica.  Jo l'he  conegut  a traves  del seu llibre. també  l''hagués  pogut  trobar  aquí,  aquí  i  aquí.

Él  llibre  és  un recull d'articles de temes  molt  diferents,  ens pot parlar  dels  detectors  de mentides,  com funcionen  i perquè  no  podem  confiar en ells,  de  fàrmacs,  d'un científic  que ha dissenyat  un casc  que llegeix  els pensaments,  de  dietètica,  de  l'univers,  de la matèria  fosca,  de l'antimatèria, de biologia...

També ens parla  sobre  serotonina,  oxitocina  i amor,  i us  n'explicaré un experiment,  a veure  què us  fa pensar:

Uns  investigadors  van  capturar dues  espècies  diferents de  ratolins  de bosc.  Uns  acostumaven a formar  parelles  estables  i els altres   no,  eren promiscus.

Els van portar  al laboratori  i  van injectar  oxitocina  als  cervell dels  ratolins  promiscus.  El resultat  va ser  que  els ratolins  van començar  a  formar  parelles  estables.    Al  mateix  temps  van bloquejar  l'efecte  de l'oxitocina  en l'espècie  de ratolins  monògams  i  els ratolins  van deixar  de ser  fidels  a les  seves parelles.

I  jo penso  que potser   les persones estem   també sotmeses,  com  els  ratolins,  a la quantitat  d'oxitocina  que  som capaços  de segregar...

Herba

D'una foto de la Cèlia

Herbes  al sol

com plomalls  argentats.

Gronxen al vent.

Cuca que brilla damunt d'un pixallits

D'una  foto  de Fanal Blau

Cuca petita

llueixes  sobre el groc

i no t'amaga.

Son

Deixar  que els pensaments  s'escapin, un a un   i poc  a poc,  com formiguetes.  I fugir cap indrets  desconeguts,  de  parets  inexistents  i albes,  de colors  barrejats i confosos,   per  poder tornar,  hores  enllà,  com renovats.

Esquitx d'un esquitx

D'unes  fotografies  i un poema  de  Fanal Blau

Com un enigma del que pot arribar,
flamarades al cel,
d'una branca que no crema.
Certeses menudes de color vermell
i gotes de desitjos brillants
que les pentinen.

Repartir somriures

Tothom sap,  que els carters,  pobra  gent,  s'han convertit  en uns  éssers  avorrits.  Abans  portaven cartes,  notícies  bones  o dolentes,   amors  i desamors,  duien la cartera  plena  de continguts  importants,  alegres  o tristos,  ara  no.  Jo no entenia   com encara  no han fet  alguna protesta,  dient que no hi ha dret  que hagin de dedicar  la seva  vida  a portar només factures  i extractes  bancaris.

Però  avui  ho he entès.  Han trucat  a la porta  i jo no esperava  ningú.  Era  la  cartera,  una  noia  que  fa molts  anys  que fa aquest  recorregut  i  que ja  ens  coneixem.  I  trucava  perquè  en comptes  dels  sobres que  sempre deixa  a la bústia,  avui  duia  un paquet.  Una sorpresa!  Un paquet  inesperat.  Jo li he  vist   a ella  un somriure  de satisfacció  quan   em mirava   la cara  que feia  jo en rebre  el paquet.  Primer  de sorpresa,  després  en llegir  el nom  d'una  amiga  al remitent,   d'alegria,  gairebé d'impaciència.  No ens  hem dit  gaires  paraules, les salutacions,  les  gràcies. He  signat  sobre  la pantalleta de l'aparell  que  m'ha  ofert  i  ha marxat. I jo he pensat  que aquest  moment  valia  per  molts.

Evidentment   per  a mi,  un regal inesperat,  bonic,  delicat,  perfumat,  ple  d'afecte,  d'estimació i de complicitats. Un moment  per  a  recordar  i  gaudir.  Però  fins i tot  per  ella...  la  cartera,  a qui  no li agrada  repartir  somriures?

Hores  rodones

i exagonals

hores  de flors

i de perfums.

Minuts  de pètals

i de somriures.

minuts  de  fils

i de ganxet.

Dies d'afectes

i pensaments.

Dies  de màgia.

En la distància,  

tinc  a les  mans, 

el que han teixit 

les  teves mans.


Moltes  gràcies,  bonica!

Port Vendres

Les  barques  es  gronxen

a punt  i temptadores.

Jo camino pels molls

per davant de les  cases.

Avui no agafaré  cap barca

encara que trobi la terra  massa  eixuta.