El núvol de Glòria Falcón

La contraportada  diu:

Núvol és  un petit homenatge als amics  imaginaris, invisibles... que ens acompanyen durant la infància i, fins i tot, de vegades, al llarg de la nostra  vida.

La nena protagonista no diu pas que té un núvol amic. Diu que el seu amic es diu Núvol.  (que és molt diferent)

Un amic, per abraçar, un amic que és té al cap, un amic que pot ser més d'una cosa a la vegada, com una estrella o una flor, pot plorar, pot ser feliç, pot deixar-nos tranquils i sortir per la finestra  una estona, pot ballar, pot ajudar-nos a somiar, cada nit, ens escolta sempre i sempre és  al nostre costat.

Un conte per  nens,  potser  sí.  

I vosaltres,  teniu  o heu tingut  un amic  invisible?  Us suggereix alguna cosa aquesta  història de núvols? Us convindria un núvol que us ajudés a dormir bé i a somiar cada nit?

En Jan em va dir:  "Ja m'agradaria tenir un núvol com aquest que m'ajudés a somiar... a vegades somio unes coses  més  lletges!"

Qui podria resistir-se a un desig com aquest?

...  continuarà ...

Oreneta / oroneta / orandella

Hi ha una oreneta  que viu   sota  el ràfec  d'una teulada.

Està  trista,  va construir  el seu niu amb  il·lusió,  però  la il·lusió  l'ha  anat  deixant.  
Les  orenetes  veïnes  no  entenen perquè  està  trista  i no li són de gran  ajuda.

Ella,  a vegades, no té cura  d'ella mateixa,  no es  tracta bé,  es  picoteja  de ràbia,   sembla que no li importa res,  ni el que li pugui  passar  a ella , per greu que sigui.

Busca  ajuda  i suport,  però  cap dels nius  amics  no la sap  acollir. 

I el dia que més  trista  està  i que més  ganes té de dormir...   somia començar  de nou,  allà on trobi  menjar  i escalfor.  Somia  un lloc on es pot estat  bé  lluny del fred  i la tristor.  Somia que la seva  vida  és un mal son i que li cal despertar.

I projecta  el seu viatge,  tria el lloc  amb  cura i sap que és  capaç d'emprendre'l. Sense  pressa.  Sap que trobarà  qui li faci companyia,  si no és avui,  serà demà...   ha observat que és  guanyen molts  més  amics  amb un somriure  d'il·lusió,  que  amb una llàgrima d'ensorrament.

Pedra de riu

En un  indret  no gair  lluny d'aquí, hi ha  una pedra  que  s'està al mig  d'un riu.  Creu que  no és ben bé  el seu lloc.  Creu  que  ni els corrents  de l'aigua  ni les pedres  veïnes  no la  tenen  en compte  per res.  No se'n sorprèn pas,  ja que sobretot creu  que  no  hi ha  res  en ella per  tenir  en compte.

Els corrents  d'aigua  la duen  cap aquí  i cap allà.    La  canvien sense demanar-li  permís  i ella  no pot pas  negar-s'hi.  Tampoc  hi té cap dret.  Es  resigna,  fins que  un dia  comença a  voler  que  algú  la  miri , que algú  l'admiri i  vol sentir-se  una pedra important, no pas  una  no  res.   Creu que no ho aconseguirà i s'esforça  en  intentar  que l'agafin les pitjors  riuades i  la deixin sense  voluntat.  Potser fins  i tot   voldria que la  destruissin  i la convertissin en sorra.  Li és igual.  Festeja  amb  el seu  ser  i   el seu no-ser.  Es  pot veure  de les  dues  maneres:  pedra  i no res,  pedra  i no res.   

Avui ha començat a  resistir  una mica  els corrents,   deixa que  els  fongs  i molses  i liquens  s'enganxin a la seva superfície,  i  darrera  d'ells,  noves  partícules,  sorres  i pedres  que  li fan agafar  volum.  La  pedra  creix,  agafa  pes  i  es  deixa portar  fins  un  indret del riu  que li agrada.  No hi ha ningú,  ningú  li pot fer mal.  Ella tampoc  se'n farà.  Esperarà altres  pedres  que li facin  companyia,   mentrestant estarà millor  sola.  Li sembla que  ser pedra  ja és  molt,   molt  més  que  desintegrar-se i ser  sorra.  La  pedra  comença a inventar-se  la vida.

Dedicat a la  N.Q.

Segon cel

fra miquel ha dit...

El segon cel imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar
(J. Sisa)

Un dels tres cels de la Violette Moulin

El sol demana silenci

apropant un dit als llavis de la mar.

Tot calla quan tu no hi ets.

La veu de les ones

tot just si em xiuxiueja,

tan suau

que hi reconec els teus mots.

Ganes de viure

La ventada de gener, va arrossegar pins i va malmetre milers d'arbres aquí al Vallès. Hi havia una alzina gruixuda i de gran capçada, que entre el pins caiguts al seu damunt i els encarregats de netegar la trencadissa, van deixar reduida a un tronc pelat de poc més de metre i mig d'alçada. Ara l'alzina té fulles i branquetes arreu del seu tronc, des de terra mateix. No hi ha dubte que té ganes de viure, però és aquesta multiplicació i dispersió de branques la millor manera?

La flor

A la vora del riu, en mig de l'herba fresca, hi viu una flor. Una flor a qui li agraden els núvols. Els mira, observa el seu aspecte, escolta el seu pas i sent la seva veu. També està pendent de quan el núvol alliberarà les seve s gotes d'aigua i es desfarà a poc a poc. La flor intenta guardar en els seus pètals, en les seves fulles totes i cadascuna de les gotes d'aigua i pot sentir intensament la tristor del núvol en desfer-se. I l'endemà, la flor encara recorda el núvol i torna a sentir la mateixa tristor. I l'endemà passat i l'altre i l'altre.

Aleshores la flor ja no pot retenir més gotes d' aigua i les deixa anar. Les gotes s'escolen per l'herba, fins al riu, i del riu al mar i del mar tornen a ser núvol. La flor el veu passar, viatjant majestuós pel seu bocí de cel. I la flor li somriu.

Lumna

Lumna, tenia una parada al mercat de Fes, venia verdures i fruites. Aquesta parada era tota la seva vida. Hi dedicava tota la seva il·lusió i energia. Tenia molts clients i li passava el temps de feina molt ràpidament. Els coneixia bé i sabia els seus costums i allò que més els agradava comprar.

Se sentia feliç quan podia oferir-los-hi allò que més els agradava. Aquestes pomes són les més dolces -deia ella- a qui les desitjava dolces, les àcides són aquelles - li deia a l’altre que les volia així. Com vol els kiwis, que siguin tous, o una mica més consistents? Quan algú marxava content i amb un somriure als llavis, ells ja desitjava que tornés.

Tenia preferències, és clar, hi havia clients i clientes que li hauria agradat veure’ls cada dia, d’altres eren més indiferents i no somreien tant. En les estones buides, quan no tenia clients es preocupava i pensava què hauria de fer per tenir sempre la parada plena de gent i també pensava què hauria de fer perquè els clients que ja tenia vinguessin més sovint a comprar.

Hi pensava, hi pensava. A vegades li venien idees, però sempre les rebutjava, convençuda que li complicarien la vida inútilment. A cada idea que li pasassa pel cap: tenir més varietat de verdures i fruites, li venia un però... però aleshores necessitaria més diners per a poder-les comprar i potser no abastaria a vendre més i més i se n’hi farien malbé més que no pas ara. Si pensava en menjars cuinats s’adonava que si havia de cuinar podria tenir menys hores la parada oberta.

Ho analitzava bé i s’adonava que segurament no hi havia cap manera segura de tenir la parada sempre plena i que era important tant per ella com pels s eus clients atendre’ls bé a tots en la mesura que hi anessin, cada dia o només un cop cada setmana i continuar essent feliç amb els seus somriures i les seves bosses plenes de verdures i fruita que ella els havia venut.

Mixeta

La Mixeta era una gateta siamesa, caçadora i crec que telepàtica i tot. Era un esperit lliure que circulava pel barri sense tenir cap casa que fos la seva, ni amo tampoc. Vivia bé, no se la veia pas prima ni mal alimentada, entre tots, una mica d'aquí, una mica d'alla, ella anava aconseguint el que necessitava.

Li agradava demostrar que era bona caçadora i a les seves cases preferides sovint hi deixava un ratolí mort que ella mateixa havia caçat pel bosc o pels voltants. No sé si tenia gaire èxit amb la seva estratègia, ja que la gent no estava gens contenta amb aquests regalets. Però ella els deixava amb tot l'amor. Per a ella eren importants, per als altres, no. Era una incompresa.

A moments, es deixava estimar per una parella que vivia al barri i la deixaven entrar a casa i li donaven menjar i l'acaronaven i la mimaven, altres vegades, sobretot si ells no hi eren buscava substituts. Sempre sabia la finestra on havia d'anar a miolar, precisament aquella on hi havia algú dins... si la persona canviava d'habitació, ella sabia perfectament on anar-la a buscar i per fora anava a miolar just a sota de l'altra finestra. Per això semblava telepàtica.

Vivia com volia, se sentia prou estimada per la gent del barri, no li faltava res, però a vegades se sentia trista ja que al final de tot, de tant anar i venir, sempre hi havia algun moment que s'adonava que, en el fons de tot, estava sola. No pertanyia a ningú, llibertat i soledat sempre acaben coincidint. I era ben injust de dir-ho, perquè tothom l'estimava, tothom l'acollia, tohtom la mimava. S'havia d'acostumar a acceptar-ho, ben endins de tot, estava sola. Però potser no era tan terrible, sospitava, que en el fons en el fons, tots estem sols.

La mimosa

Em va venir tan bé el conte de la Zel, que em va fer venir ganes d'escriure sobre arbres, sobre bocins de vida, en metàfora si voleu.

Dins del bosc, entre les alzines i els pins, entre els cirerers d’arboç, els galzerans i els brucs, hi vivia una mimosa. La mimosa floria pel febrer i omplia de groc i de llum el seu racó de bosc.

Entre els arbres hi havia una bona companyonia, cadascú acceptava de bon grat la manera de ser i les aportacions que cadascú feia. Els pins s’ocupaven de les pinyes, que fossin ben grosses i plenes de pinyons i aquest era el seu principal neguit i la seva habitual conversa, els pins se sabien importants ja que els pinyons són molt apreciats per a tothom, per la reproducció, pels animals del bosc i també per les persones. La mimosa s’embadocava davant d’aquest fruits. Els pins eren els reis del bosc, portant la veu cantant a cad a moment. També hi havia les alzines amb els seus aglans, que tot i no arribar al nivell dels pins també aportaven subsistència a molt s animalons del bosc. Els cirerers d’arboç eren al festa dels ocells i també se’n sentien ben orgullosos, fins i tot els brucs i els romanis eren una festa per als insectes. La mimosa admirava els seus companys, s’alegrava amb ells, participava tan bé com podia de la festa dels fruits.

Però, per més feliç que es pogués sentir amb la seva florida, per més que els altres valoressin la seva alegria i la seva llum, per més que la volguessin acompanyar, la mimosa sempre trobava a faltar algú que seguís el seu ritme, el seu batec de color groc a l’hivern, la seva discreció en arribar el bon temps. El seu silenci en les reunions del bosc.

La mimosa, però, sense poder fer altra cosa que seguir el seu propi impuls i el seu propi caràcter, provava de fer millor les seves flors i ella creia que ningú podia apreciar une s flors que donaven uns fruits tan poc útils com els seus. Somiava d’amagat que els nens i nenes hi jugaven quan feien menjarets i cuinetes.

Se sentia sola, diferent dels seus companys de bosc.

Un dia cansada de sentir-se sola, va començar a observar-los un darrere l’altre. Es va adonar que per més importants que fossin, per més que s’estimessin tots plegats, cadascú havia de fer la seva feina en absoluta solitud. Admirava pi, però no podia fer ni un trist pinyò per ajudar-lo, l’alzina era la seva amiga, però no podia ensenyar-li pas a fer aglans. Ella feia flors i mai no podria fer aglans.

De la mateixa manera, cap d’ells podia posar-se a florir de groc com ella, ella havia de seguir portant la claror al bosc a ple hivern.

Aquesta era la seva naturalesa.