Mocador petit -3

De tants follets, en el bosc encantat, 
qui ens ho diria?
De tants follets i de tants colors
el bosc riuria.
Si riu el bosc, les fulles ho encomanen,
com ho sabries?
Si riu el bosc, i les cuques i les fades
tu també riuries.

Mocadors petits -2

Poso un desert, al mocador, 
i un sol potent rere d'un arbre.

La sorra em llisca entre els  meus dits,
l'ombra dels arbres m'arrecera.

Les branques fan de para-sol, 
mentre m'hi enfilo poc a poc.
Pinzell en mà, la tarda en calma,
visc l'aventura de tastar-la.

Mocadors petits

Embolcallo una bosseta de bombons de xocolata, 
amb fulles d'una tardor recent,
com s'embolcalla l'amistat amb versos.
Juguem a ser espurna a arreu:
vora les vinyes de pàmpols vermells,
vora la mar de murmuris canviants,
vora dels cingles com vigilants protectors,
vora del bosc que es perfuma de molsa.
Arreu, les quatre veus sempre ens retornen.

Feia fred i el baf de l'aigua calenta omplia l'aire

Fum de safareig
com boira misteriosa
i olor de net.

Les frases fetes

- A qui no li agrada fer safareig?  Sempre, vigilant una mica que no hi hagi roba estesa, clar! Hi ha coses que s'ha de vigilar qui les sent.
- Fer bugada sempre és més fàcil amb els afers dels altres que amb els propis.
- Sobretot molt més divertit, noia!
- Doncs divertit o no, seria millor que cadascú fes bugada només de les seves coses. Estalviaríem problemes... ja que si bé preferim rentar la nostra roba bruta a casa, sovint tot fent safareig, podem deixar els altres com un drap brut i el pitjor de tot és que tant li fa que sigui ben injustament.
- Ets ben avorrida, no haguessis servit gens com a bugadera.
- Em fa ràbia que primer deixin algú com un drap brut i que quan el troben, tot sigui fer barretades per quedar bé. Hi ha gent que sap fer cara a tots els vents. Jo no en sé.

Fulles mortes sobre l'aigua

Suren, tan quietes, 
damunt de l'aigua fosca.
Mortes de gris.
....................................................carme

potser dormen o somien
molt quietes , les fulles,
damunt del llit d'aigua
................................................Elfreelang

Cobreixen l'aigua
amb estampat de formes
i colors grisos.
....................................................carme

mortes d'hivern
abriguen l'aigua
del fred glaç.
....................................................Joan Gasull

Com una vànova, 
que amb el seu estampat,
escalfa el gris.
....................................................carme

Carreró a Sitges

És tan estret el carrer!

I encara hi ha l'arbre...

que estreny el pas i li dóna caràcter.

Sense el carrer, el xiprer no seria el mateix xiprer.

Sense l'arbre, el carrer no seria el mateix carrer.

100 Relats Conjunts - Le soir bleu

M'ha fet molta gràcia la proposta de l'Elfreelang de fer 100 aportacions als relats conjunts.
Fa uns quants anyets això hagués estat bufar i fer ampolles, ara és més complicat, perquè tot això està mol apagat.
Però ho hem d'intentar. Us animeu? Feu difusió de la idea?  Endavant!!!!

Le soir bleu - Edward Hopper 1014

Tothom se'l mirava perquè anava disfressat, ningú no s'adonava de la pròpia disfressa: fracs, vestits de nit, jaquetes militars, barrets extravagants... 

La claror dels fanalets de colors, feia més blanc el color del seu vestit. Va seure sense demanar permís a la taula de dos homes ja grans. El barbut era pintor i li va fer un retrat. Ell no va dir res. Ni una paraula va sortir dels seus llavis vermells.

Feia temps que anava pel món en un silenci, que només trencava quan algú li preguntava: per què vas vestit així?  aleshores, amb calma i plaer contingut responia: per la mateixa raó que tu vas vestit així, com vas... per protegir-me.

Entrada a Mieres

La casa, ara, ja és buida. 
L'àmbit existeix encara, 
ple d'un no-res entre la pols.
Hem deixat que degotessin
fins a buidar-se 
les nostres coses, els nostres mots.
Allà on teníem el vi, 
per celebrar la festa del viure, 
ara, hi hem plantat un arbre desconegut:
de branques de pau i fulles d'harmonia.
En el silenci d'un comiat inexistent, 
escoltarem com neix cada fulla.

Un ram d'eucaliptus i La fortuna de Sílvia.

Aquest vespre hem anat al teatre, a veure "La fortuna de Sílvia"  de Josep Mª de Sagarra (deixant a part la protesta que a l'Auditori de Sant Cugat el teatre no se sent gaire bé si no ets a les primeres files i que m'he perdut alguns fragments quan els actors parlaven més fluixet) és una obra que m'ha encantat. L'obra i els personatges. 

La protagonista, la Sílvia, (una Laura Conejero, esplèndida, mesurada i genial) és una dona que vol mantenir els seus criteris, es vol refugiar en la seva llibertat espiritual, no li importa pensar i actuar diferent que l'altra gent. Té uns valors propis que no es deixen contaminar per l'ambient en el que viu. Té molts motius pel seu dolor, però no es destrueix. Amb poques paraules, sense cap grandiloqüència, ens mostra aquesta fortuna immensa de ser ella mateixa i de sobreviure amb serenor totes les desgràcies de la vida. 

Avui, que en faig 65, i ja sóc força més gran que la protagonista, només demano poder preservar aquesta fortuna de ser jo mateixa, cada cop més que mai, perquè amb l'edat convé deixar enrere del tot les pors i  els prejudicis. 

L'edat a vegades sorprèn tant com aquestes càpsules de les branques de l'eucaliptus:

Esclat vermell.

De càpsules resseques,

color i perfum.

Vespre o alba...

Em vaig pensar que era una fotografia del principi de la nit,  em vaig enamorar d'aquesta imatge i em van venir uns versos al cap. Després, la Consol en va dir que era de matinada i he fet un poema paral·lel, com una mena de mirall, o de reflex.

Una foto de la Consol d'Hora Blava

Quin foscant, 
quan ve la nit 
i encara és minsa 
com si no hagués acabat 
d'obrir les ales. 
Quin foscant més bell, 
que es beu la llum 
amb tanta placidesa. 
Damunt de l'aigua, 
rissos de claror encara bateguen.

Quin clarejar

quan neix el dia

i encara és xic

mentre la nit romanceja

la seva fosca per tot el bosc.

Quin albada més bella,

que adolla llum

amb serena lentitud.

Damunt de l'aigua,

la blanca claror de l'alba s'emmiralla.

Joc d'Antaviana

Una nit d'hivern vaig descobrir una capsa entreoberta...

Feia fred, fora de la capsa, però a dins, jo no hi cabia.  I aquest cop ho vaig fer bé. No em vaig pas equivocar de nou: no la vaig acabar d'obrir. 

Així entreoberta, i si jo estava amb els sentits ben desperts, desprenia una escalforeta que arribava ditectament al cor. De la capsa sortia, ara un mot, ara un vers,  a vegades un xiuxiueig,  algun cop una música. I de tant en tant alguna cita filosòfica. Molt excepcionalment un petó. 

Era un tresor inesgotable...

Tast de lluna

D'un diàleg que venia d'aquí

Només tastar-la, 
golafres, imaginen 
àpats de llum.
................................................carme

Núvols i lluna
fidelitat immensa
quan s'acaronen.
Passejant de la mà,
com els millors amants.

..................................................mari

Núvols com versos,
no podeu amagar
la plenitud.
.......................................helena bonals

Escletxa

Una escletxa en el temps,
pot ser petita,
desmanegada,
desprotegida...
però el moment present 
s'eixampla i s'allarga.

Si per força ha de ser estreta i petita
és ben important que la fem bonica.

Didorta: flors de núvols, cotò fluix i randes

Suau, com de cotó fluix, l'amor pacient.
Comprensiu, amb totes les giragonses.
Amb bells estels, 
lluint en  els moments més especials.

Amb l'encant de les fulles seques,
quan embellim el passat
filant i trenant, com randes, 
els fils daurats del  futur.

Com un núvol blanc, l'amor,
lluminós, 
difumina clarors confoses
i busca per sempre
camins i estels.

Font a Falgons

Sempre hi ha un misteri, 
en totes les fonts.
I un desig de romandre
entre ombres i molses,
al so suau de l'aigua clara,
que no atura el seu doll.

Les fulles caigudes a la tardor,
ja acabada, ho cobreixen tot.
I el sol del matí els retorna
la lluminositat que ja creien perduda.

Mieres

Sota el cel clar d'hivern, 
ens agrada recórrer els nostres camins.
Hi ha una pertanyença mútua,
entre la terra i el nostre cos, 
entre els pobles de campanars i xiprers, 
i aquesta ànima que gaudeix del vagareig.
Entre aquest mar que banya platges i viles
i aquest nosaltres,  que batega compassadament amb ell.

El millor any de la vostra vida

Penja, aquest primer dia d'avui
com un fruit primerenc de l'any que comença.

Que sigui ple de llavors fructíferes.
I que assenyali bons inicis i bons indicis.

Que tingueu bon començament d'any 
i que el 2017 us dugui allò que desitgeu.