Tòquio Blues ens explica la maduració i l’evolució pel que fa a les relacions sentimentals i sexuals d’un jove estudiant de Tòquio.
El llibre, a part de múltiples referències de la literatura occidental que van sortint, per les obres que llegeix el protagonista, per a mi té dues referècnies bàsiques: La muntanya màgica de Tomàs Mann i El vigilant en el camp de sègol. Sembla que Murakami les admira les dues. Pel que a a la muntanya màgica, estic d’acord amb ell, però pel que fa al vigilant en el camp de sègol, crec que Tòquio blues li dóna quaranta voltes, tot i tractar un tema semblant.
Algun cop surt la referència, quan li diuen al protagonista que parla com el del vigilant del camp de sègol. I no! Aquest protagonista parla d’una manera molt més interessant que l’altre.
“Mentre vaig escrivint de memòria, de tant en tant m’assalta un sentiment d’inseguretat i em pregunto si no m’he oblidat del més important, si dintre meu no hi ha una part fosca, una mena de llimbs on tots els records importants s’acumulen i s’acaben convertint en un amena de fang tou.”
Aquesta mena de reflexions se m’encomanen i em poso a pensar si en alguns anys i/o en alguns aspectes de la vida, no m’ha passat a mi una cosa semblant amb els meus records.
