Entre els arbres

     Avellaners i la Mussara al fons sortint de Mont-ral. Foto de joan ggk. Trobada  a  Amics arbres . Arbres  amics

Entre  avellaners,  encimbellàvem les hores,

guanyadors  suprems en vols d'alçada.

No hi ha metzina més  dolça

que  creure,  per uns  instants,

que  podem fer  anar  la vida,  si cal,  a la biorxa.
....................................................................................  Carme


Entre somnis i records, 
promeses i fantasies, 
la realitat apareix 
sense ombres que la confonguin. 
-És quan dormo que hi veig clar-
............................................................................Sa lluna


Ensolsits en l'avellanar 
la parelleta fresqueja 
fa calor pels endorrials
 i la roba neguiteja... 
- no hi entra ni fum ni llum, 
i llavis i mans tenen gana -... 
Posa el cabás més amunt 
que no lluco l'avellana... 
Dos me n'han caigut al pit 
al sorollar-ne la rama... 
La tercera tinc als dits 
li faré bona moxaina...
 ..........................................................Anton 

"És quan dormo que hi veig clar
foll d'una dolça metzina"

J.V.Foix

Jo confesso de Jaume Cabré

Jo mai no  he  sabut  fer  ressenyes  de llibres,  a mi els llibres  m'agraden o no m'agraden i no sé dir-ne  gaire  res  més.

Aquest m'ha agradat!  És  apassionant  i  malgrat  les  1000 pàgines,  te'l vas   cruspint  amb  ganes  i  interès.


Barreja  d'històries seguint el  fil  del pensament,  èpoques  diferents,  i  molts  personatges  i molt  diferents. 

Jo crec  que  si  algú  m'hagués  explicat  la idea  abans  d'escriure'l, hagués  pensat:  impossible  no perdre's.  Doncs  no,  no et perds.  Pot  costar  més  o  menys depenent  del  dia i del grau de concentració que  hi posis  però  no et perds  gens.  De  tota  manera  em sembla  que  per  vacances  amb  temps  per davant  el   rellegiré  per  acabar-li  de treure  tot  el suc,  crec  que no  ho he sabut  fer  a la primera.

El mal  com a tema  central,  vist  des  de molts  angles,  punts  de vista i  èpoques...

L'Adrià  Ardèvol,  és  un personatge  que  es  viu de molt  a prop. 

"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vall­carca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encar­regar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences impre­cises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes.  Ahir dimarts a la nit, tornant de casa d’en Dalmau, mentre entomava el rui­xat, vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta  anys per  veure-ho."

Moleskine gegant

Em van regalar  una  Moleskine  de  paper  d'aquarel·la.  Molt  gran.  Preciosa.  Temptadora.  

He  de reconèixer  que  imposa.  Fa dies  que  la tinc  i fins avui  no m'he atrevit.

Una foto de la  Marta  ha estat  el meu primer  intent.  Dibuix de punta  fina,  com sempre.

 Els  primers  colors  força  acceptables.

Pfffffffffffffffff!  Quin desastre!  Hagués  hagut de deixar  la paret  blanca   encara  que no ho era.

He  dibuixat  les  pedres  del voltant  de la porta...  i  així he  arribat  a   dissimular una mica el que m'agradava  menys  de tot.

I  finalment m'ha semblat que  hi havia d'afegir  uns reflexes als  vidres  i els  cables  elèctrics  que passen per la façana...  I  ja està,  la  fantàstica  Moleskine  estrenada  amb molt  de plaer.
Gràcies  per  aquest  regal  tan impressionant!

Tanca

D'una foto de la Isabel

Sembla  barrat,  el camí
amb una  tanca  fermada.
Una porta  no és  un mur.
Alguna eina trobarem,
si la utilitzem amb traça
acabarem per obrir-la.

Caseta

La  casa  se'n riu de mi.
A la tanca de xiprer
se li ericen tots  els pèls,
la paret  tremola,
la teulada  es  desfà,
les  finestres  baden
i el mur del jardí
s'esborra,  inexistent.

La  casa  s'ha  convertit
en una caseta  de pa  de pessic
amb  teulada de melmelada

Segon premi amb triple empat.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES  a tots  per  haver  considerat  aquest  joc  com una  bona iniciativa,  digna  d'esmentar-la  als  premis  c@ts.

La  iniciativa va començar  en aquest  post

i  va quedar segellada  amb  el  llibre  virtual,  que està  des  d'aleshores  a la barra  lateral:

Si voleu saber els altres guanyadors aneu cap a c@ts

Barca

D'una  foto de la Isabel

No hem agafat  pas la  barca.
Tot just  hem fet un passeig  pel  port,
i mantenim el somni de navegar.

Permeteu-me

permeteu-me qualsevol invent de refugi... 

 iruna dels Camins

Permeteu-me qualsevol invent  de refugi:
un ocell de colors
sobre les branques  nues,
o potser els teus  mots
i  les  flors  de llum
que em vas  regalar.


PD: Amb els nens, posem, cada  dia, bocinets  de pa  damunt  la barana i els veiem com vénen,  prudents i valents. 

Taronges

D'una foto de Fanal Blau

Taronges transparències
titil·lants  pètals
tímides  tiges  truncades

Paisatge tranquil

D'una foto  de  Sa lluna

Aigua mandrosa
va escrivint els  camins
cap a la mar.

Via

Inspirada  en una foto de  Sa lluna 

Velocitat

Pentagrames  elèctrics

Camí  marcat.

Bitllet  sorpresa

el món es desdibuixa.

No el reconec.

Composition X, Wassily Kandinsky, 1939 Una proposta de Relats conjunts

Composition X, Wassily Kandinsky, 1939 Relats conjunts

S'ha vessat  la capsa  dels meus tresors, que  fa tants  anys  que tenia  guardada.  No reconec  cap  color.    Cap forma  d'aquests  trossets mutilats, em porta  els mateixos records.  Hi ha escombres  i recollidors  de luxe,  per llençar  la trencadissa  de tresors?

Paisatge inacabat

D'una foto de  la  Isabel 

La  Berta no sabia  veure el final del camí  i les  troques de vida que  escrivia  li sortien  nuades  i embolicades.   Però  no tenia  pressa. Poc  a poc,   n'aniria  desfent  els nusos  fins que  en sortissin  uns cabdells de paraules rodons  i fins,  que  es  descabdellessin  fàcilment  i sense esforç.  Inventar-se  la  vida,  també  vol dir,  no saber  on anirem  a parar.

235è Joc literari de Tens un racó dalt del món

En ple segle  XXI, les   noies  ja no creien que  les  granotes  es  poguessin convertir  en prínceps,  ni les  granotes  creien  que les  noies  les  anessin a besar...

Però  somiar  no estava  prohibit...

"Un petó ja m'agradaria,  ja,  però...  quina mandra  ser  príncep"





235è Joc  literari  de  Tens un racó  dalt  del món

A l'ombra

La nit ens mira 

 dins de la cambra closa.

 Com un refugi 

ens embolcalla el somni 

d’inventar-nos la vida.

Claror

Alço les mans, 

 la teva llum m’espera. 

Cauen pètals del cel. 

Volen tiges als núvols. 

 I tot es muda: 

La claror de sol. 

Els colors de terra.

D'una foto de la Marta

“Sé que , mentre visqui, no hi haurà res que em justifiqui,

perquè jo mateixa en sóc el propi obstacle.”

                                                                           Wislawa  Szymborska

Em sento  tossuda,  en l'ànim i en el desànim...  o millor  dit:  per  acabar  qualsevol desànim, només  em cal sentir-me  tossuda.

En la meva manera  de veure  les  coses.  Oberta  també,  per  replantejar  tot el que calgui.  En la seguretat  que  només  serà,  allò  que  construïm  entre  tots.   I en canvi no serà, si ens  fem enrere.  Tossuda en les meves  opcions  mentre  em  segueixin semblant vàlides.

Una tossuderia  positiva,  de  ganes  de viure,  de ganes  d'ajudar, de ganes  d'estimar...  i de no llençar  la tovallola...  malgrat  que  no sempre les  coses surtin bé.

Presentació del llibre Bocins de Marta Pérez Sierra

Il·lustració  per  un poema  de  Marta  Pérez  Sierra

La  Marta  Pérez  Sierra,  sap fer  de les  seves  presentacions  de  llibres,  un espectacle  únic  i  inoblidable.

Espectacle  de màgia.

De  sobte... els treu d'un barret  i

dóna  ales  als  versos

i tots  mirem  amunt  

amb un  somriure  embadalit.

I  després, sense  saber  com  

els fa zigzaguejar  entre  nosaltres 

just  arran de pell i  aleshores...

se'ns  enfonsen  endins

i remouen  passions  i emocions...

Gràcies  Marta,  un vespre   per  recordar...  poemes  recitats,  amb  molta traça,  passió  i força,  música  de guitarra  que hi acompanyava.


L'enveja  d'un diàleg  poètic  entre  la  Marta  i la  Carmina,  meravellós  i  perfecte.


I  finalment  un joc  pels  assistents:  repartíen  un  bocins  de versos  de la Marta  i de la Carmina  i  els  que volien els  llegíem  i afegíem alguna cosa  nostra.

Jo  vaig  llegir  dos  versos  de la Carmina  Álvarez que eren  en castellà:


el sol choca  contra mí
y los  calores se  confunden


I jo vaig  afegir  (ho reinvento  perquè  només recordo més  o menys  la  idea)


I t'espero...
la teva  escalfor eclipsarà  la del sol
i  les confondrem  en una sola.


Els  versos que va llegir  i  inventar  el  Barbollaire  (un regalet  als  comentaris) també eren de la Carmina i diuen:

si el canto de los pájaros
anuncian nuevas vidas

i va afegir:

tu cuerpo, entre mis brazos,
así lo atestigua

Arbres

D'una foto de la Marta

Entortolligades les  branques
sobre un llençol de tarda
estampat de ginestes.
Damunt del llit, 
escampem la tendresa
com pètals  de conillets  grocs.

Herbes oloroses

D'una  foto de la Isabel

No hi fa res  que estigui  d'esquena

ni que tingui la porta  tancada.

El teu bes  em desperta  els sentits

com  un ram d'herbes  oloroses

que m'espera en arribar  a casa.

234è Joc literari de Tens un racó dalt del món

Antòni Tàpies   (imatge  presa  de la xarxa)

En la sorra dels  dies

s'eixuguen reguerols de vida

i les paraules perden força.

Em queden xifres  incomprensibles.

La  ratlla que cerca  l'infinit

s'atura de sobte.

Seguirem els  zigs-zags 

de la línia de terra.

Tots  els camins em duen a l'amor

Participació  al 234è  Joc  literari  de  Jesús  Tibau.

Pèsols d'olor

Uns quants  pèsols  d'olor  collits  de la meva  capçalera  del bloc.

Feia  un mes  que a en  Martí  se  l'havia  engolit  un silenci,  i ara,  deixava  regalims d'engrunetes  al camí  per què si ella volia el pogués  trobar.


La Berta  va  pensar  que li seguiria el rastre  i   miraria de no perdre'l de vista 


Mentrestant  podia omplir aquest  llarg i desconegut  camí,   collint pèsols  d'olor  i  tornant  a descobrir  la vida  arreu  on  era.  La  tenia tant  a prop!

Charles Dickens

Conec  molt  poc  Dickens,  només  vaig  llegir  Oliver Twist,  fa  molt  i molts  anys.


Em prenc  aquest  homenatge  com un començament.  Començaré  a conèixer  Dickens.


"No hi ha res al món tan irresistiblement contagiós com el riure i bon humor." - Charles Dickens , A Christmas Carol

"No hi ha res millor que un amic, a menys que sigui un amic amb xocolata." - Charles Dickens

"Hi ha llibres dels quals l'esquena i les cobertes són de lluny la millor part." - Charles Dickens , Oliver Twist

L'Alba ens convida...

D'una foto de l'Alba al Salva't si pots

L'Alba  ens  convida  des  del seu  blog,  a fer  un text  explicant  què  ens suggereix  aquesta  imatge:

Necessitava un lloc així, solitari, on la meva mirada es pogués perdre horitzó enllà i cap altra mirada em destorbés. Poder sentir aquesta solitud que m'envolta com una solitud neta, higiènica i autèntica. I deixar-la que surti i suri pel mar fins a l'infinit. Hores si cal. 


 Un cop buida i lliure de  melangies, agafo les regnes de la meva vida i torno a caminar.

Empremtes

Una proposta  d'Antaviana


El desgel  esborrarà  
el record de les petjades,
si camines sobre  neu. 


Les  teves  empremtes
càlides, duraran, en mi, 

Prest

Prest, aquest  any

han florejat  el lliris.

Ja  han desvetllat 

amb els seus crits de blau

ametllers que dormien.

    (poema reciclat  d'inici  a les Itineràncies  1-2-12)

Carta a una desconocida de Stefan Zweig

Un altre  llibret  curt  de  Stefan Zweig,  tothom  me l'havia  recomanat  molt  i realment és  un llibre  que emociona molt.

Trist  també...  perquè  tots  els llibres  els  trobo tristos?  Són els llibres  o sóc  jo?

Una història  d'amor, incondicional,  íntima i personal,  i  solitària...  jo  la trobo  gairebé malaltissa  i  sobretot  poc  creïble.

Una  nena  s'enamora  del seu veí,  així:


“Pero recuerdo, querido mío, el día y la hora en que quedé para siempre enamorada de ti. Acababa de dar un paseo con una amiga del colegio y
estábamos las dos charlando delante de la puerta. Llegó un auto y descendiste tú para entrar en tu cuarto. Algo dentro de mí me impulsó a abrir la puerta, y nos cruzamos el uno con el otro. Me lanzaste una suave, cálida y envolvente mirada, llena de ternura, me sonreíste –sí, no puedo decirlo de otra manera- afectuosamente, al mismo tiempo que decías en voz baja y casi familiar: “-¡ Muchas gracias, señorita!-“ Eso fue todo, querido, pero desde el instante en que sentí la suavidad y ternura de tu mirada quedé locamente enamorada de ti."


I  manté  aquest  amor  tota  la vida,  en la distància,  en  la  ignorància  d'ell,  en el  desconeixement i la desmemòria...  amb  una absoluta  fidelitat.

És  molt  commovedor,  molt,  però, a  mi, em fa pensar que no s'ho  val.  Ningú  per encantador  que sigui  mereix un amor  així,  totalment  gratuït  sense  fer  ni donar  res.   I  ningú,  per  bleda  que sigui,  mereix  viure  una vida  així,  penjada d'un  home  que  viu en un altre  planeta. Molt  romàntic, això  sí.  I  jo habitualment  en sóc  de romàntica,  però  aquests  extrems  em revolten,  més  aviat.

15 anys

Post dedicat  a la Yáiza,  que  als comentaris  em va demanar  per  la Carme de 15  anys.

No,  hippie,  no,  encara  no era res més  que  una  mica  simpatitzant  de hippie...   Mare meva,  si encara anava  a una escola de monges!


Era molt  bona  nena,  crec  que fins i tot massa,  per al meu propi  bé.  Estudiava,  era  responsable  i em portava  bé.  Clar  que,  ben pensat, un punt  de  trapella  també  el tenia i  si bé  jo no tenia  moltes idees  divertides,  m'hi apuntava   de seguida, quan algú  en proposava  una,  encara que fos  un pèl arriscada. Havíem aconseguit  aturar o  endarrerir el rellotge  que  marcava  les  hores,  per  allargar  el pati. Que  consti  que no era  fàcil,  estava  molt  amunt  el maleït  rellotge!  Un cop  vam amagar  totes  les  campanetes de l'escola  (és  que  anàvem sempre a toc  de campana)  i  tan ben amagades  que no van aconseguir  trobar-les  (sota  de la tarima  de  la taula  de la professora)   i  el mateix  dia,  vam omplir  de papers  la campana  grossa del pis  de dalt que tocaven amb  una corda  des  de baix.  Un dia  sense  campanes.  Va  estar  bé!  Una  altra vegada  vam posar  un  llimac  dins  del pupitre  d'una  companya. Que  gamberres....   Eeeecccssss!  Bé  bestieses  d'adolescents.  Juro  que  cap va ser  idea  meva,  però és que jo,   ja tenia la  dèria de sumar-me  a totes  les iniciatives  interessants,  com ara,  encara  ho faig,  no?  No he  canviat  tant.


Tenia  molt  bones  amigues,  i  bon rotllo.  No  anàvem a classe  amb  nois,  i  això  dels amics  estava  més  complicat,  però  als  13  anys  vaig  decidir  que  volia  anar  de campaments  amb els  escoltes  i  allà sí,  nois  i noies  ens vam trobar.  El primer  any, o sigui  als  13,  em  va agradar  un  noi,  es  notava  que  a ell també  li agradava  jo,  no em pregunteu  com,  però es  notava,  tot i així mai  no ens  vam dir res.    Als  14  un altre,  tampoc  ens vam dir  gran cosa,  però  un dia  ens  vam agafar  la  mà...  i  allà  mateix,  ens  els  mateixos  campaments  va  arribar  el tercer...  i diuen que  a la tercera  va la vençuda,  amb el tercer,  el  rei de les  postals,  el que semblava  hippie  i  que  ara  ja no ho és,  al cap de tres  anys i  poc,  ja  m'hi casava.  De  veritat... que  ja no ho és  de hippie.  El  veig  cada  dia  i ho sé  segur!

Hora calma

D'un post  de Galionar

Aquesta hora  calma
em porta el desig
d'un silenci que curi
sorolls  i neguits


Voldria  la taula
i el quadern en blanc
per fer sortir els somnis
i històries  d'abans.


Que el temps  llisqués suau
compassant-se amb l'ànima
i els mots  oblidats
brollessin  de nou.


Els  pensaments clars
em porten  repòs.
Tendra  placidesa
que pacient espera .