Sabates

Per què t'entestes a tornar-te a posar aquestes sabates? 
Si saps que t'enceten el cor...

Arbres

D'una foto de Josep Miró  del Blog Empordà to take away

Tan difuminat ens ha quedat aquell acolliment per on sempre ens movíem,
que, ara, només veig el darrer mot, com si fos un arbre a la vora del camí.

L'abisme

Vora l'abisme, 

toca'l, no és cap haiku

el mot que ens manca.  

..................................................Jordi Dorca

Si ens manca un mot.
I la mà on escriure'l.  

L'abisme crida

............................................Carme Rosanas

Un mot s'escapa 

i no es perd a l'abisme. 

L'eco el retorna.

................................................Xavier Pujol

quin mot ens manca 

si en el buit s'escriuen 

paraules de fe

...............................................Matilde Nuri

Relats conjunts - M'allunyo

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982 - Relats Conjunts

M'allunyo,
no vull desfilar 
vora l'exèrcit de martells.
Ni viure entre la por
i les amenaces.

M'allunyo,
vaig on el cel sigui blau o gris.
Vull que es pugui mirar lluny.

Horitzons nets
que ningú ens marqui el pas.

Truquen!

Juga a fer el teu poema visual dins Antaviana

Teclejaré, la llibreta.
Cal·ligrafiaré la pantalla, si cal...
Que res no m'atura els mots
quan vénen i truquen.

Carrer

 


El carrer és desert
i han fugit les ombres.
Miro el xiprer i els portals,
les porxades i la gerra
d'on brolla el verd  intens.
Jo, com un objecte més
del carrer, quan és  desert.

Campanar

Dibuix d'una foto d'en Xavier de Fita a les Itineràncies

No saps com canta el campanar petit, sobre la Vall?
De bon matí, hi ha un repicar content
que desvetlla estols d'ocells
i onades de verd entre els arbres.
Al capvespre, el repicar  s'adorm
per ajocar-los en la penombra.
Escolta'l, 
escolta  avui,
com toca el campanar petit, sobre la Vall.

Ens trobem al Zurich? Seguirem somiant

Una tassa del Zurich, immortalitzada pel Xavier Pujol

Poema de continuació, inspirat en el de l'Eduard...  per seguir derrotant  el temps

L'interval inexistent s'ha allargat immensament.

Tot ha estat un somni: els dies plàcids,

la història només inventada, 

tots els laberints i els diàlegs esgarriats.

Res no ha estat real: ni ho és ara l'absència, 

ni tampoc va ser-ho la complicitat construïda

trenant els mots, els somriures i els besos.

Camino per davant del cafè Zurich

i m'arriben encara els nostres somnis:

el teu, ple d'alegria i de silencis,

el meu, ple de besades i paraules.

Els enllaço,  només per un instant...

... dels somnis singulars 
invento un somni compartit.

Porta a Montiró

Com l'heura, vaig arrelar a la teva porta.

Com l'heura em vaig fer color de foc.

Com l'heura, vaig perdre les fulles.

Despullada en el fred,  ben nua
guardo tot just  un fil de vida.

Quedem al Zurich - Sense principi ni final - Últim capítol

En Claudi, deixant un silenci després de les meves paraules, poc a poc, va seguir:

- Quan em vas dir que m'estimaves, em vaig sentir molt feliç i afortunat i em vaig quedar, com bloquejat, pensant com podia ser que aquella noieta tan bufona, m'estimés. Em vaig quedar callat, en un sentiment d'incredulitat, de no saber si era cert que a mi m'estava passant allò tant bonic. Finalment, m'ho vaig creure i ho vaig donar  per fet. I en els dies següents, vam continuar, dins de la colla, fent el mateix que havíem fet  abans. Intentar ser a prop l'un de l'altre.  És cert que no ens vam dir res més. Jo no ho necessitava. Vaig voler entendre que ja teníem el nostre petit compromís d'estar junts. Ho vaig donar per fet.
- Sense dir-me res, Claudi? I jo com podia saber-ho? - no volia pas que semblés  un retret, no ho era, gens, però necessitava entendre i explicar.
- No sabia què dir, no em sortia res...   era molt nen i molt insegur -va dir-me en Claudi arronsant una mica les  espatlles.
- Em sap greu, doncs, no ens vam entendre - vaig mirar  d'assumir  el meu possible error i vaig  dir - potser  jo necessito massa de les  paraules.
- No hi fa res, va ser cosa de tots dos i només teníem 14  anys.
Fins i tot després de tants anys  em costava saber  treure-li  importància com feia ell. El vaig  mirar, per captar  bé la seva  expressió tranquil·la i vaig contradir-lo:
- Sí que hi fa,  em vas dir que et va costar  molt. 
- Sí, molt. No ho entenia. Primer em sentia traït, perquè havies marxat sense dir res. Després vaig pensar, això, que no havíem entès les coses de la mateixa manera. Em costava culpar-te. Jo estava molt trist, en vaig estar durant molts mesos, potser anys, però al mateix temps sabia que no hi havia culpables. Fins que un dia, vaig fer una mena de canvi interior i vaig decidir que et portaria sempre amb mi, quan anés d'excursió i quan vingués a la platja a la nit a prendre la fresca. Tu sempre venies amb mi  i això m'acompanyava.
- Tu també ets un somiador,  doncs...
- Sí. T'he somiat  molt.
- Jo també.  Saps? Potser no tan immediatament, sinó més tard,  jo també vaig passar unes èpoques complicades. A vegades quan tenia ganes de plorar pensava en tu.
- Em sap molt de greu que ploressis per culpa meva.
- No, no, mai no he plorat per culpa teva.  Sinó  ben al contrari. Pensar en tu em consolava d'altres coses.
- Millor així. M'agrada molt que puguem parlar  d'això, aclarir-ho, saber què va passar, però  saps? ara, això ja no ens porta enlloc, ara, estic casat.
- I jo també Claudi. I me l'estimo.
- I jo a la Mireia.
- No hem de canviar res. Podem ser amics.
- D'acord, podem mantenir el contacte. Ens podem veure de tant en tant i xerrar, com avui.
- T'escriuré algun mail, també - vaig dir jo.
- D'acord! Va, t'acompanyo fins al teu cotxe, vols? Jo vaig amb metro
- Si tu m'acompanyes fins al cotxe, doncs jo t'acompanyo fins a casa amb el cotxe. Et sembla?
- Si no tens massa tard...

I el vaig acompanyar i quan ens vam acomiadar, dins del cotxe, just a sota de casa seva, ens vam agafar la mà, com quan érem nens, ens vam abraçar i sense adonar-nos-en massa,  ens vam trobar fent -nos aquell petó que no ens havíem fet  mai.

- No ho direm a ningú- va dir-me en Claudi seriós
- No ho direm a ningú- vaig somriure jo.

I ens vam sentir segurs, com si tot estigués en el seu lloc,  on havia de ser.

Quedem al Zurich? - Sense principi ni final - Capítol 2

Doncs, sí. Vam tornar a quedar per fer un cafè junts. Malgrat que res del que hagués pogut passar aleshores, no tenia gaire importància després de tants anys, tots dos volíem recordar, volíem saber, volíem entendre, volíem explicar.

I ho vam fer d'una manera preciosa.  De nou al Zurich, per què no? Vam recordar com en totes les activitats de la colla durant un parell d'estius, sempre ens buscàvem, sempre miràvem de posar-nos a prop. En alguna ocasió, ens havíem agafat la mà, tímidament, un instant i ens hi trobàvem bé. I parlàvem, parlàvem de les nostres coses d'adolescents, de les escoles, dels estudis, dels amics i amigues, dels pares, de les vacances, ens fèiem promeses d'escriure'ns cartes durant el curs, ens parlàvem amb confiança  i sinceritat. Vam recordar una conversa sobre si ens deixarien anar a escoltar un concert d'en Serrat a Barcelona. No pas sols, era tota la colla que volíem anar-hi. Érem amics i ens agradava estar junts.

I finalment vam recordar aquella nit d'estiu, a la platja, asseguts a la sorra, aquella nit que havíem viscut tant diferent l'un de l'altre. Jo la tenia una mica oblidada, com si l'hagués arxivada molt de pressa i la recordava poc a poc mentre ens l'anàvem explicant l'un a l'altre.

- Jo me'n recordo amb molta precisió, Clara: Ens vam allunyar una mica del grup per estar sols i va ser en aquell moment tranquil, potser perquè era de nit i perquè ens emocionava ser tan a prop, sota  una volta d'estels que feia goig de mirar, que a tu et va sortir d'una manera ben espontània i em vas dir: t'estimo.

Vaig agafar el relleu de l'explicació:

- Sí, i es va fer un silenci. No hi havia cap tensió desagradable. Era un silenci dolç i còmode, però era silenci, amb les mans agafades, vam deixar passar uns quants estols d'àngels, d'aquells que tenen com a funció endur-se totes les paraules i al cap d'una estona tu em vas començar a parlar de les estrelles, de la nit que feia tan bonica i  també del que faríem l'endemà.

- Devia ser per això dels àngels que jo creia ser al cel - va afegir  en Claudi, amb un bon humor tendre, que ens va fer riure a tots dos.

- Era veritat que t'estimava i també et considerava un bon amic. Jo vaig entendre, pel teu silenci,  Claudi, que tu no em corresponies en igual mesura d'estimació. Com que no hi havia cap rebuig ni cap tensió, però tampoc cap apropament, sinó més aviat com una mena de màgia que surava entre tots dos, jo vaig interpretar que per a tu, jo era  una bona amiga i prou, a qui t'agradava d'explicar les teves coses i les teves confidències.

Vaig parar un moment de parlar, ens vam mirar  i ja vaig veure, en aquest instant  que la meva interpretació d'aleshores era equivocada. Però em vaig afanyar  a seguir:

- Mai no em vaig entristir, per  això. Per a mi ser amics era i és molt important. I et vaig guardar, a dins. Et vaig portar dins durant anys i anys. Sense tornar-te a dir més que t'estimava. Somiava amb tu i sempre el fet de somiar-te em donava una sensació de pau i de tendresa. Ho vaig poder guardar sense cap esforç com una història bonica i dolça. Fins i tot quan ja tenia parella, i ja vivia amb en Jordi, a vegades, encara pensava en tu. Em servia de consol de moltes coses,  sobretot, de les petites decepcions quotidianes de la vida.

Quedem al Zurich? - Sense principi ni final - Capítol 1

Una història d'amor sense principi ni final - Capítol 1:

Feia tants anys que no es vèiem! Moltíssims! Més de 20, i ens vam trobar pel carrer. Ell em va reconèixer de seguida i  jo vaig haver de sentir-li la veu. El vaig trobar canviat, era evident que jo també en devia estar, de canviada, vint-i-no-sé-quants anys no passen pas en va. Em va reconèixer a l'instant i em va cridar pel nom: Clara! I jo, en sentir  la seva  primera exclamació: "Clara, quina alegria de veure't!!!  com estàs?" aleshores, sí, vaig saber qui era i de seguida vaig pensar que tenia la  mateixa mirada dolça de color de xocolata.

Vam parlar de la vida de cadascú, a grans trets, i ens vam preguntar pels amics comuns de la colla d'adolescents. "Organitzem una trobada?" proposà ell. De seguida li vaig dir que sí i vaig afegir: "Mirem de localitzar els que puguem i a veure si cadascú ens en sap portar  algun més."

Em vaig posar en posar en marxa  de seguida i vaig localitzar uns quants amics.  Va ser divertidíssim,  anar-los trobant. En Claudi també.  Vam aconseguir fer una bona colla de gent dels que estiuejàvem junts, a Premià de Mar, de nens i d'adolescents. Vam quedar al Zurich, perquè és un lloc de molt fàcil accés, tant pels de Barcelona com pels de fora.

Durant el primer sopar, van començar a córrer fotos antigues, de quan teníem 14 o 15 anys. Vam recordar persones  que no hi eren. I ens vam veure, tots, els que érem allà, quan anàvem d'excursió, a la platja jugant, cantant,  a la plaça prenent un refresc , banyant-nos de dia i fins i tot a la nit sota les estrelles.  Em va arribar una foto on jo tenia el cap repenjat  sobre les cames d'en Claudi. Li vaig ensenyar i li vaig dir:  

- Mira que macos que estem! Em fa tendresa veure'ns així.  

En Claudi  em va mirar directament als  ulls, em va somriure, una mica tristament, va assentir amb el cap i va dir:  

- Em va costar  molt.  
- Costar? Molt? -  em vaig  sorprendre - què vols dir?  
- Sí, molt, em va costar molt quan em vas  deixar...
- Deixar?  Si jo no...  -  no sabia ni com dir-ho - Si jo no et vaig deixar...
- Sí, al cap d'un temps, vas començar a sortir amb en Jordi.
- Però tu mai no em vas dir res - vaig  dir jo fluixet, com si no gosés
- Tu sí que m'ho vas dir. Em vas dir que m'estimaves... 
No hi fa res - va dir-me en veure la meva expressió desolada -  érem tan jovenets!
- Sí, jo t'ho vaig dir...  però no va passar res.

Ens vam mirar tots dos sorpresos...  com havia anat, en realitat, tot allò?

La curta conversa va quedar interrompuda per la dinàmica d'un sopar de gresca, de massa gent per aquesta mena de converses. I vam quedar que n'havíem de parlar. Tots dos necessitàvem fer-ho. Sabíem que ens havíem enamorat l'un de l'altre en aquella època.  Feia molts anys, sí, però els sentiments a vegades perduren de maneres inesperades.

PD: última aportació meva, al Projecte Zurich, que consta de tres capítols

Ona

Inspirat en una foto de la Montse

Quedem al Zurich? - Fragments de vida

No, no em fragmentis la vida. 
Vull la claror i l'ombra, el plaer i la set.

Bellesa

El rou s'hi posa. 

Atrapat en bellesa, 

surts a besar-la.  

Jordi Dorca

Només besar

La bellesa infinita

Que no se sent

Carme Rosanas

Jo besaré

De nou, aquesta terra.

D'un sí i sí.

Verd i groc

D'una fotografia de sa lluna

Tremolen els branquillons,
dels matolls que no es mouen de lloc.
Fermesa i tristesa es donen la mà.
Plàcidament i amb mil recances
encetem diàlegs perduts d'avançada.
Voleiant pels verds més  tendres
oblidaré el gest indiferent...
Ara, només et puc estimar en la distància.

El color de la terra

D'una foto de sa lluna

Erma, la terra,
i encara els bells colors.

Força amagada,

i suau, el seu traç.

En el silenci, 
criden matolls esparsos, 

com instants ben nets,

de solitud a l'ànima.

Quedem al Zurich? (La novel·la del Zurich)

Una proposta de la Gemma  - Continuació... si voleu veure la primera carta de la Laia

Hola blocaires,

Ja em torneu a tenir aquí!!!

Uix, m'he estudiat ben bé tots els papers antics que vaig trobar, quina emoció! una lletreta petita i molt ben feta, però amb alguns trets que em costava d'entendre. M'ho he hagut de llegir molts cops, perquè hi havia moltes coses que no m'acabaven de quadrar.

Primer de tot, tenia una curiositat immensa per saber com aquests papers havien passat del primer Zurich, enderrocat fins al nou Zurich de l'edifici del Triangle. Em semblava  impossible que això hagués succeït. I no sabia com investigar-ho. El tema era molt complicat eh? Però vet aquí, que com vosaltres molt bé sabeu, la xarxa té màgia i al cap de pocs dies que la Carme havia publicat la meva carta, se'm presenta, allà al Zurich, un noi molt ben plantat d'uns 35 anys demanant per mi. La Laia Magrinyà, amb nom i cognom. Es presenta: sóc Ignasi Cantallops, diu amb un gran somriure com si jo l'hagués  de conèixer. I m'explica que durant les obres de buidat de l'antic cafè  Zuric, cap al 1997 o 98, (ell era molt jove, els 18 anys acabats de fer i treballava d'ajudant d'un drapaire de mobles vells que va anar a buidar el cafè) els va trobar. Ell feia el que li manaven i desmuntant l'escala, li van sortir aquests papers. Dins d'un graó, ran de paret. Li va semblar tan misteriós, que se'ls va ficar  dins els pantalons, sense dir res a ningú. Després va començar a tenir por que el culpessin d'alguna cosa i no sabia ni com tornar-los ni a qui tornar-los i va decidir que quan el Zurich nou estigués acabat, els tornaria i els amagaria en un lloc similar. I no vas tenir ganes de llegir-los? De quedar-te'ls? de fer-los  públics? li deia jo, amb uns ulls com unes taronges.  No, no, no...  jo no els acabava d'entendre i només tenia ganes de tornar-los. Ho vaig fer de seguida que vaig poder i ara en veure que tu t'has emocionat tant, m'alegro d'haver-ho fet, em deia tot il·lusionat. Et convido a prendre el que vulguis, li vaig  dir jo. I li vaig explicar a ell, tot això que us explicaré  a vosaltres.

Les cartes eren escrites per un noi anomenat Julià, que sembla ser que treballava als trens,  no explica massa quina feina hi feia, però sí que explica que sempre anava a veure la Laia Valldeperas que servia menjars  i begudes, en aquell Zurich acabat d'estrenar de l'any 1920.  Li tenia el cor  robat, la trobava riallera i eixerida i buscava sempre la manera de poder-la veure i parlar. Ell només era un mosso dels trens i el pare de la Laia no veia massa bé que ell volgués  parlar-hi. Ella era cambrera, sí, però la filla de l'amo, i això ja era  molt  diferent. Però la Laia no estava d'acord amb el seu pare i li agradava molt aquell noi i sobre tot aquelles cartes dolces de lletreta petita.

Sembla que ella li contestava, però clar les cartes  d'ella, en Julià se les  enduia i no les hem trobat, però hi havia referències clares que existien. Les primeres cartes,  que estan datades de l'any 20,  li declaraven el seu amor i li demanaven si es podrien veure d'amagat. Sembla que en alguna dependència amagada de l'estació, van aconseguir regalar-se algun petó furtiu. Al cap d'uns mesos, en Julià feia referència a les respostes de la Laia que el feien tant feliç i  insistia  en veure-la de nou. Les darreres cartes, espaiades en el temps, datades del 1922 li demanaven, on era?  com és  que havia plegat del treballar amb el seu pare? com és  que no trobava la manera d'escriure-li? Les dues últimes cartes del tot, anaven dirigides  al pare  de la  Laia, perquè  en Julià va pensar  que l'havien descobert.  Però segur que no era això, ja que sinó  el pare  de la Laia no les hagués tornat a deixar on eren.   Ell li va confessar al pare de la Laia  el seu amor per  la seva filla i li demanava  que  li donés permís, encara que només fos per fer un tomb de  Rambles algun dia amb ella. Però el senyor Valldeperas no va donar mai cap resposta  ni cap senyal d'haver rebut res.

He buscat les hemeroteques per trobar algun rastre d'accident o fins i tot l'esquela de la Laia, per  si havia mort. I sí, va morir l'any 24 després de 2 anys de llarga  malaltia, diu l'esquela.  Això ho sé jo, però, en canvi,  no ho va saber mai en Julià, perquè el desembre de l'any 22, explicava que s'havia fet membre del recent constituït  Estat Català i que l'havien enrolat del tot,  professionalment per les feines del partit. I s'acomiadava tristament de la Laia que no responia cap carta  i del seu pare, que tampoc les va llegir mai.

Creieu que ja tinc tema per  desenvolupar  una  novel·la, vosaltres  blocaires lletraferits? Ho penso intentar.

Ah! Us explico una confidència meva. L'Ignasi Cantallops, m'ha dit que demà m'esperarà a la sortida per anar a fer un volt de Rambles. Fins a la passarel·la del Maremagnum, com si fos un dia de vacances i fóssim turistes gaudint de Barcelona, en ple migdia.

Fins aviat.

Laia Magrinyà

Relats conjunts - Joana d'Arc

Aquesta noia  no va per bon camí,  
pensava  l'Antoine,  el seu veí.
Mireu-la quina expressió que té
perquè em miri a mi,  jo ja no sé què fer.

Diu que Déu li parla cada dia
i també Santa Margarida d'Antioquia.
Jo que me l'enduria  al bosc amb  mi
i de fulles tendres li faria un bon coixí.

Potser si li dic que l'altra Santa,
Margarida, que diu que també li canta
a cau d'orella la seva gran missió
l'espera allà,  li podré fer  un petó.

Vine, Joana,  a la clariana de l'alzinar
jo mateix  t'hi puc  acompanyar.
Escoltarem junts allò que s'ha de fer
i si cal anar a la guerra, jo també vindré.

La Joana l'escoltava  i ell somreia
i ella s'aprenia tot el que  li deia.
Damunt del jaç molsut, al bosc del cor,
sense sentir cap veu, va  pressentir l'amor.

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc