Dues barquetes

D'una foto de la Galionar - Versió paper

Dues barquetes de costat,
no estan mai soles.
S'acompanyen dia i nit.
I es gronxen al mateix compàs.

Beuen la llum,
dibuixen l'ombra,
guarden els rems
I s'emmirallen a la mar.

També nosaltres,
som companys de solituds:
emmirallant-nos sempre, 
cadascú des del seu lloc..

Finestra endins

D'una foto de Fanal Blau

El sostre ja no hi és i les bigues volen desenfeinades, mentre el paper pintat de la paret, ha estès ara les seves flors, que ja no vetllen cap son, sota el cel blau.

Miro endins i el dins està desproveït de contingut. Ha quedat aquella buidor que només s'omple de llum i tot s'ha badat perquè l'aire hi sigui cada cop més lleuger.

S'ha destruït primer de tot l'essència. Els elements que resten, ja no són res, només restes d'un naufragi, amb la seva funció des-programada.

Prendré el sol, que segueix constant el seu recorregut, en aquesta intempèrie i m'acompanyaran, sempre, aquelles flors solitàries i amigues fidels, que ara creixen ran de parets.

Relats Conjunts / La vella dels ous ferrats / La gota que fa vessar el got

- Estimat, vull el divorci.

- És broma, oi? Quina mena de frase és aquesta? O estimat o el divorci, però les dues coses?

- Per què no, les dues coses?

- No és normal que et vulguis divorciar si m'estimes.

- Sí que t'estimo, però és per pura supervivència. No puc més.

- Però què t'he fet, jo, perquè no puguis més?

- Res, a mi res, però aquesta passió per Velázquez que tens, em mata les ganes de riure i de viure.

- Com és que no m'ho has dit abans?

- I tant que t'ho he dit abans!!! ¿No podríem canviar, "carinyu" aquestes reproduccions tan fosques tan tristes que es mengen la claror i l'alegria de la sala, del menjador, del rebedor i fins i tot  de la nostra habitació?  Però cada cop que t'ho deia t'embrancaves en un discurs sobre els quadres o sobre Velazquez o sobre qualsevol ínfim  detall com el color del rovell dels ous i aleshores,  a més a més d'aguantar els quadres, havia de fer veure que m'agradaven.  I ho he volgut superar, passar de llarg, no fer-ne cas per l'amor que et tinc, però tot té un límit. Des que vas dur la vella dels ous ferrats, que  estic destrossada. 

- Però per què t'ho prens així, amor meu? Quin mal hi veus en aquest quadre?

- Mal cap ni un, però tu saps  com m'agradaven els ous ferrats, saps que eren un dels meus plaers preferits... doncs ara em fan fàstic i em fa tanta ràbia que vull marxar d'aquí. No el vull veure més, aquest quadre. Ni a tu tampoc.

- Però tu saps la importància d'aquest quadre, és dels primers que es coneixen de Velázquez, era tan jove quan el va pintar, i ... a més a més se sap la data exacta en la que va ser pintart, era l'any 1618 i ....

- Sí, sí, ja m'ho sé de memòria i mentrestant jo no puc menjar ous ferrats de gust, em fan fàstic només de veure'ls aquí, en aquest ambient fosc i antic i poc higiènic i me'n vaig. I la cara d'aquest pobre nen, que sembla que li facin tan fàstic com a mi?  A ell tampoc el vull veure més

- Ovofòbia, se'n diu d'això i diu que en Hitchcokc en patia i no tenia pas aquesta reproducció de la vella dels ous ferrats.

- T'equivoques, deu ser velazquezfòbia, en tot cas la que tinc jo.

- Quina llàstima! Precisament avui he trobat una reproducció dels Borratxos o El triomf de Bacus, ara te l'ensenyo...

- Saps que tenies raó?

- En què? En Velazquez?

- No, en la contradicció entre el divorci i estimar-te.  Tens raó no lligava de cap manera. Gràcies per fer-me'n adonar.

- Ho veus, dona? Ja no vols divorciar-te?

- Clar que vull divorciar-me, però m'he adonat que en realitat ja no t'estimo. Aquesta conversa ha estat la gota que ha fer vessar el got. Moltes gràcies, Jacint.  Ja quedarem per pactar les coses, ara me'n vaig.  Ara mateix, et deixo amb els teus borratxos i crec que no et trobaràs gens sol.
- Però... si ni els has volgut mirar, on vas tan ràpid?  Mira són una meravella, mira quines expressions..

La vie en mieux d'Anna Gavalda

L'Anna Gavalda mai no em decep.  Un cop més, malgrat les dificultats d'un vocabulari i d'un francès molt actual, molt jove i molt del carrer que jo no conec gaire, i malgrat la joventut dels dos protagonistes (són dues històries) m'ha arrossegat cap al seu món. El seu món de persones tan especials i tan normals a la vegada, bones, fràgils, amb dificultats. Dos joves valents que en cada història canvien la vida d'un sol cop,  per por de no viure-la si no la canvien.

Mathilde, és la protagonista de la primera història, té 24 anys, no té parella ni la vol i teòricament estudia Art, però, en realitat no estudia gens ni s'hi dedica. Treballa per un cunyat seu deixant comentaris des de multitud de perfils falsos, a llocs web i fòrums  amb finalitats comercials. Un dia es deixa un moneder en un bar, amb un sobre amb molts diners. Aquest fet tan anecdòtic com angoixant per a ella, li fa canviar la vida.

Yann, de 26 anys, amb una vida ordenada i una mica trista, ajuda a una parella de veïns a pujar uns paquets.  Una trobada molt especial es desencadena a partir d'aquí.

I a mi'agradaria no tenir aquesta avidesa i aquesta presa que tinc quan llegeixo i aturar-me per apuntar fragments i citacions que m'han semblat precioses. Ho faig poc.  

I hi ha un personatge, l'Isaac, el veí del Yann, que quan en Yann li pregunta si és veritat que quan va veure per primer cop la  que ara és la seva dona, ja li va parlar de fills, sense conèixer-la de res, diu:

"Però Yann... jove amic meu... I és clar que la coneixia. Les persones que estimem, no les trobem pas, home, les reconeixem! Que no ho sabies, això?"

Interior

D'una foto del Barbollaire

De la quietud, en aquest interior endreçat,

dels colors càlids que acullen tanta vida,

de la finestra que s'obre indiscreta...

trobem models, trobem metàfores 

per construir camins nous.

Trobem colors que no facin mal a la mirada

i terres on hi puguin créixer flors, 

en llibertat, sí, però amb tanta bellesa.

Cal no oblidar-nos mai de la bellesa.

Bassals de pluja i filtres de colors per veure la vida

No, no arrenco el full,  només reintrepreto aquell dibuix de joguina que un dia vaig fer.  Ara el faig de tinta sobre paper. Torno a mirar reflexos i ombres, sobre la pluja caiguda amb insistència. Tolls sobre l'asfalt, com miralls dels dies. Onades concèntriques em deformen les imatges, però em reconec, soc jo mateix, sota la pluja, amb paraigua i botes d'aigua per protegir-me i amb el rostre malmès i il·lès, a la vegada, sota l'ombra més fosca.

Hi ha moments que aclareixen les ombres, sense canviar res. Només un raig de llum i una boira  suau que el difumina. Com es veien avui, els arbres al matí, darrera d'un vel finíssim, d'una boirina que feia més encara bell, més misteriós, més atractiu i més desitjable, el mateix paisatge.

Veus un blau de cel, fins i tot en els bassals de la mateixa pluja? Un blau que recorda horitzons propers i assequibles.  Un blau que posa un mar petit, sobre l'asfalt, a cada cantonada.

Sé que tenim un vermell en dins, per compartir, per escampar, per conèixer. Un vermell amagat, confós, que no sap com sortir. Té, pren-lo. És per a tu. Et poso a les mans un violeta tímid, un lila molt clar que ja té un inici, un cap, una punta d'un fil per estirar. Suaument,  potser lentament trobarem el vermell, que esclati d'alegria.

Sí, encara hi ha bassiols, al meu carrer, i els pintem dels colors que més t'agraden. No busquem cap esperança en aquest verd tan plàcid. En la serenor trobarem tots els colors, No hi ha cap pressa. Passi el temps que passi, sempre serà aviat.

Ningú com tu, per compartir les arrels. Ni per cercar i trenar les nostres referències. En algun lloc desconegut, hi ha un lligam que ens uneix. L'hem trobat, avui, encara que no en sabem l'origen. No hi fa res. Sempre hi ha els mots i un anar i venir que ens acompanya. Hi ha una seguretat que no té preu. I en tenim cura conjuntament, amb una vigilància càlida. Sense generals ni exèrcits.

Encara que a vegades no ens ho sembli, a la vida li acabem donant els colors que volem.

Haiku de la sorra i l'ona

Xarxa de llum,
mosaic de pedres blanques,
randa d'escuma.
...................................................carme

Ones llunyanes
que somio a les nits.
Llarga és l'espera.
....................................................miquel

La llum de l'aigua
arriba de puntetes
i escampa pedres.
.....................................................xavier

És un mar plàcid,
l'ona besa la sorra.
Petons de perles.
............................................maria roser

Fent petons d'aigua
sorra i lluentors
sal i sol dansen
.......................................................rafel

Tapís foradat
gèlida temprança
Respira la pell.
.......................................................joana

Espurnes de sol,
enganxades a l'aigua.
Somriuen els ulls.
....................................................sa lluna

Onada de versos
translúcids i brillants.
La sorra, prosa.
..........................................Helena Bonals

Coberta del mercat de Santa Caterina

De tants colors,
per protegir el mercat,
mil peus a terra.

Sóc un tronc sobre la platja

Les mateixes onades que un dia em van gronxar i em van fer  una part d'elles mateixes amb alegria, un altre em van llençar descuidadament sobre la sorra. Sense ni tan sols adonar-se'n. I vaig jeure amb la tristor de l'abandonament. Dolorosa solitud. 

Amb els dies, la sorra em va començar a semblar acollidora i segura. I el sol escalfava la meva pell amarada d'una sal i d'una aigua que es resistia a marxar. De tant en tant tornava l'onada, sense quedar-se.  M'alegrava sentir-la damunt meu, però finalment, vaig aprendre a viure sense elles. 

Jo, tot just jo, damunt la sorra quieta i ferma. De tant en tant, ara,  una onada em pessigolleja els peus i somric dels records passats. Potser no tornaré mai a ser moviment, ni dansa, ni retorn, ni balanceig. Sóc tronc, tot just un tronc, damunt la sorra.

Col·leccionant mocadors

Els mocadors,  un post dedicat a l'Alfonso Robles,  que va dir  els volia veure tots junts en un post.

Amb aquest mocador embolicarem una ampolla:

Amb aquest encara no he fet cap paquet

Amb aquest vaig embolicar un llibre...

Amb aquest vaig embolicar un altre llibre:

D'aquest no tinc cap imatge del mocador desplegat.

D'aquest tampoc i ja han volat...

Amb aquest una capseta petita d'aquarel·les:

Flor groga

D'una foto de Fanal Blau

Endins, endins, el vermell.
Com un missatge,
pistils es drecen
descobrint colors interiors.
.............................................................carme

Endins molt endins, 
el vermell, com el cor 
que sent i batega, 
descobrint sentiments.
.........................................................sa lluna 

Fulla gebrada

No hi ha gebrada tan freda
que amagui la calidesa
dels colors de tots els mots
de l'amistat més pura.

Al Pla de l'Estany

Respiro la calma més plena,
la dels camps llaurats,
i se m'encomana la pau més intensa,
la dels arbres daurats.