M'aboco

Si em veiessis , Joana, abocar-me a l'absència

com quan d'infant, en trobar un pou,

sempre m'hi abocava 

per cridar  a la fondària de l'aigua.

Joan Margarit

M'aboco

a l'absència de la vida com era

al buit del nou camí per fer.

Sense cridar, 

no fos cas que el ressó fos massa potent.

Expressament en silenci,

justament sense paraules,

m'aboco a tantes absències

que es fan infinites

a cada pas,

instant a instant.

El pont

El nexe

 d'unió 

és molt llarg i antic, 

fet i refet 

per diferents vegades.

Si no hi havia pont

fèiem un passallís,

però mai no vam ser

ribes allunyades.

Descobrir

Si no has descobert alguna cosa estranya durant el dia,

no pots dir que hagi estat un gran dia.

John Wheeler (1911-2008) físic

Descobrir alguna cosa estranya 
o potser excepcional,

segueix essent el desig de tots els dies.

potser...

Despullar l'ànima

trobar veritats que tant s'oculten.

Saber els camins.

Trobar els retorns.

Treure el vel d'algun misteris
trobar un home savi
o potser un extraterrestre...

o al menys...

Poder veure, 

la flor de l'aspidistra,

encara que s'amagui,

o el mar sense reflex

com un llençol opac,

O saber el significat

d'aquell esguard

que s'esmuny.

Infinits descobriments

ens poden fer gran, el dia.

Rimbaud a ca la Glòria Abras

Vaig trobar aquest poema a "Certa Glòria" en dues versions,  la traducció al castellà i en versió original.  Vaig tenir unes inesperades ganes d'afegir-me a les traduccions.

D'una foto del Barbollaire a les  Itineràncies

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers, 
picotée par les blés, fouler l'herbe menue:
rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds. 
Je laissairai le vent baigner ma tête nue. 

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien: 
mais l'amour infini me montera dans l'âme, 
et j'irai loin, bien loin, comme un bohemien, 
par la Nature, -hereux comme avec une femme. 

Arthur Rimbaud
Mars 1870

Pels vespres blaus d'estiu, aniré pels camins. 
Picotejat pel blat, petjant l'herba menuda: 
Somiador, en sentiré la frescor sota els peus. 
I deixaré al vent banyar ma testa nua. 

I no parlaré gens, i no pensaré res: 
Però l'amor infinit em pujarà per l'ànima. 
I aniré lluny, ben lluny, com si fos un bohemi, 
Per la natura, -feliç com si anés amb l'amiga. 

Arthur Rimbaud
Març 1870
Traducció: Carme Rosanas

PD: Aquest dibuix ja no és nou a la Col·lecció de moments, perdoneu la repetició, però va ser el que vaig veure dins el cap, mentre llegia. Ja sé que parla un adult, però segur que mirava amb ulls d'infant.

Burj Khalifa - Una proposta de Relats conjunts

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d'alçada, 

Skidmore, Owings and Merrill, 2010
Una proposta de Relats Conjunts

- Punxa-núvols
grata-cels
on vas amb el teu posat
fred i altiu?

- Sóc el més alt i el més fort, el més elegant, el més buit  i el més car.

- Gràcies per la sinceritat, aniré, doncs ben lluny, a buscar caliu.

Fresh Paint

Primeres proves d'un programa nou,  (dibuixos virtuals, sense paper) inspirant-me en una fotografia de la Consol d'Hora blava

Ara... 
que la llum del capvespre 
enrogeix la terra i els arbres, 
ara...
que les ombres s'allargassen fins l'infinit.
Ara és el moment de pensar en present
i de donar-nos una calidesa en cada mot.
Pensar-te, com si fos el primer dia,
com si la història es difuminés
mentre les ombres de terra es desdibuixen
en amagar-se el sol.

Ara,
deixarem els bocinets de vida
per seguir l'amor.

Finestra al mar

D'una foto del Barbollaire

No hi ha amor
que no ens faci morir
fins i tot donant-nos
la vida.
............Barbollaire


Morir ...
a penes 
de quotidianitats.
De rutines que perden sentit.

Morir de silencis i de llunyania.
Morir d'absències,
d'enyorances...
Qui no ha mort mil vegades d'amor?

I si ens deixem morir
....
és només 
per poder viure...

D'un sol mot
D'una sorpresa
D'un somriure
O d'unes lletres
amb significat ocult.
Dibuixem
i vivim
tota la vida.
Tota la que hi ha
en cada amor.

Endevinant el lloc, o sigui la situació i el nom

Si algú hi ha estat, és molt fàcil. Si no, pot ser prou difícil.

Les pistes les donaré als comentaris. 

Si feu preguntes que es puguin contestar amb sí o no,

aniré responent fins que algú ho endevini.

Pistes aconseguides. 

(Encara que semblin reiteratives, és perquè les preguntes s'havien anat fent, abans que jo posés les respostes...)

1.- No és a les comarques de Barcelona

2.- No és al Maresme

3.- No és a Osona   

4.- Sí que està aïllada al mig del camp.

5.- No és a les comarques de Lleida

6.- Sí que és a les comarques gironines!

7.- Sí que és a l'Empordà!

Solució trobada per l'August Garcia:  La Mare de Déu de l'om de Montiró

Donec Perficiam

Enreixats, com estem

encara tenim força i llum.

Traiem el cap! 

De nou i tantes vegades com calgui.

Que no s'aturi ...

fins, a reeixir,

aquesta revolució, nostra,

des dels somriures

Versions secretes... O no...

Les persones... Com miralls creatius. Ens versionen. Hi ha versions acolorides i belles. Hi ha les versions netes i despullades de qui sap arribar-nos a l'ànima. Hi ha versions monocromàtiques que ens simplifiquen i ens reposen, ensems. 

Sala de miralls que deformen. 

I jo al mig, buscant encara, la meva pròpia versió de mi mateixa.

Colors de Sant Andreu

D'una foto d'en Xavier Pujol

No puc triar els colors del somnis,
Però puc pintar-los després:
De lila com les violetes, els lilàs i les glicines,
De blau, com els blauets i els miosotis,
De verd com els trèvols i les fulles dels arbres
De vermell com les roses enceses i els clavells arrissats,
Dels  colors barrejats de la roba estesa
Pintar-los com la música... 
Tants colors com té, la música!

Punt de vista

D'una fotografia d'en Xavier Pujol

No hi fa res si m'han quedat al descobert

les parets mitgeres de l'ànima.

No hi fa res si aquells edificis veïns 

no s'han alçat on s'esperava

i han marxat massa lluny per  protegir-nos els uns als altres.

Deixa'm el teu vermell i el teu groc.

I bastirem un paisatge esperançador.

Amb una cúpula que apunti cap al  cel.

Els premis Pons's Blog

El senyor Pons per celebrar que el seu bloc ha fet 9 anys ha decidit portar a terme la idea dels Premis Pons.

 El nom del premi finalment és Pons per la Excel·lent Tasca en el Camp de l’Excel·lència.

El Gran McAbeu, va tenir la gentilesa de passar-me a mi, aquest mort,  ai! aquest gran premi, de gran prestigi (encara per demostrar).

Jo li agraeixo molt aquesta deferència i consideració. I he de reconèixer que m'he sentit molt afalagada per la seva tria. Moltes gràcies, Mc!

Com explicava molt bé en pons en el seu post,  aquest premi s'ha de passar a dos blogs més. Cosa que faré a continuació.

Com que en pons i jo som més diferents que la nit i el dia, que un ou i una castanya, que l'hivern i l'estiu,  o que un calçot a la brasa i una piruleta, no tinc ni la més remota idea de en què deu consistir el seu NQP (Nivell de Qualitat Pons).  Jo em faig el meu propi NQC i després de rumiar molt bé, perquè com tots sabeu hi ha molts blogs que m'agraden i que acostumo a comentar, i molts blocaires a qui m'estimo molt....

He decidit concedir aquests glamurosos premis a...

JpMerch!!!

Perquè és un blog sense el qual es reduirien molt 

la meva quantitat setmanal de riures i somriures.

August Garcia

Perquè el seu Rapsòdia, ple de temes diversos, 

sempre interessants, 

afegits a la seva manera de reflexionar i veure el món,

m'ha anat agafant de mica en mica, fins a fer-se'm indispensable.

Un petó i una abraçada a cadascun,  amb les meves disculpes si calen!!!

Davant del mur

D'una foto del Barbollaire

La bellesa petita de les flors,

ens ve a trobar com les paraules 

que diem amorosament triades.

La solitud del mur

es dreça esquerpa i tancada.

Hi ha un blau a la vora

que emmarca un diàleg obert.

Un collage de vida

en tantes capes de colors diversos.

Per les escletxes, 

s'escapen somriures.

Porta florida - Moleskine gegant 22

D'una foto del Barbollaire

Penjo a la façana 
dels dies i les hores, 
torratxes de mots 
que s'enfilen com somnis. 

Mocadors - Moleskine gegant 21

Miro sempre els mocadors que s'exposen, llaminers als ulls. Encara que no en sé portar i em fan més nosa que servei. Com qui mira fotografies boniques que duen records que ja no pots abastar. Miro colors i formes, miro nits i dies, miro solituds i alegries, com un catàleg de vida. 

I de vegades els ressegueixo amb les puntes del dits, com si passés el dit  per la pell, tot tornant a dibuixar les faccions del teu rostre.