Relats conjunts - El cavaller irritant

Berthold Woltze, 1874, Der lästige Kavalier

I pensar que a vegades hi ha dones que es queixen de ser invisibles!

Qui tingués unes bones arrugues i els cabells blancs o uns quants quilos de més o quatre marrecs al meu voltant!

Cada viatge igual. De què em serveix ser jove i bonica si en comptes d'enamorar en Joanet, (tant que m'agrada, en Joanet i ni em mira!) no em puc treure els fastigosos de sobre?

I a sobre es pensen que he d'estar agraïda i caure als seus peus, perquè em diu les bestieses de sempre sobre el color dels meus cabells o dels meus ulls. I que vol que el miri. Que li miri els ulls. Que et miri ta tia, imbècil! Mareta meva, quina paciència! I diu la mare, que no he de ser mal educada, amb ningú... a sobre!

- Senyor, com que vostè és tan amable amb mi, - dic sense ni mirar-lo - li he portat un regalet, una sorpresa per vostè. El vol agafar vostè mateix de la bossa?

Per sort, avui he portat en Ret. En Ret quan fa estona que està tancat  a la bossa de flors, es capaç de queixalar qualsevol cosa, si no és la meva mà que l'agafa. Fins i tot la mà d'un fastigós, com aquest. Ret, no em fallis!

Adelerat sense pensar-s'hi gaire, l'home obre la bossa i hi posa la mà. En Ret treu el cap i content com un gínjol s'enfila pel braç del pesat cavaller. L'ensurt que li dona, li fa caure el barret, les ulleres i la barba postissa.  I la veu que li surt és ben diferent de la d'abans.

- Joaneeeeeeet, ets un ximplet!   però es pot saber qué fas disfressat d'aquesta manera?



************************************************************************************

Pd: Compte enrere. Aquest és el penúltim post aquí. A partir de la setmana que ve em trobareu a la meva nova casa

Relats conjunts - Pont de G. Washington, Riu Hudson

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Seguint el relat de la Glòria...

Ben mirat, donat el cas, hi havia formes més còmodes de suïcidar-se.

Tornava poc a poc cap a casa, mirant d'esquitllentes el riu. Tot just feia uns breus instants i ja no podia sentir aquella atracció fatal per les aigües. Però com se li havia acudit una idea semblant?  Sort que l'ocell l'havia salvat d'aquell embruix.

Ara, més aviat tornava a sentir aquell doloret estrany i persistent al pit. Sempre havia sospitat que eren símptomes d'infart, però per més cardiòlegs que havia visitat, mai no li havien trobat res al cor. Es girava de nou, cap al riu, amb sensació d'estranyesa i d'irrealitat. Li semblava que la decisió, tan difícil ja estava presa, però encara no entenia gens, com l'havia pres.

Com podia ser que tingués tanta por de morir d'un infart poc probable i en canvi es volgués llançar al riu en plena nit quan no el veuria ningú?  Sempre s'havia considerat un covard. Ho era. Tenia por de tot: que la seva dona, de la qui estava tan enamorat, no l'estimés prou i per això l'havia perduda. Massa permissiu amb els fills per por que no li fessin prou cas i havien sortit uns bandarres. La traïció del soci, de l'amic de l'ànima, no, aquesta no era culpa seva. Segur? es preguntava. I si no havia estat una traïció?  I si era la seva manera tan poruga de veure-ho? I si el seu control excessiu li havia acabat la paciència? Els seus dubtes sempre eren infinits.

Calia tenir tanta por de tot, per acabar-se tirant al riu? Ara tenia temps lliure per endavant.  Aquest temps lliure, que havia augmentat la seva por, per no saber què fer tan sol i tan desprotegit. Doncs s'ho prendria com unes vacances, una ocasió d'or per fer una desconnexió i  un començar de nou.

Primer va investigar, va saber trobar un medicament prou corrent com per no necessitar recepta, que en una dosi elevada era mortal. Va comprar-se la dosi adequada i la va guardar al fons de la bossa de viatge. Ara anava segur. Si no se'n sortia, se suïcidaria, aquest cop, còmodament.

Però primer les seves vacances: llibertat absoluta de fer i desfer, ningú no li privava de fer res, ni l'obligava de cap manera. Muntanya, caminades (i no li feia gens de mal el cor, quin miracle!!!)  i la solitud que sempre l'havia espantat, aquest cop el va salvar. Va visitar valls i rius i llacs i colls i cims, sentint-se per primer cop tranquil i segur.

Al refugi, el noi que el portava li va explicar que buscava algú per ajudar-lo i per a poder fer torns, ja que ell estava molt lligat sense poder-lo deixar mai. Es va oferir a quedar-se i va començar una nova vida, senzilla, amb molt pocs diners, però amb molta pau: tenia casa, tenia feina, tenia un plat a taula. I companyia, sempre estimulant i diferent.

Va posar les seves pastilles al fons d'un calaix, convençut, que elles i l'ocell havien estat les seves salvadores. Saber que podia fer-ho, en qualsevol moment, li havia fet passar les ganes de fer-ho mai.

Relats conjunts mes de març

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini

El matrimoni Arnolfini
estava ben situat,
no li faltaven taronges,
ni barret, ni gos, ni gat.

Per guanyar-se les garrofes
ell feia de mercader
la seva dona triava
allò que li esqueia bé.

Per passar a fer història
es van voler fer pintar.
Un pintor ben bo buscaren
i els hi va fer aquest retrat.

Ella no estava contenta:
quina panxa m'ha posat!
Ell també tenia queixa:
el barret no em va tan gran.

Però Jan van Eyck, ell, se'n reia:
els retrats han d'ensenyar
l'abundància de la casa,
el bon menjar i benestar.

Si us dibuixo desnerida
i el barret massa ajustat
es pensaran que sou pobres  
i que no em podeu pagar. 

Relats Conjunts / La vella dels ous ferrats / La gota que fa vessar el got

- Estimat, vull el divorci.

- És broma, oi? Quina mena de frase és aquesta? O estimat o el divorci, però les dues coses?

- Per què no, les dues coses?

- No és normal que et vulguis divorciar si m'estimes.

- Sí que t'estimo, però és per pura supervivència. No puc més.

- Però què t'he fet, jo, perquè no puguis més?

- Res, a mi res, però aquesta passió per Velázquez que tens, em mata les ganes de riure i de viure.

- Com és que no m'ho has dit abans?

- I tant que t'ho he dit abans!!! ¿No podríem canviar, "carinyu" aquestes reproduccions tan fosques tan tristes que es mengen la claror i l'alegria de la sala, del menjador, del rebedor i fins i tot  de la nostra habitació?  Però cada cop que t'ho deia t'embrancaves en un discurs sobre els quadres o sobre Velazquez o sobre qualsevol ínfim  detall com el color del rovell dels ous i aleshores,  a més a més d'aguantar els quadres, havia de fer veure que m'agradaven.  I ho he volgut superar, passar de llarg, no fer-ne cas per l'amor que et tinc, però tot té un límit. Des que vas dur la vella dels ous ferrats, que  estic destrossada. 

- Però per què t'ho prens així, amor meu? Quin mal hi veus en aquest quadre?

- Mal cap ni un, però tu saps  com m'agradaven els ous ferrats, saps que eren un dels meus plaers preferits... doncs ara em fan fàstic i em fa tanta ràbia que vull marxar d'aquí. No el vull veure més, aquest quadre. Ni a tu tampoc.

- Però tu saps la importància d'aquest quadre, és dels primers que es coneixen de Velázquez, era tan jove quan el va pintar, i ... a més a més se sap la data exacta en la que va ser pintart, era l'any 1618 i ....

- Sí, sí, ja m'ho sé de memòria i mentrestant jo no puc menjar ous ferrats de gust, em fan fàstic només de veure'ls aquí, en aquest ambient fosc i antic i poc higiènic i me'n vaig. I la cara d'aquest pobre nen, que sembla que li facin tan fàstic com a mi?  A ell tampoc el vull veure més

- Ovofòbia, se'n diu d'això i diu que en Hitchcokc en patia i no tenia pas aquesta reproducció de la vella dels ous ferrats.

- T'equivoques, deu ser velazquezfòbia, en tot cas la que tinc jo.

- Quina llàstima! Precisament avui he trobat una reproducció dels Borratxos o El triomf de Bacus, ara te l'ensenyo...

- Saps que tenies raó?

- En què? En Velazquez?

- No, en la contradicció entre el divorci i estimar-te.  Tens raó no lligava de cap manera. Gràcies per fer-me'n adonar.

- Ho veus, dona? Ja no vols divorciar-te?

- Clar que vull divorciar-me, però m'he adonat que en realitat ja no t'estimo. Aquesta conversa ha estat la gota que ha fer vessar el got. Moltes gràcies, Jacint.  Ja quedarem per pactar les coses, ara me'n vaig.  Ara mateix, et deixo amb els teus borratxos i crec que no et trobaràs gens sol.
- Però... si ni els has volgut mirar, on vas tan ràpid?  Mira són una meravella, mira quines expressions..

Relats conjunts: Ritme de tardor

 Jackson Pollock, 1950, Autumn Rhythm (Number 30)

Era un gran expert en pintura abstracta i  els seus amics van demanar-li que els comentés i els expliqués aquesta pintura, perquè no hi sabien veure res, que tingués cap gràcia. I que a més a més tenia un color apagat, avorrit i li deien que ells no se'l penjarien mai a casa seva.

L'Artur es va documentar bé i va consultar tots els estudis previs. No volia pas quedar malament amb els seus amics.

El primer estudi seriós que va consultar li va aclarir que allò era PINTURA.  Ell ho va comprovar i sí hi va veure pintura. Era un bon estudi. Concís, impecable, realista i autèntic.

El segon estudi consultat, assegurava que hi havia colomassa i que produïa mals sons. Fent unes anàlisis acurades van veure que era cert, hi havia colomassa. Els mals sons eren inevitables, ja es veia de seguida, perquè l'olor que feia no era gens agradable.

El tercer estudi, era una mica més complex, més difícil, només per a experts, perquè relacionava aquest quadre amb uns còmics per a nens i fins i tot a ell li va costar entendre, quina era exactament la relació artística, estilística i filosòfica del quadre amb el Wally.  I en no trobar-hi cap Wally, realment la relació es feia opaca, per a gairebé tothom. 

També vaig trobar un altre interessant estudi que el relacionava amb el pensament adolescent, era especialment interessant, perquè a partir d'aquest estudi, i d'aquesta mena d'anàlisi de la ment, es va poder saber quins adults no havien evolucionat prou i eren encara adolescent en el seu cervell.

Un dels estudis més polèmics va ser el que deia que era simplement una mostra d'esperma, no vàlida per a cap analítica, perquè hi havia massa rastre de cafè. Les discussions i suposicions de com havia anat a parar el cafè a l'esperma van estar servides. No tothom va estar content amb les conclusions, sobretot la dona del subjecte en qüestió, perquè ella no prenia mai cafè.

L'estudi que més prometia, va quedar inacabat i per bé que meticulós i encertat en el fons i en la forma, encara ara, cap expert en Pollock l'ha entès. Es creu que la seva autora, publicarà un llibre sencer dedicat a aquest quadre, estem esperant el final d'aquesta interpretació.

Els amics de l'Artur el van escoltar atentament. I ell va presumir d'haver anat al fons de tot i d'haver buscat totes les informacions per més recents o antigues que fossin. I que havia trobat la causa, del per què aquella pintura d'un pintor tant famós i conegut, no semblava tenir gaire èxit i del perquè tothom tirava pilotes fora quan en parlava.  Era simplement que s'havia descolorit, amb el temps. Es veu que la colomassa es menja el color de la pintura, però no del cafè i per això els traços més foscos s'havies mantingut. En realitat, per unes fotos i uns documents del pintor, es veia que quan l'havia acabat de pintar era més aviat vermellós.

- Ah!  - van dir els amics -  aaaaaaraaaaaaaa...  ho entenem tot. Això és ben bé una altra cosa!  Ara sí que ens el penjaríem al menjador de casa nostra!!!!  Quin color! Quin quadre! Quin mèrit! Quin valor que té!!!

Relats conjunts: home nu penjant d'una finestra

Banksy, Park Street, Bristol. Naked Man

(Faig veure que no el veig? Quina mandra, déu meu, quina mandra haver de fer el paper del marit ofès. I si resulta que no n'estic gens mica, d'ofès? No, no, és que no n'estic gens!)

- Pugi, home, pugi, que no veu que es matarà si cau! Ja l'ajudo. Au! Amunt! 

(Uf! Encara em carregarien el mort a mi...)

Relats conjunts: Una inundació a Java

Raden Saleh, 1865-75, Una inundació a Java

MICROCONTES

1.- Serà possible, aquesta família de l'arca? vinga a omplir-la d'animals i animals i ens deixa morir a les persones, sense compassió...

2.- Aquest és el pitjor naufragi. No ha naufragat un vaixell, sinó la terra sencera.

3.- No, no era el rai de la medusa, encara que s'hi assemblés. Era molt pitjor, perquè ningú tenia cap lloc on sentir-se salvat.

4.- El bruixot de la tribu, després de dies sencers fent conjurs contra la pluja, en el darrer moment, amb la mà alçada, va fer que els núvols s'obrissin i es veiessin escletxes de cel.Quan tot estava ja perdut, o potser no...

5.- Després de la inundació interior de llàgrimes massa abundoses, totes les parts d'ell s'afanyaven a fugir-ne, però cap d'elles va quedar dempeus. Només l'ànima alada es va alçar per sobre les aigües salvant tan sols allò de més autèntic. Mai no havia estat tan ell mateix com ho era ara. Despullat i feble, però vencedor.

Relats conjunts: Terra llaurada

Terra llaurada - Joan Miró

- Els somnis, són una bestiesa, no hi ha qui els entengui i no serveixen per a res.
- Per alguna cosa deuen servir, si existeixen, sense buscar-los.
- Però...  si no tenen ni cap ni peus, mira avui què he somiat...
- Si no tenen ni cap ni peus no cal que m'ho expliquis.
- Sí, dona, només per demostrar-te que no tenen ni cap ni peus.
- No em convenceràs, però tampoc m'arriscaré a explicar-te el teu somni. Tu mateix si no vols trobar-los-hi cap significat.

En Manel, va començar a explicar el somni, llargament. Els seus somnis habituals eren plens de gent, de persones diverses que no tenien a la vida real cap relació entre elles.  Sempre hi havia algun conflicte petit o gros que no sabia com resoldre i que provocava neguit.  I li agradava explicar-los. La Laia l'escoltava pensant que per més que ella no hi entengués res, aquest patró tan marcat bé devia voler dir alguna cosa.

En el somni que havia tingut la nit passada, que en Manel va voler explicar tant sí com no a la Laia, no hi havia persones. Això trencava el patró, o  potser no, perquè hi havia animals. Diversos animals, estrafets i alguns monstruosos.

- A veure, Manel, a quin animal s'assemblava aquest que dius de la punxa al cap? Com un unicorn?
- No no s'assemblava gens a un unicorn, tenia urpes. Un petit monstre. I no era l'únic.
- I quin era el conflicte? en els teus somnis sempre hi ha algun problema a resoldre, que no saps com resoldre.
- El conflicte era, que com que no m'agradaven aquests animals ni aquesta granja i em feien molta angúnia, jo marxava. Els animals no eren meus, podia marxar i oblidar-los, però no: em quedaven els meus sentits, un ull i una orella allà, i encara que jo m'allunyava, els continuava veient com si no pogués deixar-los enrere. Era molt angoixant, perquè quan arribava a casa i em trobava amb tu, al nostre voltant continuava veient aquelles bèsties i no tenia cap lloc on protegir-me. Però el pitjor de tot és que ara que estic despert les continuo veient.
- Com que les veus? Ara mateix? Això és greu!!! Ves al metge, ja!
- I tant que és greu, però què vols que em faci el metge?
- Vull dir metge-psiquiatre, eh? Mira, Manel, ho dibuixes tot, tal qual, i li ensenyes, a veure què diu...

En Manel va dibuixar tot el cap de setmana intentant no oblidar-se res. Dibuixar  amb cura i precisió, el va alliberar de les seves visions dels animals. No s'ho podia creure, ja no els veia. Uff! Mentre dibuixava, pensava que els animals i el món no eren així, que era ell que sovint deformava la realitat i la feia més terrible. I no només això, sinó que la deformava i després se l'enduia posada, dins del cap, amb una necessitat de control que no era útil, ni necessària, ni agradable. Mai no va anar al psiquiatre, no volia descobrir el significat de tot plegat. En el fons ja sabia, només que no volia reconèixer-ho, que els somnis tenien molt sentit. I també sabia que se'ls hauria d'escoltar més. Però s'hi rebel·lava. Com podien els seus somnis, que eren seus, donar-li la raó descaradament a la Laia?

Relats Conjunts: la novena onada

La novena onada d' Ivan Aivazovski, 1850

Recordes, quan el mar era de foc?
Quan les ones s'alçaven com flames?
Quan semblava que tot era només naufragi?

Recordes?
No vam morir, encara.

Va calmar, finalment, la llum, també les tenebres.

Comiat

A la Neus, in memoriam:

Hem portat les teves cendres
fins al cim que atalaia, protector,
els teus orígens.

Has volat, 
com pols de boira,
amunt, amunt...

Somriuran, els núvols, 
enjogassats per tu,
cada capvespre.

Des del cim del Casamanya

El comiat multitudinari

Genciana - pastorella

Relats conjunts - Jove decadent

Ramon Casas, 1899 , Jove decadent

A la mà dreta el llibre de poemes, 

la mà esquerra pengim penjam com el seu cor.

La tristesa dels poemes s'encomana,

encara més quan el poeta és l'amor.

- Oh! amor, quanta melangia!

M'acostaria a tu, amb el consol d'un bes.

Em trenca el cor, el teu cor solitari,

que emmalalteix d'amor i jo no sé per qui.

No hi ha consol, per dos cors que no es troben

encara que es busquin adeleradament.

No hi ha consol, ni mots, ni poemes.

I les mans esteses es troben en un buit.

Relats conjunts - Composition I

Theo van Doesburg, 1915, Composition I

Es poden apedaçar
de colors ben vius
tots els estrips.

No hi fa res que
on hi havia una rodona
ara se'ns hi esquitlli un triangle.
No hi fa res que
entre el vermell més fosc
sorgeixi el verd inesperadament.

Construir, només
nous projectes, 
com qui alça castells en l'aire.
Finalment, potser arrelaran
com esferes vegetals
en cossiols de fang.

Relats conjunts - La curació del cec

La curació del cec - El Greco - 

Mentre tothom es meravellava del prodigi i aquell que tots havien conegut cec de tants anys, mostrava la seva alegria davant dels rostres amics, davant del cel i dels núvols, davant  la bellesa del temple... Es va acostar un nen, poc a poc, era ros, duia una capa llarga, blava i vermella i un estel a cada espatlla.

- Només hi veiem bé amb el cor. L'essencial és invisible per als ulls. M'ho va dir la guineu.  Per què no cures, també, els homes de la seva ceguesa de cor?

Relats conjunts: L'escribà

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora", 1456

- Peró, noi, Pierre!!!! Ja sé que momés ets un aprenent, però com pots tenir les coses d aquesta manera? Llibres per terra, amb les corretges descordades! Armaris oberts... I tu badant amb el vol d'una mosca i sense avançar la feina...

 - Ho sento, reverend Jean, és que escriure tantes vegades la "Vida i miracles de nostra senyora" és molt avorrit. Jo porto mesos fent feina i em queden anys per acabar!

- És la nostra feina, novici! Què t'has cregut? Torna-t'hi a posar, ara mateix. Però què estàs pensant? On dimonis tens el cap?

- Penso en alguna manera de tenir més llibres iguals, sense haber d'escriure'ls un per un... Penso com ho podríem fer i si ho resolc, fins i tot en podríem fer moltes més que 5 còpies!

- No siguis somiatruites i posa't a treballar. Això que dius ni existeix ni existirà. Mira, fixa't bé,  com ho faig jo, i els altres escribans i com a cada còpia millorem encara el resultat... No vull ni un error més!!!  I sobretot que no diguis més bestieses!

Relats Conjunts

Has marxat,
com una fada entre la boira.

No tornaràs.
No ets cap fada,
ni tampoc hi ha boira, avui.
Però deixa'm
que m'acostumi a la teva absència
amb aquesta imatge bella.
La boira, la tinc al cor,
que encara no sap veure res
si no és a traves dels teus ulls.
M'amago jo també
entre la meva boira.

Relats conjunts - Retrat

Diego Rivera, 1913, Retrat d'Adolfo Best Maugard 

Em van enviar unes quantes fotos dels possibles candidats. Sembla que eren 5 els que s'ajustaven al perfil que jo havia demanat.  I em vaig quedar ben perplexa. Sí que era cert que aquell era el perfil que jo havia escrit.  Però no!

Vaig enviar totes les fotos a la paperera. Amb cap d'aquests homes aniria jo gaire lluny, potser ni a prendre un cafè. Em pregunto quins prejudicis amagats em van fer escriure un perfil per a demanar un home que no voldria mai.

Canviaré d'agència matrimonial i començaré de zero. Per més que jo no vulgui cap trinxeraire, evitaré de posar, elegant, amb classe i aquesta mena de coses... que no fan per a mi.

Xiquets a la Platja - Relats Conjunts

Joaquim Sorolla i Bastida, 1910, Xiquets a la platja

Recordes, amor, la claror de la infantesa?
Puc sentir, encara, la companyia,
la llibertat interior de ser,
malgrat el món adult que ens constrenyia.
Les il·lusions i la innocència.
Deixàvem sempre, sense saber-ho
un reflex de nosaltres mateixos
en aquest món tan esquerp.
Recordes, quan el futur ho era tot
i de cada joc en fèiem una metàfora?

Relats Conjunts - Antoni Tàpies

Antoni Tàpies - Mural del Pavelló de Catalunya - Sevilla - 1992

- Conyo... que lo acabamoh de pintà y ja noh han ensusiao la faixada con un grafitti d'eso...
- Pué, noh ha fastidiao! ja lo ehtamo pintando otra ve...

Relats Conjunts - La piràmide de Chichén Itzá

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

En baixar, en ple equinocci

Kukulkan, en forma de serp,

havia perdut les seves plomes

i ja no demanava cap sacrifici.

La vam veure ran d'escala

majestousament immensa.

I es va fondre entre el sòl, 

l'herba, el matolls i els arbres.

Un cop perduts tots els déus, 

els homes vam oblidar els sacrificis

i vam recuperar lentament 

la nostra pau, perduda pels segles.

Relats conjunts - Un viatger

Martinus Rørbye, 1835, Un viatger

No cal que m'esperis més,
reprèn el teu camí.
El meu viatge 
no es mesura en longitud,
sinó en intensitat.
Quan tornis em trobaràs
aquí, en el mateix lloc,
com sempre.
Em reconeixeràs, segur,
però  jo ja seré una altra.