Terra

Em fan mal els peus...
Des que toco massa de peus a terra.

Cronos i Kairos

CRONOS 

Tan breu la vida 

tres versos envoltats 

d'un llarg silenci. 

................................................................. Jordi Dorca

KAIROS

El temps no el compto,
dins versos i silencis
amb ell viatjo.

La dèria empresa, 
instants que no s'acaben
fins a ser versos.

...................................................................Carme

Un altre regal

Aneu a veure l'enllaç on Noves Flors ha deixat el seu llir "El llir és el poema" ens diu... Els seus sempre en són.  Pura poesia.

Us deixo amb el final del seu poema i amb l'enllaç al seu blog. 


.....
i potser és llavors que esdevinc aquosa
potser llavors escric senzilleses de rou
gargotejant a pler sobre la terra aspra
vast domini de cards on un lliri reïx.

..............................................................................................Noves Flors

( pensant en C. Rosanas)

Jo també escolto

la teva senzillesa que troba els mots

tal com els pètals dibuixen l'aire.

Suavitat i frescor amb l'elegància

d'un gest esperat i únic,

el que fan les flors,

sobreposant, inclinant,

buscant la corba més bella

de calzes i corol·les.

Bec dels teus versos

com vianant a la font que sadolla.

Itinerant  manllevo bocins, 

assedegada de lliris.

.........................................................................................Carme

(responent i corresponent a Noves Flors)

Capvespre

Tot és a tot arreu,

llegeixo, aquí és allà

i allà és aquí.

I els colors del cel

són dins dels teus mots.

I les fulles bellugades pel vent

són a la teva mà.

Si passat  i present 

també són el mateix.

No hi ha mai cap enyor. 

Som, encara tot el que hem estat.

Regal d'aniversari

Aquest any no  vaig celebrar l'aniversari, aquí, al blog, com acostumava a fer sovint, però tot i així, va ser-ho igualment.  El mateix dia que sempre...

I aquest  va ser el regal d'una molt bon amiga.

Un dibuix fet a partir de la meva foto de perfil,

L'autor és un noi de 19 anys que es diu Bernat Organista Roa i que com veieu promet.

És un dibuix fet amb tinta.

Moltíssimes gràcies a tots dos...

Relats conjunts Hip, Hip, Hurra!!!

Peder Severin Krøyer, 1888, Hip, hip hurra!

1.- En Joan, s'afanya a fer el brindis amb la resta d'homes. Vol ser-hi,  vol participar de la gresca, però s'ha sentit una mica desplaçat. "No m'ho mereixo al cap i a la fi, aquesta torre d'estiueig tan preciosa que inaugurem, no existiria si jo no hagués entrat a la família. Desagraïts." Crida en veu ben alta: "Per la casa!!!"

2.- El patriarca, el senyor Eduard,  anima a tots a gaudir del moment. Somrient i feliç. "Aquests meus fills i gendres, en el fons són bones persones, llàstima que tot hagi de passar per les meves mans. S'ho fotran tot per barret el dia que jo falti. Per això ho he de deixar tot ben lligat. He de deixar ben escrit quina funció li correspon a cadascú" "Per la família, que sempre estiguem units!!!"

3.- En Miquel, que du el nom de l'avi i és el gran, vol beure una mica més i oblidar allo que li preocupa. "El meu pare sempre ha estat molt bona persona i ja veig que voldrà repartir l'herència entre tots. L'hereu sóc jo. Com pot oblidar-ho?"  "Salut i alegria!!" Diu en brindar...

4.- L'Eduard junior està content, per a ell és una celebració exterior i interior. Brinda satisfet i mentre diu: "Per una llarga vida i felicitat per gaudir d'aquesta casa” pensa "Brindo pel canvi d'actitud que veig fa dies en el pare, que em deixi a mi les regnes del negoci, que en Miquel és un inepte."

5.- En Jaume, el gendre, ja fa més anys que és a la família. S'hi troba molt bé, tractat com un fill més i fa i desfà en les decisions, acomboiat pel seu sogre.  "Cert que li faig una mica la pilota, però el tinc content. Defenso els drets de la meva dona, jo!  que hi té tant dret com els gamarussos dels seus germans." "Per l'Eduard, el pare i el mestre de tots!!!"

6.- L'Albert, ja voldria ser fora. Li agraden les festes familiars, però ara té pressa perquè vol anar a veure la Clara. "Li he d'explicar la inauguració d'aquesta casa, quan ens casem, ella també podrà venir-hi i gaudir-la, si la deixen casar-se amb mi, finalment." 

7.- En Lluís intenta oblidar les pressions del seu pare perquè entri a treballar a l'empresa i gaudir de la festa, però a la que brinden per tantes coses ell pensa: "Que no són prou allà a treballar? A mi que em deixi estudiar que jo vull ser metge"

8.- La Leonor, la mare, se'ls mira embadalida, li agrada molt tenir-los tots reunits, però entre la satisfacció de veure'ls guapos i somrients, s'adona que hi ha moltes ombres entre ells.  I no se li acudeix altre bridis que dir: "Per la Mariona, la menuda de la família, que creixi sana i estimada de tothom"

9.- La Maria, orgullosa de la bona relació d'en Jaume amb el seu pare, per no dir res que pogués ser contraproduent   segueix a la seva mare: "Per la Mariona!"

10.- La Mariona diu "Jo tambe vull brindar, jo també em vull aixecar dreta, jo també vull xampany!!"

11.- l'Ester, rumia quina seria la millor manera d'engegar en Joan a fregir espàrrecs i anul·lar el seu casament anunciat per d'aquí tres mesos. És orgullós, cregut i gelós i ella prefereix en Jaume, encara que l'hagi de compartir amb la seva germana.  Perduda en els seus pensaments i sentiments de cop tot i amb la intenció de brindar pel pare, sense adonar-se'n diu "Per en Jaume, el millor de tots els homes!"

Repetint mercats...

  Faig les fotocòpies i ja en tinc tres!

Hi ha els colors dels coves
i dels enciams de diferents menes
dels tomàquets i les pomes  vermelles...

Provo de trobar-los que s'hi assemblin una mica...

 

Desprès provo de capgirar-los del tot. Buscar colors diferents dels dels objectes reals.

I gairebé no sé notar-hi la diferència...

Flors de safrà

Foto de 'Ada

No t'amoïnis si veus marcir la bellesa i la suavitat dels pètals, 
queda el safrà,  per donar més sabor als  teus dies.

Entrada al Parc de la Pedra Tosca

Camins rovellats de fulles seques ens omplen els ulls de color
Dibuixos d'ombres, fan un  diàleg de la llum  i el paisatge.
El sol escalfa l'aire fred de gener...
L'ànima retroba els camins marcats i vol oblidar impossibles.
Res no és ben bé com sembla,
absències i presències es barregen com si fossin una.
A vegades sembla que hi siguem, en realitat no hi som.
D'altres pensem que no i en canvi traiem el cap en qualsevol moment
Entro al parc, com entro en el meu nou any:
Amb els ulls ben oberts, mentre obro al mateix temps els braços i el cor.

Patí blau

Trobarem la combinació perfecta

entre els blaus,  i els somriures,

entre els verds i el xiuxiueig dels mots.

Hi ha missatges a moltes veus,

interpretats a cegues com qui prova sort.

Deixem que els capvespres tornin 

amb els mateixos colors que tenien abans

i que les paraules es drecin orgulloses

amb anades i vingudes, com passes en la nit.

Mercat de Sant Feliu de Guíxols

Masia de can Pujó

Avui és un dia clar, un dia pintat de blau i no parlo només del cel, sinó de les sensacions interiors amb tons blaus, sensacions transparents i tranquil·les. L'agraïment que no m'hauria de faltar mai.  Com podria no sentir agraïment per la comprensió, la complicitat, les ganes de compartir, un pèl d'impaciència ben dosificada, que sembla que avui s'hagin donat cita per venir a trobar-me?

Cabana al Parc de la Pedra Tosca

Hi havia una vegada, fa molt i molts anys, prop d'Olot un lloc que s'anomenava Bosc de la Pedra Tosca. 

Era un bosc i també hi havia molta pedra volcànica d'aquesta porosa que s'acostuma a anomenar pedra tosca. També l'anomenaven d'altres maneres poc afalagadores, com ara mala terra, perquè era un lloc força inhòspit on costava fins i tot de caminar.

Però heus aquí que un bon dia a algun pagès espavilat se li va acudir fer una artiga, o sigui,  prendre lloc al bosc, tallant arbres, aplanant camps, plantant, ordi, civada o gra de fajol.  I ja se sap després d'un que comença en ve un altre i un altre i tot el Bosc de la pedra tosca, va quedar conreat i  modelat pels artigaires. Què en van fer de la pedra tosca? La van arreplegar i van fer murs. Murs que limitaven els camps i les propietats i també cabanes.  Sovint integraven les dues coses, cabanes dins dels murs. Una preciositat d'arquitectura, si se'm permet l'expressió.

Al llarg del temps molts cultius es van abandonar  i ara a l'actualitat és un parc.   S'anomena el Parc de la pedra tosca. Un parc perquè hi passegin visitants embadalits per paisatge dels camps, murs, cabanes i tossols  formats quan per allà hi corrien rius de lava.

De la font del gat a la font del fumet...

No és cap secret que m'agraden les fonts. No se m'ha acudit mai de col·leccionar-les, en imatges o en paraules, però si les hagués guardat totes en tindria un munt. Aquesta és una font de ciutat, famosa i eixuta. Fan pena les fonts que s'han eixugat. I per aquí, a la vora, n'hi ha moltes. Aquesta té una contrapartida positiva. L'entorn està molt ben cuidat, clar, és l'entrada del restaurant. Però compensa tantes fonts que hi ha per Collserola, seques i abandonades...

No té res a veure,  però és a la inversa d'una font florestana que conec, que ningú seria capaç de reconèixer-la com a font de tant "espatllada" que està. Li passa un carrer per davant dels morros, les bardisses se la mengen, ja no li queda ni el canonet per on rajava l'aigua, però, en canvi, l'aigua segueix enllotant el terra i enfangant a tothom que s'atreveixi a apropar-s’hi.  Té un nom bonic, que comparteix amb el turó just a sobre seu. La font del Fumet i el turó del Fumet. Clar que del turó del Fumet ara en diuen l'Índia. Perquè aquest és el nom de la torre de vigilància anti incendis que hi han posat.  Una excursioneta preciosa des de casa meva.  

Un carrer de L'Armentera

Els carrers dels pobles, quan la llum del dia s'apaga  i s'encenen les llums de nit, són molt diferents que els carrers de ciutat. O potser sóc jo que ho visc diferent. Aquesta claror,  m'omple d'una nostàlgia dolça, com si em recordés alguna cosa  molt amagada o molt primigènia dintre meu. Aquest carrer, tan a prop de l'arbre de nadal que aplegava tanta gent al seu voltant, em va recordar instants  imprecisos de la infantesa.  No pas a l'Armentera, però si en altres pobles en altres  llocs. Aquest canvi de llum, el comparteixen tots els pobles mentre són pobles...  i fan que els sentis una mica teus, encara que no en siguin.

La porta de la font del gat

Només un traç, d'aquest any,
com un dibuix tot just començat.
Deixo la porta oberta,
que entri l'aire lleuger del somriure
i la profunditat dels sentiments.
Pintarem junts 
els colors que volem
que tinguin els dies.
I buscarem on vam deixar els besos
per retrobar-los de nou.
                                                                                               

Tens un racó dalt del món

En Jesús Maria Tibau ha escrit aquestes paraules inspirades en aquest dibuix meu. Les he portades directament del seu blog cap aquí. Moltes gràcies, Jesús.

El paisatge és colors o a la inversa? Tots dos viuen als ulls de la mà que els pinten.

L'hora de ser feliç

D'una fotografia de la Fanal Blau

Inspirat  en un poema d'en Jordi Solà i Coll 

Al marbre de l'amistat
les llàgrimes hi han gravat un solc.
Dibuix de tu i de mi. 
El gorg plàcid sota la cascada. 

Sense el vertigen de l'aigua i del sallent 
cap gorg no existiria. 
De riba a riba estenc la mà per travessar-lo. 
L'amistat es construeix encara. 


Pd: no us oblideu de ser feliços rodant el món i tornant al blog