Aquest agost m'he llegit ben bé 10 llibres, entre ells un Murakami com aquest. Genial, com sempre.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQPku6ZKZ47r-GnBadAPBIWUPry6C57mtiZgHpci7-Av9MaGtpAo0S96yrmxvrM0Aysy5wb00ZDNytjpdJFfnNvaed6npa10LjWBDtb1wFMz-mKlRZVmsWAVLyqFEsWbv00KwTZ_-JM1Be/s320/1Q84-466.jpg)
Però no us parlaré del llibre, que ja hi ha molta gent que n'ha parlat i ho fa molt millor que jo. Si l'hagués de valorar li posaria les
@@@@@ del XeXu, com a mínim.
Per què? Doncs perquè a mi em fa sentir moltes coses, perquè és un llibre que s'ha apropat molt a la meva ànima per raons difícils d'explicar. O per addicció a Murakami, que tinc, aneu a saber.
Quan tot de cop m'identifico en alguna frase o paràgraf ... em passa com una mena d'electricitat per dins.
I aleshores vaig llegir: "Si t'ho he d'explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs".
A vegades jo tinc aquesta sensació i diria ben gustosament aquesta frase, de tant en tant. Però el que em va colpir més és que qui li deia al Tengo, era el seu pare, ja molt gran. I això em va portar fins al meu, de pare:
Era, encara que no ho sabíem, el seu darrer Nadal. Va passar un dia, amb tota la família, dinant a casa la meva germana molt intranquil, volent marxar cap a casa seva massa aviat. El vam intentar convèncer que es quedessin més estona, però finalment es va enfadar i ens va obligar a acompanyar-los a casa seva. Nosaltres una mica emmurriats, també, per esguerrar-nos la festa el vam acompanyar. L'endemà, dia de Sant Esteve, dinàvem amb ell a casa seva. Estava de bon humor i tranquil. Seia a la taula, després de dinar i em va demanar que li acostés uns quants llibres que tenia ganes de mirar-se'ls. Els hi vaig dur i en veure la seva expressió feliç i tranquil·la li vaig dir:
- Avui sí que estàs bé, oi?
- Sí, estic bé... si no fos... per això que em passa.
- Què et passa?
- Si no ho sabeu entendre, no cal que t'ho expliqui... tampoc ho entendreu.
- Què vols dir?
- res, res, res...
I es va posar a mirar-se i a fullejar els seus llibres. Ho vaig deixar córrer. Semblava prou animat. Va passar el dia bé, la tarda, el vespre. Quan la seva dona volia a treure'l del silló de davant de la tele i que se n'anessin a dormir, ell deia: deixa-m'hi estar una mica més! Estic dormint tant bé, aquí al silló! Potser ens en vam anar a dormir a la una. Poca estona després d'anar-se'n al llit, moria de sobte cap a quarts de dues o les dues... sense temps ni que arribés l'ambulància. Sempre he pensat que devia tenir sensacions que li anunciaven la mort.
I ell tenia raó, si ens ho hagués explicat, segurament no l'hauríem entès. No semblava pas estar tant malament com per morir-se immediatament. Crec que aquestes paraules no les podré oblidar mai.