- Voleu que anem a collir fredelucs?
- Per nosaltres perfecte! N'hi ha, ara?
- Sí, segur que en trobarem un cistell.
I vam sortir a caminar, va ser una caminadeta curta, una passejada, de mitja horeta o tres quarts. En passar vora un pi, ens vas dir, sense aturar-te.
- Vora aquest pi s'hi acostumen a fer dos rovellons.
Nosaltres els vam buscar i en vam trobar un.
- Mira! n'he trobat un!
I tu vas girar el cap, sense parar de caminar, i ens vas somriure alçant una mica les espatlles.
Arribats al lloc dels fredolics-fredelucs, no calia ni buscar-los s'estenien a grans taques al voltant dels nostres peus. Només calia collir-los i omplir el cistell. Així ho vam fer amb una rapidesa que ja ens va deixar bocabadats.
En tornar, i passar pel costat del pi, vas insistir-nos:
- Sempre s'hi fan dos rovellons, ens en falta un!
Pensant que feies broma ni ens hi aturàvem, però aquest cop tu sí que ho vas fer.
Vas trobar el rovelló, a un metre d'on havíem collit l'altre, només que estava una mica més amagadet.
Un cop més, vam admirar el teu coneixement del "teu" territori i vam sentir-nos afortunats de ser amics teus, com tantes vegades.
Les muntanyes trobaran a faltar un enamorat incondicional d'elles com tu... i avui, els rius deuen ser de llàgrimes i els arbres capcots s'amagaran sota la neu.
I nosaltres, cada cop que ens calcem les botes i posem un peu a la muntanya, t'hi trobarem. I en el record de tot el que ens has explicat continuarem aprenent de tu.
Si el cel existeix, el teu cel sabem com serà: serà una gran serralada.
.jpg)
Això és més fàcil que CLICAR I FER UN BLOG!!!!
