Blaugrana al vent

Post dedicat al Víctor per haver-me donat la idea.

A l'Assumpta per lligar poesia i Barça.

Al Barbollaire per deixar-me potinejar el seu balcó de geranis.

Devessall de pensaments blaugrana

a tots els balcons i als terrats.

La pluja de pètals

cau intensament.

Queda una catifa que cobreix el país.

Vessar

Vessar com les flors vermelles

i recollir-nos cada pètal amb les mans.

1 de Juny - 2 de juny

El dia 1 de juny comença el temps de propostes a cats .
Passeu pel blog clicant al logo o a l'enllaç i trobareu la manera de fer les propostes.
Doneu a conèixer els vostres blogs preferits i proposeu-los.

El dia 2 de juny comença la roda poètica a Personatges Itinerants.

Un joc més, un poema més, una barana més!

Batecs de somnis

m'omplenen la mirada.

La veu adolla

llacs de paraules clares

que amaren les besades.

A la barana

dels teus dits, que dibuixen

olors de festa

nues, sobre la pell,

arrecero la tarda.

Grandalles

He tastat la música en un petit auditori, on fa anys, jo mateixa hi havia vist una col·lecció d'animals dissecats.

He tastat la pluja, a vegades tímida, tot el dia intermitent i agafant a moments un caràcter ben decidit. Hem menjat la coca de recapte, o d'escalibada, amb bocinets d'arengades, aixoplugats en un refugi inesperat.

- Puc agafar una mica d'aquest formatge - em va dir ella - això sí que em fa gola!

He respirat la força de l'aigua baixant pels torrents i saltant esbojarrada fora dels llocs habituals. He retrobat els prats blancs de grandalles, que ens han omplert el cotxe del perfum intens. Més amunt les grandalles eren grogues. Tot i ser diferents, allà sovint, els donen el mateix nom.

Grandalles o narcisos, un cop han florit, ja no els pots oblidar.

La Sargantana, proposa un mem, obert i sense obligacions. Jo m'hi apunto. Sembla que es tracta de definir, o escriure o jugar amb les paraules: vida, viatge, amor, cines, sexe i literatura. Bé això de jugar ho afegeixo jo.

La meva vida em sembla
una succesió d'instants.
Com més els omplo
més temps se'm guarden.

Cada viatge em sembla

un regal d'una mena de vida

i d'un bocí de món

que només em correspon viure

provisionalment

i encara de propina.

L'amor podria ser

les mil i una maneres

de fer somriure

aquells que tenim a prop.

El cine és la manera

ben trobada
de viure moltes vides

en una de sola.

El sexe és un munt

de tendres proximitats

sempre plaents,

amb múltiples combinacions possibles

i si pot ser, ben repartides per tot el cos.

La literatura és com emprendre

una aventura interior,

que a vegades em sembla

més a prop de mi i

més real que la vida mateixa

Lliri

Com un lliri blanc damunt del verd,

així l'instant en la roda del temps,

així un sospir entremig dels mots,

així un bes damunt d'un silenci.

onatge segueix la idea...

He besat el silenci

i el gemec del record

ha fet caure els pètals

d'un lliri blanc

als llavis del món...

Participació a Relats Conjunts. Torre Eiffel

TORRE EIFFEL Robert Delaunay 1911

On primer es va notar va ser a les grans ciutats. Els carrers i els espais s'estrenyien, s'encongien, es feien més i més petits. No pas així els edificis i monuments que mantenien el seu volum i s'afetgegaven els uns amb els altres, creant desori i destrucció.

Els científics de tot el món van trigar uns quants dies en saber-ne la causa i uns quants dies més en decidir-se a anunciar-la: el planeta s'estava refredant a marxes forçades i en refredar-se es feia petit, i disminuiria encara més i més.

És una proposta de Relats Conjunts

Narcisos

Han florit els narcisos

entrada la primavera.

Em xiuxiuegen perfums,

em parlen els seus colors,

fan somriure les tendreses.

Doll

Amarades les mans,

en la frescor neta del doll

els llavis beuen,

somriu el cos,

asadollat,

s'atura el pensament.

Joc literari 108 de Jesús Mª Tibau

Ja està fet! Ja sé que això no resol res, sé que la seva fama no morirà mai i que ell és una llegenda i ho serà, ja sigui en paper, en lletres, en guix o en el que sigui. Però m'he quedat ben descansat!

Aprofitant que badava i mirava aquesta floreta del testet que ja ho veieu, és només una floreta, petita, petitona i ni es belluga ni diu res... però ell fent-se l'important, com sempre, ja que no podia dir que era un gegant com ens té acostumants, se li ha ficat al cap que era un follet del bosc! I a la tercera vegada que em manava que el seguís per anar a buscar el seu amagatall i trobar tota la tropa de follets... se m'han creuat els cables i amb la seva mateixa llança, l'hi he segat les dues cames de cop. El cap se l'ha trencat ell mateix, en caure.

Sí, amics, com us deia abans, ja sé que això no resol res i que tan ell com jo només som de guix, però per una vegada a la vida, he fet allò que porto segles desitjant fer. Ja en tinc prou de la meva fama de simple, simpàtic i panxa content. Fins aquí podíem arribar!

Mujeres invisibles de Carme Valls - 3

Fragments que parlen de sexualitat:

La sexualitatat femenina, la gran desconeguda, s'ha mantingut invisible, normativitzada, tancada o embolicada i dissimulada sota set vels. Ni les dances més eròtiques han aconseguit desvelar la seva profunda invisibilitat. La sexualitat de les dones ha estat oculta durant segles per a elles mateixes i, per descomptat, pel món d'homes i de científics que pretenien coneixer-la, "explicar-la" i "estimular-la" y posar-li normes per a adequar-la a la sexualitat masculina.

Durant segles, y sense comprendre per què tenien la menstruació o per què el seu cos estava unit a la reproducció, algunes dones sàvies van descobrir l'art de les plantes medicinals i la influència benèfica hormonal que poden exercir moltes d'elles.

Segurament aquestes dones van començar a entendre els seus cossos i els principis de la farmacopea, però la majoria d'elles van ser cremades per bruixes, amb la qual cosa els seus coneixements no van arribar a la següent generació.

Tots els experts i expertes en temes de sexualitat estan d'acord en que la sexualitat femenina és molt més complexa que la masculina. Pel psicoanalista Lacan "no es pot conèixer". Però hi ha algunes dones que s'han atrevit a definir alguna cosa més o a descobrir un dels set vels que encara la cobreixen.

Les dones inquietes perquè fins i tot estimant massa no acaben de sentir-se correspostes, no saben què fer sovint amb un amor que no produeix els efectes desitjats i que se'ls planteja com una ambigüetat: sol·licitades perquè estimin els homes, se les critica, a la vegada, per demanar massa en les relacions amb ells. (Victoria Sau, Ser mujer:el fin de una imagen tradicional)

"La capacitat del plaer depen més de la disponibilitat personal que no pas del virtuosisme alié" (Fina Sanz). És fàcil culpabilitzar les parelles, quan no existeix un desig propi ni hi ha una disponibilitat. Les dones necessiten que la relació sexual s'acompanyi d'una certa afectivitat.

"Jo sóc qui sóc" seria una consigna masculina. "Jo sóc qui sóc, més les relacions que he establert" seria la consigna femenina. Per això les expectatives sobre la sexualitat són diferents. Per això, com he repetit tantes vegades, la sentimentalització de la sexualitat ha estat un invent seu. Per això els homes hem d'aprendre tant d'elles. (José Antonio Marina, El rompecabezas de la sexualidad 2002)

Albums de dibuixos

He fet uns àlbums de dibuixos. No sé massa on posar-los.
En poso un aquí de mostra i els altres a baix de tot, allà els trobareu si voleu.

S'alcen veus del soterrani i Un camí amb Eva de Manuel de Pedrolo

Són dues novel·les de la magnífica sèrie Temps Obert. Una sèrie en la qual les novel·les es poden llegir individualment i en qualsevol ordre.

Daniel Bastida, el protagonista de tota la sèrie viu circumstàncies diferents a partir d'un mateix fet.

A S'alcen veus del soterrani, el pare de Daniel, un home compromés amb la República i amb els moviments obrers, marxa en acabar la guerra per por a les represàlies. La família rep molt poque s notícies d'ell i finalment cap. La vida de daniel i la seva família es desenvolupa sense el pare. Daniel és mecànic i la novel·la es desenvoluparà en 4 parts, a través dels diferents aspectes de la vida: l'aspecte familiar, el laboral, el sentimental i el social.

A Un camí amb Eva, el pare decideix no marxar, ja que creu que ell no ha fet res de dolent per haver de fugir, però es detingut i empresonat durant molt temps. Surt de la presó malalt i no viu gaire temps. Daniel fa de periodista i viu en un ambient molt més culturalitzat que en l'altra novel·la. Quan encara jovenet es queda orfe de pare i mare se'n v a a viure amb una cosina de la mare. La Gabriela que l'anima i el valora com a escriptor i intenta donar-li l'espai, el lloc i els mitjans perquè pugui dedicar-se a escriure.

Degoteig

Cau la pluja damunt les fulles seques,

els seus tons càlids llueixen

com enyorant la llum

dels verds més tendres.

Degoteig que continua

més enllà de la pluja.

Tanco els ulls.

Sento les gotes a la cara.

Regalimen pel front

per les parpelles

fins arribar als llavis.

Segon intent del relat sonor

Segon intent del relat sonor de Sonablog. Si voleu saber d'on ve llegiu els altres dos posts: proposta i primer intent

Passa lentament el temps

escoltant el silenci d'un rellotge.

La pressa, com vidres trencats,

com un dolor, com una queixa.

El temps s'escola escales avall.

Brogit de veus i remors de passes.

Violència i gatzara es fan u

en el gest violent que obliga.

I la por, arrapada al coll i al cor

que desbocat necessita aire.

Impacient, xiula un avisador

que ningú sap de què avisa.

Torna el silenci encara

més intens que mai, sense rellotge.

Finalment puc obrir la porta.

Surto a la llum.

Versionant

Somriuen les flors.
Desconeixen els mots.

Guarden llavors.

I saben que el silenci

s'escolta com un bes.

La tarda

Les flors, inventen

mil colors,

de perfum

i tacte delicat.

La tarda sàviament

els atresora tots.

Inundarà de llum

i d'escalfor

cada capvespre.

Marieta

Fa pocs dies he après, gràcies a Na Frannia, que a Mallorca en diuen poriols.

La Tonina diu que a Mallorca també en diuen bouets de Sant Jordi.

I Noves Flors diu que al país Valencià en diuen gallineta cega.

I Francesc Mompó, ha inventat un nom per a elles en l'idioma dels uendos: zzz

Sortim a explorar.

Hem trobat dos cargolets

de closca fina.

Marieta petita

sobre una mà menuda.

Mujeres invisibles de Carme Valls - 2

Carme Valls ens explica les fases de la violència. Per tal que els metges de capçalera, altres professionals i les mateixes dones puguin detectar-ho com més avia t millor. I també ens ofereix un qüestionari per a poder avaluar si una dona està sotmesa o no a maltractaments. Crec que és important tenir uns paràmetres de referència, ja que quan els casos no són tant evidents, no vol dir que no puguin ser-ho més endavant, sovint casos dubtosos de maltractaments poden ser només el començament, detectar-ho a temps és important. Us en faig un resum, ella dóna molts més detalls.

Primera fase: l'agressor impedeix la comunicació entre ell i la víctima per a poder mantenir el control i la superioritat. A vegades ignora el que ella diu, a vegades oblida selectivament el que ell ha dit. Revela molt poc d'ell mateix. No fa plans conjuntament. Li diu exagerada si es queixa. Li diu que ell és així i que l'ha d'aceptar i l'acusa de buscar baralles i de ser massa sensible i treure-ho tot de polleguera. La víctima intenta una vegada i una altra la comunicació. Se sent irritada i confosa i creu que no s'explica prou bé.

Segona fase: L'agressor vol demostrar que ell és superior i ella inferior. Intenta demostrar-li que la seva visió de la realitat és falsa, nega sistemàticament la seva versió, nega els seus gustos i no accepta les seves opinions, desvaloritzant-les cada cop més. Critica com fa les coses, no li troba res ben fet. Ella se sent insegura, no s'atreveix a parlar i s'acobardeix.

Tercera fase: L'agressor vol impedir que la seva víctima tingui contacte o ajuda de l'exterior. Fa que perdi les amigues, es manifesta gelós amb tots els amics o li monta una bronca cada cop que surt amb qui sigui. Pot arribar a fer que perdi fins i tot la feina. Ella accepta l'aïllament sobretot perquè no vol que ningú la vegi com està. Comença a patir depressió, dolors, s'ofega, té fòbies i ganes de plorar sense saber per què. I no l'importa deixar la feina perquè ja no es veu capaç de fer-la.

A la quarta i darrera fase, l'agressor vol destruir la seva víctima. La insulta cruelment i davant dels fills. Després nega els insults i li diu que s'està tornant boja. Els fills en arribar aquí tampoc la respecten i això acaba amb la poca autoestima que li queda.

I tots sabem que la destrucció pot arribar a ser total. Psicòlogicament i físicament.

Carícies de la natura - 3

Baixa el riu ben ple,

de banda a banda,

amagant les pedres,

regant insistentment les herbes de la riba,

es deixen bressar

i s’hi ajeuen, besades pel corrent.

Mujeres invisibles de Carme Valls - 1

Aquest llibre no és de ficció. Carme Valls és llicenciada en medicina i cirurgia i s'ha dedicat a l'assistència en medicina interna i endocrinologia.

Quan ella parla de dones invisibles, en parla des d'un punt de vista mèdic. Es planteja temes importants com ara:

¿Per què quan un home arriba a urgències amb dolor toràcic se'l sotmet immediatament a un electrocardiograma i quan és una dona se li dóna un ansiolític?

¿Per què hi ha malalties que es valoren tan diferent en un home i una dona?

¿Per què s'han fet tants estudis mèdics, sobretot en endocrinologia, sense incloure-hi les dones, amb l'excusa que els canvis hormonals del cicle espatllarien els resultats? ¿per què no se n'han fet d'altres específics?

És un llibre que tinc molt subratllat i del qual tinc cites per a fer un munt de posts. No voldria per-me pesada... però crec que de tant en tant us m'explicaré alguna cosa.

Fragment introductori:

La primera de les agressions a la salut mental de les dones ha estat precisament separar i dividir el seu cos i la seva ment, i creure, i voler fer-los creure, que la seva ment mana sobre el seu cos, quan qui ha volgut manar realment durant segles ha estat el poder mascliste i androcèntric. Aquest és un anàlisi pendent per a les mateixes dones, per a saber com, aquests factors socials viscuts en en els darrers deu mil anys han influit en la construcció de la pròpia psique sotmesa. "Allò que és social retorna cap a la psique només per deixar la seva petjada a la veu de la consciència", com diu Judit Butler, però que cap dona atribueixi a la seva pròpia consciència la sensació de culpa introduida per l'exercit del poder masculí durant segles.

Carícies de la natura - 2

No és ni inventat ni metafòric, sino ben real.

L’arbre florit

no ha pogut decidir

quin serà el seu color.
Assaja l’un i l’altre:

quin m’afavoreix més?

Racó de torratxes

Sota l'arcada,

cadascuna al seu ritme

viuen o moren.

Carícies de la natura - 1

La primera carícia de la natura, va ser poder observar en una passejada, en el mateix arbre, com s'obrien els borrons. N'hi havia de tancats i d'oberts.

I sempre arriba el moment.

Ni massa aviat ni massa tard.

Els borrons s'obren joiosos.

La natura m'acarona amb les

incontables minúscules fulles,

que intenten fer-se lloc per estirar-se.

Retorno tan delicadament com puc

una carícia amb la punta dels dits.

Avui fa un any

Avui fa un any

i tot just fa una setmana

que ja camina sol.

Misteriosament feliç de Joan Margarit

Copio un poema de Joan Margarit, o dos, els primer i el tercer del llibre,

dedicats a la Sargantana:Despedir-se

He tret catifes i cortines,
les taules on fa temps que no menjo ni escric.
He tret els quadres i he pintat els murs
per esborrar les marques de tants anys.
He guardat alguns llibres. Sé quins són.
He destruït cartes d'amor.
Silenciosos, els amors
ara són icebergs errants del pensament.
Sense racons per a la por, la casa
m'ha despullat els ulls. Ni l'esperança
pertorbarà l'última mort.
No hi ha cap altra casa pels qui estimo.

Retorn

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmamament.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
hi ha una remor de bèsties creuant el sotabosc,
mussols enlluernats pels fars del cotxe.
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d'escombraries, les estrelles.

Participació als relats conjunts sonors... de Sonablog

El David ha fet aquesta pràctica de disseny sonor i jo vaig proposar tornar-la a convertir en història...





L'habitació està en calma, només se sent la remor d'un rellotge. Dorm.
De sobte, una ombra negra, entra pel balcó, esberlant el vidre i amb algun objecte desconegut, el colpeja al cap. Es queixa amb un crit d'un esglai indefinit.
L'ombra recull un objecte i marxa escales avall, amb presses.

Es queda ferit i espantat. Sense deixar-li temps a recuperar-se, en pocs minuts, arriben tot un grup de nois, l'obliguen a acompanyar-los i ell panteja de por.

El duen al soterrani, i hi ha força soroll, l'amenacen, trenquen coses, té molta por que li facin mal. No sap què volen.

Finalment sembla que només volien la seva palm. No entén de cap manera què es pensen trobar-hi... També li falta el mòbil... podien haver encertat l'objecte a la primera!

Selma de Jutta Bauer

Tradueixo el conte de Jutta Bauer, i us l'explico, tal com li vaig prometre a l'Assumpta i a la Montse i el dibuixo també, tot a la meva manera.

El pobre gos, davant d'una copa de vi, segueix sense trobar la resposta a la seva pregunta. Decideix anar a buscar el Gran Boc i li pregunta: Què és la felicitat?

El Gran Boc li explica la història de la Selma...

Hi havia una vegada una ovella que cada matinada menjava una mica d'herba, després ensenyava a parlar als seus fills fins a migdia. A la tarda feia una mica de gimnàstica, després tornava a menjar herba i al vespre, xerrava una estona am b la senyora Voltora. A les nits dormia plàcidament i profundament.

Un dia li van preguntar què faria si tin gués més temps. Ella va contestar:

A la matinada menjaria herba, parlaria amb els nens al migdia, després faria gimnàstica, menjaria i al capvespre m'agradaria parlar amb la senyora Voltora i el més important de tot, a la nit dormiria plàcidemant i profundament.

I si li toqués la loteria?

Ui! Doncs menjaria molt herba, millor a la matinada, xerraria molta estona amb els nens, després faria una mica de gimnàstica, a la tarda tornaria a menjar herba i abans que es fes fosc, xerraria una mica amb la senyora Voltora. I a la nit, morta de cansament, em submergiria en un son molt, molt plàcid i molt profund, per descomptat!

La flor

A la vora del riu, en mig de l'herba fresca, hi viu una flor. Una flor a qui li agraden els núvols. Els mira, observa el seu aspecte, escolta el seu pas i sent la seva veu. També està pendent de quan el núvol alliberarà les seve s gotes d'aigua i es desfarà a poc a poc. La flor intenta guardar en els seus pètals, en les seves fulles totes i cadascuna de les gotes d'aigua i pot sentir intensament la tristor del núvol en desfer-se. I l'endemà, la flor encara recorda el núvol i torna a sentir la mateixa tristor. I l'endemà passat i l'altre i l'altre.

Aleshores la flor ja no pot retenir més gotes d' aigua i les deixa anar. Les gotes s'escolen per l'herba, fins al riu, i del riu al mar i del mar tornen a ser núvol. La flor el veu passar, viatjant majestuós pel seu bocí de cel. I la flor li somriu.

El so també explica...

El David de Sonablog, ha penjat al seu blog una feina interessant de so.

A partir d''un argument donat, explicar-lo amb sons durant un minut i mig.

Creieu que podríem donar-li altra vegada forma d'història?

Serien històires molt diferents les que interpretaríem uns i altres?

Qui té ganes de fer una experiència imitant els Relats Conjunts a partir d'uns sons?