dilluns, 30 de juny del 2014

Reflexions des d'una galeria selvàtica a Rubí


Amagats rere aquesta selva de plantes (s'entrelliguen les unes amb les altres, surten de dotzenes de torratxes diferents, però semblen una sola i cobreixen molt més de la meitat de cada obertura) parlem, aquí, des dels blogs, d'un blog a l'altre de coses petites i dels estius d'abans que eren tan llargs. I que ens porten bons records.

Les coses petites entusiasmen gairebé tothom, diuen que són les que ens porten la felicitat, però a mi no em diuen res... no acaben d'interessar-me mai prou, mai del tot.  Quan em dius quines són aquestes coses petites que trobes interessants: el llibre que llegeixo i que m'agrada  tant, l'excursió que he fet amb els amics, el sopar de  la revetlla amb uns altres  amics, una festa solidària per recollir fons per...  Ah! però  és  que això no són coses petites, totes aquestes coses són importants per a mi.  Les coses petites, doncs, jo les trobo grans.  O potser és que les coses grans, les que són importants, la gent les troba petites.


Parlem de l'estiu,  com una  capseta  per  obrir,  una capseta  que segons  amb quin gest  l'obrim serà d'una manera  o d'una altra... i recordem els estius d'abans, els estius de la infantesa,  de la nostra infantesa,  dels que ja som grans, quan l'estiu era molt més  llarg. L'escola  començav  el dia 2 d'octubre i teniem tres llargs mesos de vacances. La vida era plàcida i no calia fer tantes coses com ara. No hi havia casals d'estiu, no hi havia tants clubs  esportius, simplement jugàvem,  i  jugàvem  i tornàvem  a jugar... i l'estiu que era  tan llarg, marcava  un canvi, sempre  en moltes coses. Creixíem, canviàvem de curs, o d'escola, o de lloc de viure. I vivíem intensament. A cada estiu  una aventura  nova (petita,  però molt gran).  L'estiu era sempre una frontissa que enganxava  dos fulls diferents  de vida.


Ara l'estiu és un instant que no marca cap canvi, ni cap diferència. Obrim la capseta, el seu contingut s'esgotarà ben de pressa i en nosaltres no haurà canviat gran cosa, tot just alguna arruga   o algun quilet de més...  (petites coses, petites, de les  que no m'interessen gens).

dissabte, 28 de juny del 2014

Façana




L'estiu, en penombra, rere les persianes,
l'estiu, a la claror de les terrasses.

L'estiu, també, 
en el clarobscur de les hores errants
en la placidesa,
de totes les paraules que no direm.

L'estiu, com una capseta per obrir.

dijous, 26 de juny del 2014

Branques



Cercar-nos, en el bosc espès dels silencis que bressolen les ombres. De vegades en indrets desprotegits, i buits. I trobar-nos, aleatòriament, en un raig de llum efímer i solitari. 


Abans d'ara, tots els mons dels colors  més  vius eren a les  mans.

Després d'ara, els llapis de colors seran aquarel·lats, suaus, difuminats, amb menys intensitat. 

Com la bellesa fràgil de les branques seques, com la fusta vella que cal reparar,com la porta que encara es pot obrir. Rescatarem besos imaginats entre els llençols. De quan vetllàvem racons de tendres rebrecs que encetaven la nit.


PD: inspirat en aquest poema 

dimarts, 24 de juny del 2014

Relats Conjunts - John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach


John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

La mare em deia sempre  que ella era la nena rosseta vestida de blanc. I jo no m'ho creia. La mare té els cabells ben negres i quan jo li deia: no pot ser, mare, que tu  no ets rossa. Sempre culpava el pintor.  

"Era jo, però el pintor capriciós em va voler rossa.  Quan em vaig veure així em vaig enfadar molt, la teva àvia em deia  sempre que les nenes rosses no són maques, que jo havia de ser morena com ella, i em tenyia els cabells. El pintor em va regalar la galledeta vermella que m'havia deixat, per veure  si em passava  el disgust.  Ell havia volgut pintar un dia de platja i els seus amics. Aquella colla de joves que menjaven frankfurts tota l'estona.   Però ves a saber perquè, la meva mare, tan diferent d'ells i del seu ambient li va agradar. Li va demanar per pintar-la de prop. Ella va dir que sí. I de quadre en quadre es van agradar. Anys més tard el pintor es va convertir en el meu padrastre. Semblava impossible de tant diferents que eren. La mare de bona família, molt tocada i posada. Una vídua jove i molt honorable. Ell un artista de vida  un xic desordenada. I jo, allà al mig.  Recordava poques coses del pare, que va morir quan jo tenia només  3 anys.  Ell es va convertir, poc a poc, en el meu pare."

I jo que recordo molt lleugerament el meu avi pintor,  (que segons la mare, no era el meu avi de veritat)  penso que m'hi assemblo molt en moltes coses.  Tinc els ulls blaus que tenia ell i el mateix amor per la natura i el cos  bonic de les persones. Ell  em va dur per primer cop a la platja nudista.  El meu avi i jo  tenim moltes coses en comú.  La mare no s'ho vol creure, però jo estic convençuda que ell és el neu avi de veritat. I el seu pare, per descomptat.  Ella s'esgarrifa que jo pugui pensar això de l'àvia, però, quan hi ha evidències... els prejudicis no compten.  Ah! I jo també sóc  rossa,  com l'avi, i llueixo el meu ros amb orgull.

dilluns, 23 de juny del 2014

Microconte d'estiu

Una proposta de la Roser Caño
No necessito tant...

Només el mar i el cor. 
I els jocs de llum del sol i els ulls.

Descarrega't la motxilla, 
despulla't i gaudeix.

És massa pesat el teu equipatge.


dissabte, 21 de juny del 2014

Joguines antigues










No em faria res, jugar a ser viatgers, i prendre un tren  que marxés lluny a la recerca de nous horitzons. Seria bonic ser  maquinista, conductor, de camins marcats  amb  vies  de ferro. O tornar a agafar un tramvia d'aquells d'abans  que s'aturaven de sobte  quan es desconnectava el trolei i  s'havia  de tornar a penjar  del fil elèctric.

Podríem pujar  si vols  als  cavallets  de fira  i riure  i voltar,  mentre construïm  viatges reals,  en l'imaginari.

No em faria res  jugar a nines,  i tenir-ne  cura com si fossin de veritat.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Aquest és el joc brut  per excel·lència.

Les  fruites  vermelles de fusta pintada,  no ens faran cap mal, no són per  menjar...  només  jugarem a comprar  i a vendre.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Que podríem prendre mal fins i tot en un joc.

Et faré  un dinar,  et faré  esmorzar,  potser  un cafè,  només  de  joguina.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Oblida la lluita i dona'm la mà.

dijous, 19 de juny del 2014

Baladrer


Vaig fer  aquesta  fotografia  al Born.  Em va fer molta  gràcia saber  d'on venia la paraula  baladrer.  Era  un venedor  ambulant, que per tant,  cridava anunciant la seva  mercaderia,  encara que fos  aigua gelada i guapa.

A casa  meva  s'utilitzava  molt,  com a nom o adjectiu  o  fins i tot el verb: "Com baladregen aquesta canalla".  Ara la sento poc  i  no la utilitzo gairebé gens.  M'agrada  retrobar les paraules com vells amics que tornen.

dimarts, 17 de juny del 2014

Ram



Emmarco, en el negre i el buit
els detalls bonics, per realçar-los. 

Per treure'ls de la història
per  aïllar-los. Per preservar-los.

dilluns, 16 de juny del 2014

Enlluernaments



Em vestiré de metàfora,
si només queden els mots.
L'amor seurà darrera la finestra.
Els geranis seran els petons.
Les  paraules,  la cortina
i les ombres les que no hi són.

L'enlluernament, 
tot just,
un petit cercle d'aram 
que pampallugueja penjat al sol.

Les persianes,  els braços oberts,
per acollir-te.

dissabte, 14 de juny del 2014

Tomàquets


De tant vermells em fan delit
si l'amaneixes hi suco el dit.
D'aquests més grossos
me'n menjo un plat.
Amb els petits
hi suco pa.
.........................................................Carme

Boca de tomàquet
tomàquet de l'hort,
avui per berenar
voldria sucar-te
amb un tros de pa

i menjar-te ... de cop!

............................................................Pere

Rojos i lluents,
els tomàquets
esperen pacients
llesques i torrades
on poder fregar-se.

...............................................................Glòria

dijous, 12 de juny del 2014

Balcó i finestra

Finestra i balcó a Carlux

Sempre hi sóc, amb els finestrons oberts i els vidres tancats per protegir-me de la intempèrie. La cortina de ratlles, és només una cortina que s'obre amb un sol gest d'una mà. Ja no importen ni els mots ni els senyals de fum inexistents, ni aquells silencis antics que m'eixordaven cada capvespre. M'importa més somriure i sobretot acollir la vida. Si t'acostes, amb els ulls oberts a la vida, el sol que m'entra pels vidres, t'arribarà en un reflex... i la vida farà pampallugues  de llum, entre els  teus ulls i els meus.  

dimarts, 10 de juny del 2014

Carlux i els colors



I si...  I si el Tom-Tom, no ens hagués dut per  aquesta  carretera  secundària?

Li vam fer cas,  el Tom -Tom sempre té raó.  Li vam fer cas mentre  la nostra ment  viatjava més  de pressa  que el cotxe a dos objectius concrets. 

Mentrestant  passàvem  de llarg  pobles  i paisatges... però  alguna cosa  d'ells quedava  retinguda en nosaltres. Cap al tard quan tornàvem,  a tots  tres  se'ns va acudir tornar  a passar  per  Carluç (Carlux)  i va ser un bon final del dia. 

Si el Tom -Tom ens hagués  dut  per la carretera  més ràpida,  ara molts  dels meus  dibuixos  i  fotografies no serien aquí.  No existiria  ni el post Desig, ni La porta de les  glicines, ni Carlux a la llibreteta  vermella,  ni les  glicines de la tanca,  ni aquesta Carlux  en color. Ni un balcó que sortirà  un dia d'aquests.

 Al seu lloc  què  hi hauria?  Hagués quedat  buit? Hi hauria altres  coses?


dilluns, 9 de juny del 2014

De joguina


Tot semblava de joguina, però no ho era...  les cases podien ser ben petites, com petits eren els espais i els temps.  Una joguina es deixa sense massa recança i es retroba al moment volgut. Però allà les coses no funcionaven així. Les portes s'obrien i es tancaven i s'hi podia entrar i sortir de veritat, no pas només  fer-ho veure. Quan se sortia, el fred i la fosca i la tristesa aclaparaven. Quan s'entrava, el joc tornava a començar.  Però no, no era un joc. I calia mantenir el foc encès i deixar que pels vidre de les  finestres entrés el sol i saber trobar quin era el gest que fos més entenedor per tothom a la vegada.


dissabte, 7 de juny del 2014

Terrassa


El sol ens descobria partícules aparentment amagades a l'aire. I la llum prenia cos i ens deixava rastre d'estrelletes sobre la pell. Amb el dit les recollies del meu braç, i com més en recollies més n'hi havia. El teu dit a la meva pell, em fa dona de llum.



dijous, 5 de juny del 2014

Desig de xocolata de Care Santos

Dissabte dia 31 de maig vaig assistir a un acte molt simpàtic i agradable.  Una tertúlia literària amb un tast  afegit  de xocolata.

La Gemma Lienas, que a més  a més  de ser escriptora  té la botiga  Xocolatíssim, va convidar a la Care Santos perquè  ens parlés del seu llibre.

Desig de xocolata és un llibre encantador,que es llegeix amb ganes i amb plaer. Consta de tres parts ben diferents, lligades per una xocolatera...

La Primera part, situada en el temps actual, és una història amb uns personatges molt ben treballats, que s'entenen bé, que són creïbles  i que desperten passions a favor o en contra. El Max, ai, el Max!!  jo seria de les que admiren profundament en Max.

Mentre es parlava de la primera part, vam fer un tast de xocolata desfeta i un bombonet de gingebre. I amb les altres parts de la novel·la vam anar tastant altres varietats de xocolata.

La Care Santos ens va explicar  molt bé com es va documentar per les parts històriques de la novel·la i com buscant una informació n'hi sortien moltes de tant interessants o més  que la que buscava i com es pensava si introduir-les o no en la novel·la que estava treballant.

La segona part, situada al segle XIX, a l'època de la industrialització de la xocolata, vam tastar  un núvol i una trufa.

La Care també ens va parlar de la seva  àvia, que va ser una història més afegida, que ens va fer gaudir com nens a qui se'ls explica un conte nou.

Les xocolates no corresponen a allò que vam tastar, sinó a les bossetes  que jo vaig  comprar a Xocolatíssim.








dimarts, 3 de juny del 2014

La casa més petita


Dels espais petits i dels  temps  petits també cal tenir-ne  cura.


Una torratxa amb flors vermelles penjava  prop dels minuts, perquè semblessin hores.
Els iris blaus creixien  vora de les paraules per perfumar-les de violeta.
La cortina sempre oberta per acaronar la claror que ens envolta.
En el silenci no sentirem la tanca que ens separa...


dilluns, 2 de juny del 2014

L'arbreda pintada

A petició  del Xavier, guanyador del dibuix,  el vaig  repetir  per  pintar-lo...
Han tremolat tant i tant, les fulles, per no poder o no saber assaborir el fruit de l’amor, que la seva caiguda va ser lenta, com si el mateix tremolor ja fos una baixada cap al buit, com si el buit ell mateix vingués a trobar-les. Van recollir gota a gota la mel dels seus silencis, per oferir-la en prova d’amor, després d’això els silencis van ser d’un nou color, i cada isòtop altre temps desconegut, va tenir un bressol calentó en el cor de l’altre. En la més llunyana distància, la més gran proximitat. Bressolats i inaccessibles.

PD:  text  inspirat  a ca la Pilar 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari