dilluns, 30 de juny del 2014
Reflexions des d'una galeria selvàtica a Rubí
Amagats rere aquesta selva de plantes (s'entrelliguen les unes amb les altres, surten de dotzenes de torratxes diferents, però semblen una sola i cobreixen molt més de la meitat de cada obertura) parlem, aquí, des dels blogs, d'un blog a l'altre de coses petites i dels estius d'abans que eren tan llargs. I que ens porten bons records.
Les coses petites entusiasmen gairebé tothom, diuen que són les que ens porten la felicitat, però a mi no em diuen res... no acaben d'interessar-me mai prou, mai del tot. Quan em dius quines són aquestes coses petites que trobes interessants: el llibre que llegeixo i que m'agrada tant, l'excursió que he fet amb els amics, el sopar de la revetlla amb uns altres amics, una festa solidària per recollir fons per... Ah! però és que això no són coses petites, totes aquestes coses són importants per a mi. Les coses petites, doncs, jo les trobo grans. O potser és que les coses grans, les que són importants, la gent les troba petites.
Parlem de l'estiu, com una capseta per obrir, una capseta que segons amb quin gest l'obrim serà d'una manera o d'una altra... i recordem els estius d'abans, els estius de la infantesa, de la nostra infantesa, dels que ja som grans, quan l'estiu era molt més llarg. L'escola començav el dia 2 d'octubre i teniem tres llargs mesos de vacances. La vida era plàcida i no calia fer tantes coses com ara. No hi havia casals d'estiu, no hi havia tants clubs esportius, simplement jugàvem, i jugàvem i tornàvem a jugar... i l'estiu que era tan llarg, marcava un canvi, sempre en moltes coses. Creixíem, canviàvem de curs, o d'escola, o de lloc de viure. I vivíem intensament. A cada estiu una aventura nova (petita, però molt gran). L'estiu era sempre una frontissa que enganxava dos fulls diferents de vida.
Ara l'estiu és un instant que no marca cap canvi, ni cap diferència. Obrim la capseta, el seu contingut s'esgotarà ben de pressa i en nosaltres no haurà canviat gran cosa, tot just alguna arruga o algun quilet de més... (petites coses, petites, de les que no m'interessen gens).
dissabte, 28 de juny del 2014
Façana
L'estiu, en penombra, rere les persianes,
l'estiu, a la claror de les terrasses.
L'estiu, també,
en el clarobscur de les hores errants
en la placidesa,
de totes les paraules que no direm.
L'estiu, com una capseta per obrir.
dijous, 26 de juny del 2014
Branques
Cercar-nos, en el bosc espès dels silencis que bressolen les ombres. De vegades en indrets desprotegits, i buits. I trobar-nos, aleatòriament, en un raig de llum efímer i solitari.
Abans d'ara, tots els mons dels colors més vius eren a les mans.
Després d'ara, els llapis de colors seran aquarel·lats, suaus, difuminats, amb menys intensitat.
Com la bellesa fràgil de les branques seques, com la fusta vella que cal reparar,com la porta que encara es pot obrir. Rescatarem besos imaginats entre els llençols. De quan vetllàvem racons de tendres rebrecs que encetaven la nit.
PD: inspirat en aquest poema
dimarts, 24 de juny del 2014
Relats Conjunts - John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach
dilluns, 23 de juny del 2014
Microconte d'estiu
Una proposta de la Roser Caño |
Només el mar i el cor.
I els jocs de llum del sol i els ulls.
Descarrega't la motxilla,
despulla't i gaudeix.
És massa pesat el teu equipatge.
dissabte, 21 de juny del 2014
Joguines antigues
No em faria res, jugar a ser viatgers, i prendre un tren que marxés lluny a la recerca de nous horitzons. Seria bonic ser maquinista, conductor, de camins marcats amb vies de ferro. O tornar a agafar un tramvia d'aquells d'abans que s'aturaven de sobte quan es desconnectava el trolei i s'havia de tornar a penjar del fil elèctric.
Podríem pujar si vols als cavallets de fira i riure i voltar, mentre construïm viatges reals, en l'imaginari.
No em faria res jugar a nines, i tenir-ne cura com si fossin de veritat.
Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Aquest és el joc brut per excel·lència.
Les fruites vermelles de fusta pintada, no ens faran cap mal, no són per menjar... només jugarem a comprar i a vendre.
Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Que podríem prendre mal fins i tot en un joc.
Et faré un dinar, et faré esmorzar, potser un cafè, només de joguina.
Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Oblida la lluita i dona'm la mà.
dijous, 19 de juny del 2014
Baladrer
Vaig fer aquesta fotografia al Born. Em va fer molta gràcia saber d'on venia la paraula baladrer. Era un venedor ambulant, que per tant, cridava anunciant la seva mercaderia, encara que fos aigua gelada i guapa.
A casa meva s'utilitzava molt, com a nom o adjectiu o fins i tot el verb: "Com baladregen aquesta canalla". Ara la sento poc i no la utilitzo gairebé gens. M'agrada retrobar les paraules com vells amics que tornen.
dimarts, 17 de juny del 2014
Ram
Emmarco, en el negre i el buit
els detalls bonics, per realçar-los.
Per treure'ls de la història
per aïllar-los. Per preservar-los.
els detalls bonics, per realçar-los.
Per treure'ls de la història
per aïllar-los. Per preservar-los.
dilluns, 16 de juny del 2014
Enlluernaments
Em vestiré de metàfora,
si només queden els mots.
L'amor seurà darrera la finestra.
Els geranis seran els petons.
Les paraules, la cortina
i les ombres les que no hi són.
L'enlluernament,
tot just,
un petit cercle d'aram
que pampallugueja penjat al sol.
Les persianes, els braços oberts,
per acollir-te.
dissabte, 14 de juny del 2014
Tomàquets
De tant vermells em fan delit
si l'amaneixes hi suco el dit.
D'aquests més grossos
me'n menjo un plat.
Amb els petits
hi suco pa.
.........................................................Carme
Boca de tomàquet
tomàquet de l'hort,
avui per berenar
voldria sucar-te
amb un tros de pa
i menjar-te ... de cop!
............................................................Pere
Rojos i lluents,
els tomàquets
esperen pacients
llesques i torrades
on poder fregar-se.
...............................................................Glòria
.........................................................Carme
Boca de tomàquet
tomàquet de l'hort,
avui per berenar
voldria sucar-te
amb un tros de pa
i menjar-te ... de cop!
............................................................Pere
Rojos i lluents,
els tomàquets
esperen pacients
llesques i torrades
on poder fregar-se.
...............................................................Glòria
dijous, 12 de juny del 2014
Balcó i finestra
Finestra i balcó a Carlux |
Sempre hi sóc, amb els finestrons oberts i els vidres tancats per protegir-me de la intempèrie. La cortina de ratlles, és només una cortina que s'obre amb un sol gest d'una mà. Ja no importen ni els mots ni els senyals de fum inexistents, ni aquells silencis antics que m'eixordaven cada capvespre. M'importa més somriure i sobretot acollir la vida. Si t'acostes, amb els ulls oberts a la vida, el sol que m'entra pels vidres, t'arribarà en un reflex... i la vida farà pampallugues de llum, entre els teus ulls i els meus.
dimarts, 10 de juny del 2014
Carlux i els colors
I si... I si el Tom-Tom, no ens hagués dut per aquesta carretera secundària?
Li vam fer cas, el Tom -Tom sempre té raó. Li vam fer cas mentre la nostra ment viatjava més de pressa que el cotxe a dos objectius concrets.
Mentrestant passàvem de llarg pobles i paisatges... però alguna cosa d'ells quedava retinguda en nosaltres. Cap al tard quan tornàvem, a tots tres se'ns va acudir tornar a passar per Carluç (Carlux) i va ser un bon final del dia.
Si el Tom -Tom ens hagués dut per la carretera més ràpida, ara molts dels meus dibuixos i fotografies no serien aquí. No existiria ni el post Desig, ni La porta de les glicines, ni Carlux a la llibreteta vermella, ni les glicines de la tanca, ni aquesta Carlux en color. Ni un balcó que sortirà un dia d'aquests.
Al seu lloc què hi hauria? Hagués quedat buit? Hi hauria altres coses?
dilluns, 9 de juny del 2014
De joguina
Tot semblava de joguina, però no ho era... les cases podien ser ben petites, com petits eren els espais i els temps. Una joguina es deixa sense massa recança i es retroba al moment volgut. Però allà les coses no funcionaven així. Les portes s'obrien i es tancaven i s'hi podia entrar i sortir de veritat, no pas només fer-ho veure. Quan se sortia, el fred i la fosca i la tristesa aclaparaven. Quan s'entrava, el joc tornava a començar. Però no, no era un joc. I calia mantenir el foc encès i deixar que pels vidre de les finestres entrés el sol i saber trobar quin era el gest que fos més entenedor per tothom a la vegada.
dissabte, 7 de juny del 2014
Terrassa
El sol ens descobria partícules aparentment amagades a l'aire. I la llum prenia cos i ens deixava rastre d'estrelletes sobre la pell. Amb el dit les recollies del meu braç, i com més en recollies més n'hi havia. El teu dit a la meva pell, em fa dona de llum.
dijous, 5 de juny del 2014
Desig de xocolata de Care Santos
Dissabte dia 31 de maig vaig assistir a un acte molt simpàtic i agradable. Una tertúlia literària amb un tast afegit de xocolata.
La Gemma Lienas, que a més a més de ser escriptora té la botiga Xocolatíssim, va convidar a la Care Santos perquè ens parlés del seu llibre.
Desig de xocolata és un llibre encantador,que es llegeix amb ganes i amb plaer. Consta de tres parts ben diferents, lligades per una xocolatera...
La Primera part, situada en el temps actual, és una història amb uns personatges molt ben treballats, que s'entenen bé, que són creïbles i que desperten passions a favor o en contra. El Max, ai, el Max!! jo seria de les que admiren profundament en Max.
Mentre es parlava de la primera part, vam fer un tast de xocolata desfeta i un bombonet de gingebre. I amb les altres parts de la novel·la vam anar tastant altres varietats de xocolata.
La Care Santos ens va explicar molt bé com es va documentar per les parts històriques de la novel·la i com buscant una informació n'hi sortien moltes de tant interessants o més que la que buscava i com es pensava si introduir-les o no en la novel·la que estava treballant.
La segona part, situada al segle XIX, a l'època de la industrialització de la xocolata, vam tastar un núvol i una trufa.
La Care també ens va parlar de la seva àvia, que va ser una història més afegida, que ens va fer gaudir com nens a qui se'ls explica un conte nou.
Les xocolates no corresponen a allò que vam tastar, sinó a les bossetes que jo vaig comprar a Xocolatíssim.
La Gemma Lienas, que a més a més de ser escriptora té la botiga Xocolatíssim, va convidar a la Care Santos perquè ens parlés del seu llibre.
Desig de xocolata és un llibre encantador,que es llegeix amb ganes i amb plaer. Consta de tres parts ben diferents, lligades per una xocolatera...
La Primera part, situada en el temps actual, és una història amb uns personatges molt ben treballats, que s'entenen bé, que són creïbles i que desperten passions a favor o en contra. El Max, ai, el Max!! jo seria de les que admiren profundament en Max.
Mentre es parlava de la primera part, vam fer un tast de xocolata desfeta i un bombonet de gingebre. I amb les altres parts de la novel·la vam anar tastant altres varietats de xocolata.
La Care Santos ens va explicar molt bé com es va documentar per les parts històriques de la novel·la i com buscant una informació n'hi sortien moltes de tant interessants o més que la que buscava i com es pensava si introduir-les o no en la novel·la que estava treballant.
La segona part, situada al segle XIX, a l'època de la industrialització de la xocolata, vam tastar un núvol i una trufa.
La Care també ens va parlar de la seva àvia, que va ser una història més afegida, que ens va fer gaudir com nens a qui se'ls explica un conte nou.
Les xocolates no corresponen a allò que vam tastar, sinó a les bossetes que jo vaig comprar a Xocolatíssim.
dimarts, 3 de juny del 2014
La casa més petita
Dels espais petits i dels temps petits també cal tenir-ne cura.
Una torratxa amb flors vermelles penjava prop dels minuts, perquè semblessin hores.
Els iris blaus creixien vora de les paraules per perfumar-les de violeta.
La cortina sempre oberta per acaronar la claror que ens envolta.
En el silenci no sentirem la tanca que ens separa...
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
llapis de colors
dilluns, 2 de juny del 2014
L'arbreda pintada
A petició del Xavier, guanyador del dibuix, el vaig repetir per pintar-lo... |
PD: text inspirat a ca la Pilar
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
Pilar,
Xavier Pujol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons