Els dits a la barana 6

A causa del teu primer escrit, Jesús.

jo he anat titulant aquestes interpretacions:

Els dits a la barana.

De moment,

aquests són els primers dits a la barana que he vist!

Darrere la fal·lera...

de barana en barana...

En deus conèixer alguna

que et té ben captivat.

Els dits a la barana 5

Aquesta cinquena barana ha estat convertida en paisatge pel Jesús Mª Tibau.

Paisatge frondós,

de racons amagats.

Amb un pas lent,

cerco els camins coneguts.

Laberints de tendreses.

Missatge de l'inconscient

Estic en una platja molt bonica, que m'agrada molt.

Des de l'horitzó s'acosta un personatge desconegut

que m'ha de portar un missatge molt important per a mi.

Per més que s'acosti el personatge,

no el puc acabar de definir.

Veig que porta el missatge

en un paper a la mà.

Jo l'agafo, no veig cap lletra,
crec que deu estar plegat
i que el missatge ha de ser a dins.
Però fins i tot sense desplegar-lo,
sé que el missatge està buit.


El somni s'acaba sense haver desplegat el paper,
em sento trista que el meu missatge important estigui buit.
El personatge ha marxat i la platja queda solitària.
Em sento trista, perquè sé que buit i tot,

és un missatge molt important.

Groc

Admireu el groc autèntic, tendre i extens com una catifa. A mi m'ha quedat massa verd...

Quan el meu groc,

no em sembla suficient...

cerco la llum

dels narcisos al prat,

de branques de mimosa.

Blanc

Em sembla que avui us hi haureu de fixar molt per a poder veure el dibuix. I és que el blanc és el blanc. Aneu a veure el blanc de la Merike, és més bonic que aquest.

Dins d'aquest blanc

fred com la neu.

Torno a veure aquell blanc

del paper plegat i quadriculat,
del teu missatge buit.

Tu me'l vas donar,

tu amic o desconegut,

tu individual o múltiple,

proper i llunyà a la vegada.

Potser no hi ha res més a dir,

però el paper encara crema

gelat a les meves mans.

Concurs Hespèria. Relats de Terror.

Amb una abraçada còmplice i agraïda a la Zel, per la idea i el seu dibuix de submarins...

Participo al concurs de relats breus de terror.

Esperaven el rescat. En arribar, un cuc de mig metre d’ample i deu de llarg va desfer la planxa de la nau amb la seva abraçada corrosiva.

Blau

Si voleu saber quin cel solca aquest globus, cliqueu sobre la foto:

Em perdo en el blau

dels teus ulls i volo enllà.

Lleugera i feliç.

Els dits a la barana 4

Si busqueu la barana original cliqueu aquí o sobre el dibuix

Les coses no són mai blanques o negres, tenen tots els tons de grisos.

Entremig dels grisos... hi ha més colors.

Si tanques els ulls, els colors desapareixen.

Vermell

Podria ser que la casa Ferrari em fes una demanda judicial, per haver dibuixat els seus cotxes a la meva manera, però correré el risc. En realitat són així.

Un diu vermell de foc.

un altre diu vermell cirera.

L'Eli diu: "vermell apassionat",

onatge diu: "vermell del sol damunt del mar",

l'Asumpta diu: "vermell Nadal",

en Sergi diu: "vermell passió",

la Trini: "roig roent del vi de criança",

en Xexu: "vermell de sang",

i la Sargantana s'hi afegeix,

la Montse "vermell encès i vermell enrojolat de les galtes joves",

Fanal blau diu: "roig Saturn".

Onatge em fa una abraçada vermella,

La rita diu: "vermell a la pell",

la Laura diu "vermell petó".

I Espriu diu:

"I arreu al camp

hi ha vermell de roselles."

Hi ha algú, desconegut per mi,

que digui vermell velocitat?

I la Zel, em diu que sí!

Verd

Podeu clicar verd, el dibuix, Merike, els set colors, cliqueu on vulgueu sempre anireu a parar a un lloc llunyà i amic, que m'ha fet venir ganes de compartir un cop més.
Sóc exagerada, ja ho sé, no cal que els cliqueu tots, amb un n'hi ha prou.

Imagino que passegem entre els immensos verds del teu país.

Camino al teu costat i em deixo guiar.

Em parles de moltes coses.

I fotografies allò que més t'agrada.

Jo dibuixo amb el paint les teves fotos.

Mai no he pogut triar un color preferit.

Si tu dius 7 em sembla bé, si diguessis, 14 també.

Verd a les fulles,

les fulles de les branques,

les fulles del llac.

El verd i les paraules.

Sents? La fràgil tendresa.

Jack no va passar pel purgatori de Joan-Lluís Moreno

En el primer capítol d'una història que vaig explicar fa dies, Des que érem petits - (Un conte a llegir durant... , NOVES FLORS em feia un comentari, tot recomanant-me un llibre "Jack no va passar pel purgatori" de Joan-Lluís Moreno, dient-me que creia que m'agradaria. Aquesta novel·la va guanyar el premi Ciutat de Badalona 2003 i crec que encara algun altre premi més.

Ara voldria dir-vos que Noves Flors la va encertar de ple, però abans deixeu-me que expliqui una màgia més de la xarxa.

Un bon dia rebo un mail, del mateix Joan-Lluís Moreno, dient-me que per casualitat havia llegit aquest comentari al meu blog i que si jo li enviava la meva adreça postal, ell m'enviaria el seu llibre. Oi que costa de creure? No ens coneixem. Però jo vaig acceptar de seguida, i vaig enviar-li l'adreça agraint-li per avançat la seva proposta. I sí! al cap de pocs dies em va arribar el llibre directament a casa meva, me'l va portar la cartera.

És un llibre ple de tendresa, explica la infantesa d'un nen, en una època molt propera a la que vaig viure jo quan era nena. M'ha fet sentir emocions diverses i canviants. Tendresa, però també enyorança i nostàlgia del meu temps d'infant, també m'ha fet somriure molt sovint i fins i tot riure algun cop, també em retorna la indignació davant d'alguns personatges sinistres de l'època franquista.

Ha estat una lectura feliç. La descripció d'un avi, m'ha fet venir ganes de descriure el meu pare, que com a avi dels meus fills se li assemblava molt. Exagerat i excessiu, però amb un cor immens

Moltíssimes gràcies Joan-Lluís Moreno. No em puc pas imaginar com podria correspondre a tanta gentilesa.

Els dits a la barana 3

Com si jugués

a la gallina cega

segueixo, ulls clucs.

El fora i el dins

barana com frontera

entre dos mons.

Units per fils subtils.

Separats per abismes.

Els corbs han tornat

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Silenci de neu.

Repiquen tristament

dues campanes.

Els corbs les acompanyen.

Únic comiat del mort.

Una proposta de Relats conjunts

Els dits a la barana 2

No sé on em durà en Tibau amb aquests dits a la barana, però quan s'ha començat un viatge costa de quedar-se a mig camí.

Miro les flors

darrera la barana.

Massa llunyanes.

Cal travessar la roba

que se m'enganxa als dits.

Ja sou 50!

Benvinguda Krapumka! la seguidora 50, mai no hagués pensat que seríeu tants!


He buscat unes flors exòtiques, de benvinguda.

Lotus oberts,

entre la fulla i el sol

deixen llavors.

***

Ei! benvingut també SM, que en fas 51!

Si vols endur-te'n alguna flor també...

95è Joc literari de Tens un racó dalt del món,

95è Joc literari d'en Jesús Tibau.

Menys de dues-centes paraules per a explicar tot allò que em suggereix aquesta forma: cos de dona, escultura, obra d’art. No pot ser.

Si sabèssiu la quantitat de paraules, d’imatges, de sons, de tactes, d’olors, que hi ha darrera d’aquest gest inacabat! Un braç que s’enlaira sense saber ben bé cap a on, potser es recull el cabell inexistent, que imagino llarg i ondulat, que podria caure sobre les espatlles trencant, potser, així aquest aspecte de fragilitat que transmet tota ella en la seva nuesa més extrema, despullada de rostre, de mirada i d’expressió...

Noranta-quatre paraules... mmm... Més de cent paraules per aquest esquitx de dona? que té uns pits massa petits i un bon tros esquifida, m’agraden més rodonetes, Pfffft... m’ho deixo córrer.

Per fare tutto ci vuole un fiore... dedicat a la Iruna dels camins

Vaig dibuixar una flor, al matí. Sense cap objectiu. Em va passar per davant una foto, mentre buscava altres coses i em vaig prendre una estoneta de pati. Descansar dibuixant.

Al vespre, vaig escoltar a ca la Iruna Ci vuole un fiore. Amb molt de plaer. Em va semblar tant bonic que es necessités sempre una flor per a fer-ho tot! I no e ra pas per a mi, però vaig compartir el regal per a la Rita.

I ara em sembla que contribueixo amb una engruneta de flor a fer un granet de sorra d'aquest tot. Amb una flor virtual no farem una taula, ni terra, tampoc, però la Iruna amb la seva cançó ha fet una pila de somriures.

Una flor, per fer-ho tot,

per fer una taula o per estimar un amor,

per fer néixer un arbre o per crear una il·lusió,

per fer sortir una fruita o per a fer-ne una cançó.

Es pot fer una abraçada amb una flor?

El meu silenci

Em semblen massa gastats

els mots que em vénen al cap.

I no els dic,

allargasso silencis

més del que m'agradaria.

La paraula,

imprecisa, com sempre,

acabarà arribant

al moment més impensat.

Canvis de vestit - afegint l'hivern.

La Mercè de la Menta fresca, m'ha regalat l'hivern, la casa s'ha despullat lentament i no té cap pressa en vestir-se. Seria bonic tenir-la mentre es vesteix poc a poc de verd tendre de primavera... oi? Gràcies, Mercè. Un regal que m'ha fet molta il·lusió.

Gener 2009

Novembre 2008
Estiu 2008

Noves Flors m'ha ofert aquesta altra imatge, de la mateixa casa amb un altre vestit. He retallat una mica la meva foto perquè quedessin més iguals.

El vestit vermell, prou que li escau, una mica escotat ja per la caiguda d'algunes fulles, en procés de despullament lentíssim.

I el vestit verd, que la cobreix còmodament i li refresca les parets del sol d'estiu, que no li està prou bé també?

T'espere en Albanta: VOLA NINA, PER SEMPRE ELUANA!!

T'espere en Albanta: VOLA NINA, PER SEMPRE ELUANA!!

Més curs de comunicació

Dues característiques importants d'un parlar convincent i suggestiu, que sovint no tenim en compte són força gramaticals, les dues.

1.- Parlar afirmativament.

Si us dic que sobretot "no penseu" en un ós blanc o en un elefant rosa, segur que el primer que us passa pel cap és la imatge de l'ós, o bé de l'Elevanda, oi? Diuen que l'inconscient és molt "literal" i que agafa sempre els conceptes tant si els diem en negatiu com en positiu. No podem treure'ns del cap (conscient o inconscientment) allò que hem sentit o fins i tot que ens hem dit a nosaltres mateixos.

Això no té res de nou, des de sempre hem sabut que és molt millor dir als nens allò que han de fer que no pas allò que "no" han de fer. I als adults també. Per tant per a tots els que necessiteu que els altres us facin cas, a la família, a la feina o on sigui comenceu a observar-vos, a veure quantes frases en negatiu acostumeu a incloure en el vostre discurs. I intenteu passar-les a positiu. I també serveix per al diàleg interior amb nsaltres mateixos.

Sí diem, (de qualsevol cosa) "No ho sé fer" per molt veritat que sigui, sembla ja una sentència de per vida. Si diem en canvi: "És la primera vegada que ho faig" o bé "N'estic aprenent", o bé "A veure si em surt" o "Intentaré fer-ho tan bé com sàpiga" o si tant apurats estem i necessitem ajuda: "Em, podries explicar això com funciona, si et plau... és el primer cop que ho he de fer", aleshores estem parlant d'un procés de millora, d'un procés d'aprenentatge.

2.- Utilitzar les persones gramaticals d'una manera molt literal.

La llengua (la nostra segur, i crec que moltes d'altres per no dir totes) ha desenvolupat algunes maneres de dir on utilitzem les persones gramaticals de formes figurades o poc literals. A vegades utilitzem el tu com un genèric, volem dir qualsevol persona, però sovint ho utilitzem com un eufemisme en comptes de jo, o de nosaltres o d'un tu més concret. I utilitzem un impersonal "si el que es vol fer és..." que acaba creant confusió. Millor que diem qui és el que vol fer: tu, jo, nosaltres... I deixem totas mena d'impersonals o genèrics per quan sigui totalment imprescindible.

Curiositat

Sabeu que amb els ulls mirant amunt no es pot plorar?

Si voleu comprovar-ho fixeu-vos en el gest espontani que fa molta gent quan vol contenir el plor.

No és que jo us demani pas que us conteniu. No, no i no!

Ploreu de gust si és el que necessiteu. És només una curiositat que no se sap mai quan ens pot servir.

Segur que té alguna explicació més fisiològica que jo no sé, però sembla que per entrar en contacte amb les nostres sensacions i sentiments i també per pensar a través de les s sensacions com dèiem l'altre dia, els ulls acostumen a mirar cap avall.

Els dits a la barana

Darrere d'uns dits que diu en Tibau que algú treurà a la barana. He imaginat que eren els meus. He sentit un motiu interior per sortir al balcó. Sentiments induits per imatges i paraules. Sentiments inventats que es recolzen en records d'altres moments.

Busco un moment inexistent

com que a dins no hi és,

l'escolto a fora.

***************

Moment trobat:

Les branques toquen els núvols.

Un moment gris escampa

damunt la plaça

la seva claror estranya

d'un capvespre diferent

que mai no acaba.

Sis paraules

M'ha vingut de ca la Teresa, de Paraules i mots , aquest premi o mem, o el que sigui, en realitat a mi emm sembla mem: El premi de les 6 paraules

El premi es tractava de definir-se un mateix en 6 paraules. La Teresa m'ha fet el favor de canviar-lo per definir el blog en 6 paraules:

El meu blog és:

1.- poesia
2.- dibuixos
3.- pensaments
4.- intercanvis o (Coses dels blogs)
5.- moments
6.- vosaltres


I si ho provo? Jo sóc:
1.- reflexiva (habitualment, clar que sempre hi ha un moment tonto!)
2.- grassoneta (és el que hi ha... i no m'esforço gaire per no ser-ho, ho hauria de fer)
3.- nostàlgica
4.- riallera (vull dir que tinc el riure fàcil i a vegades tonto i tot)
5.- feliç (cada vegada més)
6.- comunicativa (vull dir, amb mooooolta necessitat de comunicar...)

M'he passat de paraules? doncs tot això i moltes coses més que ja no em cal dir, amb sis n'hi ha prou.

Avui, aniversari de l'Anton

Diu l'Anton que avui fa anys. Alla al seu post encara té pastís. Però a mi m'agradaria fer-li un regalet, encara que sigui unes quantes paraules lligades, a més o menys traça.

He passat per casa teva,

he vist els seus tresors.

I estic ben d'acord amb tu:

no necessites res més.

Quatre joies et fan ric.

I estic ben d'acord amb ells:

Anton, no canviis mai!

Estació

Malgrat la reixa

el bosc s'ha desbordat.

Ja l'han tallat.

Canvi de color

A vegades em costa de deixar comentaris llargs, sempre em sembla que no cal, però després em queden temes voltant pel cap, llegint blogs. Avui me'n treuré un de sobre.

L'altre dia llegia en Xexu (no és pas casualitat, ja que sempre el llegeixo), concretament aquest post, amb molta atenció, sobre un tema que podria semblar molt particular d'ell, però que em sembla que es pot aplicar a moltes altres experiències doloroses, més grans o més petites, sobretot si fan referència a les relacions.

Jo voldria dir que de coses que ens han fet mal en la relació amb els altres, sobretot en èpoques d'infància i de joventut, tots en tenim alguna. I que una de les descobertes que m'he adonat a la vida és que arriba un dia que queden enrere. I no vull dir pas que les oblidem, ni vull dir tampoc que ja no volguem pensar-hi més, ni que les apartem. Vull dir que arriba un dia, que si et ve al cap algun d'aquests moments, perquè alguna cosa te'l recorda, el veus d'un altre color molt menys fosc.

No sabria pas dir-vos amb seguretat absoluta com és que passa això, però passa sempre si la gent evolucionem i no ens hi quedem enganxats. En primer lloc jo crec que anem (conscient o inconscientment) entenent i madurant com van anar les coses, el per què vam deixar que les coses anessin d'aquella manera o vam deixar que duressin i així ens entenem millor nosaltres mateixos i també amb la distància, podem entendre els motius (sempre hi ha motius, bons o dolents, amb raó o sense) dels altres.

També crec que en evolucionar i canviar, quan pensem en un "jo" que ja ha canviat, ja el podem veure com si fos una mica una altra persona, ja no fa tan mal allò que li van fer a aquell "jo" que ja no existeix.

I aquesta és una experiència molt gratificant. Recordar allò que sempre em feia mal allà dins i un dia veure-ho amb una llum nova. Sempre que m'ha passat m'ha fet somriure. Un somriure estrenat de nou cad a vegada. I mai les coses no tornen enrere.

Pel que fa als motius del altres. Amb els anys he arribat a pensar que tots som molt poca cosa i que com més prepotents ens posem, vol dir que més por tenim. I també que tots fem el que podem més que no pas el que volem. Però això no treu que hi ha actituds que no es poden acceptar. No, i tant que no, no les hem d'acceptar!

Com pensem.

La persona dibuixada del post anterior pensava en paraules, la de la imatge d'aquí sot a pensa en imatges la mateixa cosa. I la de baix de tot pensa en sensacions i accions: la llum, el silló...

Gràcies a tots pels vostres comentaris! M'ha agradat molt campartir tot això amb vosaltres.

Si deia que estava insegura quan vaig respondre que jo pensava en paraules, no és pas que no tingués claríssim que jo penso en paraules. Estava insegura perquè em semblava una resposta tan òbvia, que dubtava que fos la bona.

Però sí! era “una” de les bones respostes. Immediatament va intervenir una altra persona que va dir “No sempre pensem en paraules, també pensem en imatges”... una més es va afegir a aquesta opció, una altra es va afegir a la meva, un noi no va dir res i la que completa els 6 del grup era una noia que només feia que repetir... “jo no sé com penso” no acabava de sentir-se identificada amb cap de les dues opcions proposades, però no sabia definir la seva manera de pensar. És com "el pensar sense pensar" de la Iruna. Que jo crec que l'ha explicat de meravella.

Vam fer uns exercicis de preguntes mútues per saber com pensàvem les respostes i ens vam adonar que per exemple a la pregunta: De quin color té o tenia els ulls la teva mare? Jo la contesto de “concepte” dic marrons, no necessito visualitzar la meva mare... ja sé que tenia els ulls marrons, però no tothom és igual, hi ha persones que la veuen en imatge i després contesten i també hi ha persones que “senten” la seva mirada (més que visualitzar-la) i després contesten.

Les conclusions tècniques són:

1.- Que tots tenim tres canals de pensament/comunicació/representació: l’auditiu, el visual i el kinestèsic/sensorial.
2.- Que tots els utilitzem tots, però en tenim un que predomina sobre els altres.
3.- Que tots "reflexionem" bàsicament en paraules. (canal auditiu)
4.- Que tots "imaginem" bàsicament en imatges. (canal visual) Però també podem imaginar en 3D... vull dir amb imatges, ´so i sensacions... no?
5.- Que podem recordar amb qualsevol dels tres canals
6.- Que busquem respostes a les preguntes, amb el nostre canal predominant, tot i que, esporàdicament, podem buscar-les amb un altre.

I en a quest 6è punt, és on es troba la importància de dominar aquest tema. Quan la gent busca respostes posa a treballar el seu canal predominant i si volem ajudar-los hem de conèixer bé tots els canals per a poder-nos comunicar millor amb ells, en el seu predominant. El tema encara pendent és aprendre com podem fer des de l’exterior per a descobrir el canal predominant de la persona.

Pels comentaris de l’altre post, m’adono que aquí (i no és estrany tenint en compte que som persones que hem triat escriure com a hobby o com a manera d’expressar-nos) hi ha moltes persones que pensen sobretot en paraules, persones molt reflexives. També n’hi ha un parell d’intuitives que pensen amb les "sensacions" físiques o psíquiques.

Si us feu una pregunta que costi una mica de rumiar i us observeu com la penseu, potser podreu saber quin és el vostre canal predominant.

I intentaré posar un exemple de com podrìen descriure la primera impressió d'una mateixa situació persones amb diferents sistemes predominants.

Quan vam arribar a l'aula, em va semblar molt gran per a nosaltres i em vaig fixar que era plena de quadres amb molts colors. La professora ens va rebre molt somrient i duia un mocador al coll que no va parar de bellugar.

Quan vam arribar a l'aula i vam seure en una mitja rotllana, em va sobtar el to de veu de la profe que ens parlava molt lentament i amb un ritme una mica estrany. Però de seguida el seu discurs em va fer oblidar el to de veu. Tot el que deia era interessant.

Quan vam arribar a l'aula, vaig notar que feia fred, però a part d'això l'estança era agradable, hi havia molta llum i la professora va fer que ens sentissim ben acollits i còmodes.

Pregunta oberta

Vaig començar fa uns dies uns curs de... bé, bàsicament de comunicació i llenguatge. Si cal ja us aniré explicant com va.

Som un grup reduït de sis persones. La professora ens pregunta: Com penseu? No vull dir "què" penseu, ni quines idees teniu, sinó com ho feu per pensar...

Silenci... Jo contesto insegura: jo penso en paraules, com si parlés amb mi mateixa.

Es van aixecar tot de sobte altres veus que discrepaven amb mi. La conclusió evident és que hi ha diferents tipus de pensament, de comunicació, d'expressió, de llenguatge.

Em voleu ajudar? Vosaltres com ho feu per pensar?

Marcas de nacimiento de Nancy Huston

És una història explicada d'una manera curiosa. Sempre des del punt de vista d'una criatura de 6 anys, però no de la mateixa. Comença paralnt Sol (de Solomon) un nen de sis anys el 2004, a la segona part parla el seu pare Randall quan tenia 6 anys el 1982, a la tercera part parla Sadie l'àvia, també amb 6 anys l'any 1962 i l'última és Cristina, la besàvia que tenia 6 anys entre 1944-1945.

caba

Comença amb problemes de l'època actual, quotidians, i amb problemes seriosos i dràmatics com toca en tems de guerres i de nazis. Està cronològicament endreçada al revés. I té la traça de fer descobrir causes impensades als fets que ja coneixem. Quan l'acabes et véne ganes de tornar enrere per entendre millor com ha ant tot plegat.

L'autora la descriu així: " Un esdeveniment terrible va tenir lloc durant la infancia de la besàvia i les conseqüències s'extenen a durant generacions. És un llibre sobre l'impacte dels esdeveniment s polítics i familiars, sobre la manera com es transmeten els records, sobre com la Història influeix en les històries particulars"