El Veí va fer un comentari sobre aquest llibre i no sabria com dir-vos millor que ell, les mateixes coses, per això i amb el seu permís, us copio un paràgraf del seu post. Si cliqueu l'enllaç podreu llegir el seu post sencer.Curiosa combinació de memòria històrica i novel·la d’amor. Curiosa i reeixida. Feia temps que no llegia un autor novell tan preocupat pel llenguatge i l’estil. M’agraden aquells llibres que em fan tenir el diccionari al costat per anotar noves paraules desconegudes. Potser l’autor ha pecat en excés d’un lirisme exacerbat. Seria l’única pega que li trobaria a l’obra. Però no sóc crític literari i no vull esmenar la plana a algú que escriu infinitament millor que un mateix. Però no em direu que és un pèl forçat escriure frases com: “...tenia un sentit de la responsabilitat lancinant que el mantenia ausades inquiet,” o “ L’altre, més frèjol i xamós, amb un posat faraut i unes cames estevades que li restaven alçada...”
No sabria com explicar que ha estat una novel·la que no he gaudit massa tot i reconèixer totes les seves virtuds. Hi ha alguna cosa en aquests personatges que a mi em produia una mena de desassossec i de revolta interior. I no pas pel què els passa, que això no poden evitar-ho, sinó per la manera d'explicar allò que senten. No m'ha agradat gaire com explica les emocions. A mi no m'ha semblat massa que sigui una història d'amor. L'amor hi és però no em sembla que estigui massa explicat. És la història d'un exili, més aviat, i d'unes relacions familiars cruels que es plantegen d'una manera com predestinada i inevitable.
També us he de dir que el final, que no us explicaré pas, m'ha reconciliat amb la novel·la. M'ha agradat com acaba. No sé si és molt creïble un final com aquest, però és justament el que li feia falta.
