Fabricant de Tapenades versus fabricant d'idees ximpletes.

Doncs  va,  potser amb  una torradeta...

Olivades,  com les  persones 

de  tots  colors,  de  totes  menes

d'olives  verdes,  espontaneïtat  i  joventut

d'olives  negres,  maduresa i  suavitat

de tomàquets  secs, amb aquell  punt  trapella

o bé  d'anxoves...  que  no  hi falti  mai intensitat.

Amb una torradeta  o amb  una conversa.

I,  dic  jo,  no podria ser  les  dues  coses?

Cubicle

Per als ocells

Artista:Thomas Schütte

Tècnica:

Fusta pintada

Any:

1997

Dimensions:

217 x 137 x 91,5 cm
217 x 201 x 91,5 cm
217 x 95 x 91,5 cm

VEGAP, Barcelona 2013

Cubicle

CARME ROSANAS MARTÍ

Creuen que és art. Això està bé, perquè ens permet que les nostres terminals de control passin desapercebudes.

Se m'ha acabat l'energia i he arribat pels pèls a recarregar-me abans que obrissin l'exposició. Ara no podré sortir en tot el dia d'aquí. Hi ha massa gent.

Aprofitaré per observar-los: "Nius d'ocells comunitaris" diu una veu. Tinc un moment de pànic, ens hauran descobert? Però el pas calmat i les veus que sento no em diuen pas això.

Són bojos aquests éssers, creuen que és art i jo em pregunto, amb el seu art, podrien viatjar, ells, tan lluny com nosaltres amb la nostra ciència? Segueixo observant les altres obres d'art. A veure si arribo a alguna conclusió vàlida.

He participat  a  aquesta  proposta  Art Ficció  de l'obra  social de la   Caixa,  amb  aquest  conte.

Tardor sobre blau

D'una foto de la Consol  d'Hora Blava

Creix  la tardor  sobre  blaus tan  nets,

de  cel  i de mar  i  parets  pintades.

Com qui no gosa,  avança poc  a poc,

i ens fa gruar  els seus  colors que 

ens arriben molt de  mica  en  mica, 

i ens fa pensar que  vindrà  l'hivern

de cop, esquivant-la, passant-la de llarg.

Potser  com tu, que  véns de mica  en mica,

i potser  l'hivern de l'absència et  prendrà  el lloc

fins i tot  abans que arribis.

Plaça a Aix de Provença (Aix en Provence)

Murmuris  d'escuma

mullen i fan lluir  els carrers.
Trasmudats  de  colors  
amb llums  i ombres
que el vent  belluga.
Parla  versos  la tarda,
quan vol escapar-se  poc a poc

fugint  amb la claror difuminada...

Sempre em  queden  

bocins de tarda als  dits

esclats de llum a la mirada.

PD:  Recordant  Lou Reed,  tot escoltant-lo  i  desitjant,  al mateix  temps,  que  algun dia  torni a ser  un Dia  Perfecte.

Papallones daurades

Atrafegades.

Papallones  daurades,

liben el temps.

...............................................Carme

1. Libarem el temps

   daurat com papallones.

   Sol naixent als ulls.

   
   

   ........................................................Noves Flors
2. Encara la llum

   ens omple la mirada 

   de papallones.

   
   

   ..................................................Glòria Bosch
3. cucs en la terra,

   aviat papallones

   de vols celestes

   
   

   ................................................Miquel
4. 
   
   Sobre una flor,

   com petits raigs de sol,

   ens enlluernen.

   
   

   .....................................................McAbeu

   
   

   Papallones,
   dansaires daurades,
   pessigueu el temps.

   .................................................Quadern de mots
   
   
   Joies daurades
   estrelles que voleien.
   Són papallones.
   ................................................ M Roser
   
   
   el temps és or
   del seu polsim
   les ales
   ....................................................Elfreelang
   
   "El temps és or"
   Espolsant-se responsabilitats
   en aleteig caòtic. 
   .................................................Rafel Casas
   
   
   

Estany

Entre les  herbes

la vida se'ns  amaga.

Com si no fóra.
..................................................Carme

Entre les herbes

o a cara descoberta

la vida és viure.
....................................................Noves Flors


Entre les herbes

i per més que s'amagui

ella respira.
.........................................................M Roser

Els colors càlids

tendeixen endavant.

Els colors freds,

profunditat de l'aigua

i frescor de les herbes.

................................................Helena Bonals


Entre les herbes

ànecs, polles i fotges,

bernats pescaires.

.................................................Olga  Xirinacs

Entre les herbes

el pensament confús.

La vida espera.

..........................................................Galionar


"Entre les herbes

sóc una fulleta més,

entre les herbes somio que

sóc pinzell

i que pinto la vida

freda, fosca, trista, seriosa, cruel,

de color verd."

.......................................................Ximo Segarra

Qui vol venir a jugar amb Espriu a les Itineràncies.

Abans que s'acabi l'any del centenari del Naixement de Salvador Espriu, m'agradaria que li féssim, a les  Itineràncies, un petit homenatge, un més dels molts que se li han fet durant  aquest  any.

Us  proposo,  tant als que  ja teniu la invitació  des  del setembre com  als  que,  no tenint-la,  la  vulgueu  (us l'enviaré  al vostre mail)  que  escrivim  poemes   que comencin  com els poemes  de l'Espriu.

Cada  dilluns  encetarem poema  nou.  Fins  a final d'any.  Comencem aquesta  setmana  amb el poema: Una closa felicitat és  ben bé del meu món.  I  començarem  els nostres  poemes, pels versos que estan en color.  Qui s'anima?

BONA GENT al teatre

Bona gent 

Autor: David Lindsay-abaire
Director: Daniel Veronese

Aquesta és una obra que et té pendent a cada moment de totes i cadascuna de les paraules dels diàlegs. Amb  una  Mercè  Arànega d'ovació,  i tots  els  actors que l'acompanyen  totalment a l'alçada  d'ella.

La  Margie,  la protagonista, una dona d'un barri popular de Boston, està en una situació crítica,  perquè es queda sense feina,  amb una filla  disminuïda al seu càrrec i no sap pas què  fer...  finalment  es decideix a anar a veure un antic amic seu, del barri, un amic que ha progressat  i  ha marxat  d'allà  per sempre.  Amb l'esperança de buscar una  ajuda per  trobar  feina.

Si abans parlava  dels  diàlegs, he d'afegir que tot allò que no es diu, també és molt important.

M'agrada especialment  aquest  títol  BONA GENT,  perquè és ben cert que tots són bona gent, encara que a vegades puguem dubtar-ho.  En sortir,  una amiga,  deia  "que  dolenta".  I jo no hi estava gens d'acord, ella  havia estat molt generosa  i continua  sent-ho,  però en alguns  moments  la  seva espontaneïtat  la traeix i diu coses que després  ha de rectificar. D'ell,  que està molt al seu lloc, encara que també perd els papers en algun moment, ningú va dir que és dolent, simplement ha anat a la seva i vol quedar bé a dues  bandes i no se'n surt (a la meva manera de veure, clar!)

No voldria xafar cap  final a ningú que encara la pugui veure,  per tant no explicaré res de fonamental, només voldria  comentar  un petit detall, un de tantíssims. Ell està  orgullós d'haver sortit del barri  pels seus propis mitjans i per haver estudiat i treballat molt i molt dur.  Ella li  reconeix i li valora, però li diu que també  hi ha una part de sort.  Ell és incapaç de reconèixer aquesta part de sort. Diu que  tot ho decidim nosaltres. Jo crec que hi ha  tanta  part de veritat com de mentida en aquesta afirmació. I  hi ha una frase d'ella que em va encantar,  més  o menys  deia  així: si no saps reconèixer la part de sort que t'ha ajudat a tenir  tot el que tens, aleshores no mereixes res del que tens.  I encara ell no en sap res, ni ho sabrà  mai, de la generositat  d'ella.  A mi sempre  em fa  mal  que les persones  no reconeguin la part  de sort  que han tingut, a més  a més  del seu esforç.  No tot és  sort,  ni mala sort, la  nostra  voluntat i les nostres decisions compten molt a la nostra  vida,  però de sort,  n'hi ha, ni que sigui  en una petita  o gran mesura, n'hi ha i juga sempre un paper prou important. També  cal saber-la aprofitar, evidentment.

Relats conjunts - Nens menjant raïm i meló de B.E. Murillo

Bartolomé Esteban Murillo,

Nens menjant raïm i meló, 1650

- Tenim gana,  però  gana de veritat!!!
- Com més  us  bellugueu  més  trigaré  a acabar  el quadre.
- Ens  has  enganyat!  El raïm que ens has  donat  per fer-nos  venir  fins aquí,  sí que era  bo,  però  no n'hi havia ni per  començar.
- No,  no us  enganyo,  jo us  he dit que us  donaria  raïm i meló  de veritat  i us  el donaré,  quan acabi el quadre.  Si aquestes fruites no fossin de cera, ja fa estona que  us els hauríeu cruspit  i adéu quadre!!!
- I em fa mal la llengua de fer  veure  que tinc  alguna cosa a la boca...
- Coi de vailets,  no paren de protestar!!!  Així no es  pot  pintar, home!!! Encara  haurien d'estar  agraïts,  els immortalitzaré  en aquest  quadre...
- Mira, mira,  jo que  faria  si fos de veritat  el raïm...
- Així,  així,  no et  moguis!  Nooooo!  Quiets,  ja d'una vegada...

Un balcó molt acolorit

Alces el cap  i veus  que els  colors  encara  hi són.

Ni cap nit,  ni cap  silenci se'ls  ha endut.

Tornes  a enfilar-los,  primer  amb bastes  grosses  i llargues,

potser  més  tard  tornaran  els  brodats i filigranes.

Hi ha  el camí  dels  ulls,  que  s'ha  de  tornar a allargar

per  poder veure  més  enllà  de la pedra  que entrebanca.

Mires  amunt  i el balcó t'explica dreceres.

Escolta'l  i el diàleg  serà  profitós.

Blanca Busquets

"El so que en va sortir va ser esgarrifós. No vaig poder resistir més i vaig esclatar en sanglots. Vaig deixar el violí a terra i m'hi vaig asseure al costat  amb el cap ensorrat entre els braços. Sentia que tenia la música al costat però no la podia abastar, la porta d'aquell tresor incommensurable era tancada per a mi."

"Després de la decepció del violí aquell dia a la platja, m'havia quedat buida, no sabia què fer ni què pensar ni amb què il·lusionar-me. No m'havien atret mai ni les nines ni les joguines, m'interessaven molt més les coses que trobàvem a l'abocador, però després de la troballa del violí pressentia que mai més tornaria a emocionar-me per res més que hi trobés.  I ara, s'havia acabat per a mi el dret a somriure i a tenir un al·licient."

La casa del silenci de Blanca Busquets

Se m'ha acudit que el consol que ens donen ben sovint els llibres, la companyia i també l'eficàcia  en fer-nos reflexionar té molt a veure en aquesta mena de descripcions dels sentiments, dels estats d'ànims,  que podem reconèixer com a totalment reals, en els quals ens hi podem identificar, amb violí o sense, i al mateix temps ens dóna la continuació de la història que els desmenteix.

La Teresa, la protagonista, després  d'aquests pensaments, s'ha continuat il·lusionant amb moltes altres coses, fins i tot amb la música mateixa, però de res no hagués servit dir-li en aquell moment.  Com nosaltres, que un cop superades les il·lusions perdudes,  sempre, encara que no ens ho sembli, n'acabem trobant de noves. Un dia o altre.

Després de l'estoig de 6 grisos...

Avui us  presento  l'estoig  de 6 retoladors  de  colors "terres"...

D'una foto de la Montse

Per més negre que sigui el teu buit
sempre pots encabir-hi tots els colors d'una flor.

Grisa, la platja

A moments seria sorra,
i a moments seria aigua.
Ara et guardaria 
totes les petjades,
ara les esborraria totes,
com si viure fos només un joc.
....................................................................................Carme

Si fossis sorra
Sol em faria per escalfar-te
Des d'allà dalt, de ben amunt
Poder mirar-te
I si de sobte et tornessis aigua
Lluna em faria
Per reflexar-me en la teva pell
Fins que es fes de dia.

Tu jugaries, jo jugaria.
..............................................................................Mònica

Grisos marronosos,
grisos blavosos,
qüestió de matisos.
La llibreta vermella
ha esdevingut
un quadern gris.
.......................................................................Helena Bonals

Tant se val el que siguis,

Mar gris amb sirenes

D'escates platejades,

Sorra daurada que degota

Del plor de les lluernes.

Continua mentint-me 

amb la metáfora del color,

de les formes, 

de paisatges ignots,

on l’esguard s’apaivaga.

.........................................................................................Pilar

És ara quan la platja es buida de veus,
i és ara quan em dius més coses,
ací a l'orelleta,
quan ningú ens escolta...

és ara quan et puc mirar
despullat d'estius i dir-te
que només sóc fred
i llàgrimes
jugant, encara jugant
amb els teus llavis.

.............................................................................Ximo Segarra

He escrit el teu nom damunt la sorra
I l'ona la esborrat amb una besada...
Ara la platja és trista
òrfena del teu record...
................................................................................Maria Roser Algué

Arbre mort vora l'estany

La silueta amable, vestida

de la grisor més eixuta.

Com si fos un somriure

per espantar la tristesa.

Avui em llevaré molt aviat...

Per  poder-me'n anar  de seguida  a dormir  de nou.

És que estic  apuntada  a la becaina:  

La migdiada catalana cap a la independència.

Bona migdiada  a tothom!!!

Que tingueu  somnis  bonics i estelats.

Una prova

Una prova  a partir  d'una foto-il·lustració del Miquel


Desdibuixo  garrofers o desdibuixo  la mirada,  
aquella que,  fins ara,  amarava  totes  les  coses.

L'estany d'Ibars

L'aigua del riu

D'una foto de la Montse

Mentre que  juga  la llum
tots els colors  són possibles.
Rius  enjogassats
s'apoderen de blaus intensos
que se'ls  escapen immediatament
en el fluir  constant
de l'aigua-llum.

La casa del rellotge

D'una  foto regalada  per  la  Yáiza

Des  que  tenia  memòria  que li hagués  agradat  quedar-se  a viure  dins  d'un llibre,  un dels molts  que havia  llegit i que tenien històries  boniques. Va  començar  per  dibuixar-se  una casa de conte.

Copa i ampolla en B/N

D'una foto del Barbollaire, dels  Colors de la mirada


Tremoloses, les  mans
alcen la copa,
com agafen el llapis.

De vidre brollen els mots,
trencadissos i incerts.

Transparència líquida
de  cada  gest
que flueix sense pensar.

Em bec un glop de mots
un altre  de  besos.

Mirant enrere amb un somriure

D'una foto de la Zel

Racons dels sentiments

amaguen lligams inesborrables.

I jo,

retrobo la flor que ens els porta

agraeixo l'instant que ens els recorda...

Nuats  de nou

de ben a prop

compartits

em permeten

els millors  desitjos.

Moltes  Felicitats!!!

Empúries

Som el  paisatge.
La taula que ens acull
no ens  empresona.

Cigonyes a l'estany d'Ibars

Mirant  amunt

molt més amunt dels arbres

nien cigonyes.

És massa tard per a ser pessimistes

Adéu  a Josep  Fortuny  i  Força  Dharma!!!

Estimo la teva  força

estimo  el teu optimisme

estimo les  teves  paraules.

La torre del castell de Verdú

Plàtans i versos

i la torre  més  alta

s'impacientaven.