Parc Petrin de PragaFujo, avui,
d’aquest espai i d’aquest temps
del meu cos i del meu rostre.
I m’escapo cap a un moment feliç,
allà dalt, al parc de la muntanya de Petrin.
Cansats de la caminada pels turons
de l’altre costat del riu Moldava
reposem, damunt de l’herba
propers i somrients.
Les fulles, amb dits àgils i precisos
dibuixen formes de llum
amb verds infinits,
bellugadissos,
renovats a cada instant.
I així, oblido per uns moments
tatuatges de roig,
com mapes desdibuixats
sobre la cara,
la cremor a la pell,
l’amagatall increïble de l’ull.
I els dies, i les hores
que no havia previst,
com buides de voluntat i de sentit,
lluitant només
per a què la minúscula fera
que ja fa uns dies
que m’ha declarat la guerra,
torni al seu cau amagat i tranquil,
que des de fa anys habitava,
esperant, ara ho veig,
qualsevol possibilitat
de fer-se amb mi.
torni al seu cau amagat i tranquil,
que des de fa anys habitava,
esperant, ara ho veig,
qualsevol possibilitat
de fer-se amb mi.
