Citació del dia: "Cal mirar-se sempre a distància les " veritats". No tan sols les dels altres, sinó sobretot les pròpies. Aleshores és fàcil d'adonar-se que, molts cops, són una simple conveniència." M. de P. dels Darrers diaris inèdits 1988-1990.
No tenien (ni segurament tindrien mai) prou diners com per comprar-se obres d'art, però a tots dos els agradava la pintura i s'anaven comprant reproduccions dels quadres que més gràcia els feien.Visitaven sovint exposicions i museus i comentaven quins eren els quadres que més els entusiasmaven, s'explicaven quins eren capaços de commoure les seves emocions. I aleshores, com en una mena de ritual establert, quan arribava l'aniversari de l'un i de l'altre es regalaven una reproducció. En els cinc anys que feia que estaven junts, ja tenien 10 quadres que omplien les seves parets i la seva ànima. Hi havia de tot, obres mestres i altres de pintors més desconeguts, només comptava el seu propi gust. N'estaven ben orgullosos! Quan van visitar el Museu del Prado, ella va quedar enlluernada per Goya. Tot de cop li semblà que no havia vist mai res de tant especial... cada cop que ell li preguntava sobre el que havien vist, ella deia Goya, "Goya m'ha sorprès més del que esperava, és molt millor que en els llibres... molt millor" Ell hi estava d'acord.
El dia que ella complia 30 anys, ell va arribar amb el quadre acostumat, ella feliç esperant el regal i tenint-ne un altre a punt. Quan va desembolicar el quadre de la reproducció de Saturn devorant un fill, es va posar a plorar amb una desesperació inconsolable. Entre sanglots li va explicar que estava embarassada i no li va servir de res l'alegria que ell va tenir, ni la bona intenció de separar la notícia i el regal. Ni la il·lusió compartida, de res.
Aquell quadre que mai no es va penjar enlloc, va ser la causa de la desconfiança creixent entre ells dos i sobretot la causa de la seva separació al cap d'un parell de mesos malgrat el fill que esperaven.
Ella ho tenia clar, un bon pare no compraria mai un quadre com aquell!
Citació del dia: "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres."
M de P dels Darrers diaris inèdits 1988-1990
Després d'una reflexió en clau de PNL, provocada pel comentari de l'Elvira, passo la citació textual a la interpretació lliure, meva i "peenaelaitzada":
"La llibertat és fer el que tu creus que has de fer, no pas el que els altres volen que facis"
El dia 26 de juny, o sigui fa un parell de dies, va fer 20 anys que Manuel de Pedrolo va morir.
No havia recordat la data i faig tard. Però no puc passar sense homenatge al meu autor preferit. Un homentage petit i una mica estrany.
He agafat la llista d'obres que ha
posat la Júlia de La panxa del bou i he anat recordant quantes n'havia llegit.
Ja sabeu que jo sóc apassionada de Pedrolo. Jo en tinc trenta i tants a casa, però a més a més hi havia els del meu pare, i d'altres que m'havien deixat. M'he quedat sorpresa de recordar tot el que he llegit d'ell i us he de dir que mai no n'he tingut prou. Si ara mateix en tingués al davant algun que no he llegit el llegiria immediatament i fins i tot el rellegeixo a vegades.
1.- Si em pregunten responc 2.- Els elefants són contagiosos
3.- Contes i narracions. (eren 5 volums que la meva tieta m'anava deixant. No sé si els vaig acabar tots, però un parell o tres segur que si)
4.- Aquesta matinada i potser per sempre. 5.- A casa amb papers falsos 6.- Múltiples notícies de l'Edèn 7.- Disset contes i una excepció. 8.- Obres púbiques. 9.- Doble o res. 10.- Cendra per Martina. 11.- Joc brut. 12.- Elena de segona mà. 13.- M'enterro en els fonaments. 14.- Totes les bèsties de càrrega. 15.- Un camí amb Eva. 16.- Falgueres informa. 17.- Mossegar-se la cua. 18. Se'n va un estrany. 19.- Un amor fora ciutat. 20.- Situació analítica. 21.- Des d'uns ulls de dona. 22.- Unes mans plenes de sol. 23.- Cops de bec a Pasadena. 24.- L'ordenació dels maons. 25.- Mecanoscrit del segon origen. 26.- Algú que no hi havia de ser. 27.- Acte de violència. 28.- Milions d'ampolles buides. 29.- Procés de contradicció suficient. 30.- S'alcen veus del soterrani. 31.- Tocats pel foc. 32.- S'han deixat les claus sota l'estora. 33.- Trajecte final. 34.- Les fronteres interiors. 35.- Cartes a Jones Street. 36.- Anònim (1 vol.) (eren 3 i jo em vaig encallar aquest cop i no vaig seguir) 37.- La nit horitzontal. 38.- Baixeu a recules i amb les mans alçades. 39.- Successimultani. 40.- Apòcrif u : Oriol. 41.- Exemplar d'arxiu, únicament persones autoritzades. 42.- Apòcrif dos : Tina. 43.- Apòcrif tres : Verònica. 44.- Apòcrif quatre : Tilly. 45.- Crucifeminació. 46.- Tot o nul. 47.- Tants interlocutors a Bassera. 48.- Obra poètica completa 49.- Darrers diaris inèdits.- 1988-1990. 50.-Diari 1986. 51.-Dietari 1987. 52.-Homes i No. 53.- la creació de la realitat, punt i seguit 54.- Caus a cada cantonada
Qui m'ha fet memòria: En primer lloc onatge que ha posat un recordatori a la seva barra lateral Després, en Gabriel en va fer un escrit, aquí, i em va enviar a ca La Júlia de la Panxa del bou que ja en porta un i dos i pensa continuar i finalment Francesc Puigcarbó també el recorda.
Citació:
"Val la pena de lluitar. És a dir, l 'únic pel que val la pena lluitar és per la utopia. Allò que avui dia és utopia potser el dia de demà no ho serà. De totes maneres, no tenim res més. Som catalans, som ciutadans dels Països catalans. Si deixem perdre'ns això, ho perdem tot. Al menys com a col·lectivitat. Som un poble colonitzat." Manuel de Pedrolo. Entrevista del "Vosté pregunta" de Joaquim Mª Puyal
fragàncies perdurables olor a les mans .......................................Carme
Tendra la flor dolç el mot giravolt de color aroma de bosc ...........................................Elvira
Acaricio la tendresa de les flors...
i sempre em queda l'enyor a les mans.
No perdura com jo voldria,
res no és com abans...
........................................onatge
Perfumant l'innocència escampava seva aura glops tendres de paraula lluint perdurable presència. La flor esdevé la ciència d'intimisme en nova faula. ...............................................Anton.
Mareselva,
sempre fragància a les mans.
Tendresa acompanya. ...............................................................Fanal blau
I la magnòlia? Sap que creix
Per enamorar els núvols demà,
Quan vespregi, quan l'arpegi
De la brisa ressoni dins nostre?
Mentrestant, l'abella liba
La vida que resta en el nèctar...
Us podeu apuntar fins el dia 30 de juny. Aquí: als comentaris Allà: als comentaris de Personatges Itinerants Al mail: personatgesitinerants@gmail.com
Un cop estigueu apuntats, podeu intervenir lliurement, sense ordre preestablert. Un cop, dos o vint-i-cinc... només heu de fer que llegir el darrer poema que hi hagi penjat i escriure'n un altre que guardi algun element de l'anterior: un mot, un vers o una idea...
Feia massa temps que la guineu que no havia vist el Petit Príncep i els camps de blat que abans el feien feliç a causa de la semblança dels colors, ara l'entristien profundament i va marxar, va canviar els camps pel bosc.
Era un bosc on els caçadors ja no l'empaitaven, prou feina tenien amb els porcs sengalrs i si bé no hi havia gallines per caçar, trobava conills.
Però la guineu buscava encara algú altre que la domestiqués, algú a qui pogués recordar mirant el bosc i així passava per camins, carrers i jardins, buscant un altre nen per captivar.
“Yo no escribo para agradar ni para desagradar. Yo escribo para desasosegar. Algo que me gustaría haber inventado, pero que ya lo inventó Fernando Pessoa, El libro del desasosiego. Pues a mí me gustaría que todos mis libros fuesen considerados «libros para el desasosiego».” J. S.
“La muerte no me importa. Pero sí me afecta desde un punto de vista muy egoísta, porque es finalmente el estar y ya no estar. Eso es la muerte: el haber estado y ya no estar. Que estaremos en la vida futura, puede que sí. Pero lo que no puedo aceptar es que alguien me diga que mis pecados los pagaré en el infierno y que ahí me quedaré por toda la eternidad. Crueles somos nosotros los hombres que concebimos la pena perpetua… Tan crueles como Dios somos los seres humanos. La idea de que Dios creó al hombre a su imagen y semejanza se invierte; nosotros hemos creado a Dios a nuestra imagen y semejanza”. J.S.
Fa poc he llegit Caín, la seva última novel·la. M'ha agradat, potser no és la que més m'ha agradat de Saramago, però està molt bé. Jo trobo que comença molt fina i fins i tot enganxa a la primera meitat, després decau una mica tot i que la versió que fa del diluvi universal, no deixa de ser divertidissima i això està al final del llibre."Desassossega" qualsevol versió oficial... de Déu, dels homes, dels àngels...
Jo crec que no anirà a pagar els seus pecats a l'infern, com ell, jo tampoc crec en l'infern...
Per a mi els seus llibres "estrella" (més enllà de les seves versions de la Biblia que fan enfadar els catòlics i que van motivar la seva marxada de Portugal) són les dues novel·les relacionades d'alguna manera entre elles: "Assaig sobre la ceguesa" i "Assaig sobre la lucidesa". Si volia desassossegar, creieu-me ho aconsegueix del tot a la primera, la segona només desassossegarà a alguns, als altres, ens alguns aspectes concrets, ens dóna una escletxa d'esperança o una idea que encara és utòpica ... qui sap si algun dia no ho serà.
Descansa en pau, José Saramago, ens continuarem desassossegant amb els teus llibres, tot el que faci falta.
El cotxe Toc, és un cotxe que està en perfectes condicions de funcionament... però té un problema:
Cada cop que el seu amo seu davant del volant, comença a dubtar si els seus pedals funcionaran bé, si serà capaç de respondre correctament a totes les indicacions que se li facin. Es precocupa per si les rodes seguiran amb la precisió necessària la direcció que marca el volant... a bé al contrari, alguna averia estranya i desconeguda farà que s'estavellin, ell i conductor, contra algun mur o en un estimball. El dubte li provoca una percepció alterada de petites falles de resposta en els seus mecanismes i aquestes petites falles agreugen la seva por. Fins i tot comencen a inquietar el conductor.
Un dia, el cotxe, més cansat que mai i sense res que li importés va pensar: ho provaré! Provaré de fer girar les rodes a l'inrevés del volant. Provaré de no fer fregar les pastilles dels frens a la roda per més que el conductor premi el pedal del fre...
I ho prova... ho prova i ho prova, ben inútilment.
La seva naturalesa de "cotxe" la seva mecànica en bon estat no li permeten fer-ho. Per més que temi alguna falla, s'adona que el risc només està en la seva imaginació, que el risc real no existeix... des d'aquell dia acostuma a tractar les seves pors amb condescendència. Ja no l'espanten. I si no l'espanten ja no són pors. Si no són pors, són simplement idees... estúpides a les quals no pensa fer més cas.
Molt sovint utilitzem les generalitzacions per ser més convincents en allò que diem.
Les paraules, sempre, mai, tothom, ningú, tot, res... s'utilitzen sovint inadequadament.
A vegades es pretèn simplement convèncer, però sovint també tenen efectes dolents per a les persones.
"Sempre s'ha fet així" "Sempre fas igual!"
"Tothom hi va" "Ningú no acceptaria una cosa així"
"Tot ho faig malament" "Res no em surt bé"
No negaré pas que les frases són més impactants si les generalitem i els donem aquest tipus de contundència, el problema és que, poques vegades, aquestes frases són veritat. Totes les frases d'aquí dalt es podrien canviar per dir les coses de manera més exacta.
Quan diem "Sempre s'ha fet així" generalment volem dir que nosaltres ho hem vist fer així, que nosaltres acostumem a fer-ho així...
Quan diem "Sempre fas igual" volem dir que sovint o que moltes vegades fas això que acabes de fer, moltes més vegades de les que voldríem, això sí! I per això ens sembla que és "sempre"
"Tothom hi va" vol dir que hi va molta gent o prou gent perquè nosaltres també tinguem interès en anar-hi.
Però m'interessa portar-ho al pla personal. Amb nosaltres mateixos sovint generalitzem excessivament i no ens fem cap favor. "Tot ho faig malament" "Sóc incapaç de fer res bé" "No em surt res bé" ho diem alguns cops quan tot just si ens han sortit un parell o tres de coses malament, o alguns cops ho diem a la primera que ens surt malament. I aquesta frase ja desanima. Potse r quan més necessitaríem animar-nos i agafar confiança en nosaltres mateixos.
Sovint em trobo davant de persones que m'expliquen com se senten i fan un munt de generalitzacions, que jo miro de desmuntar a base de preguntes concretes... i aleshores intento refer la formulació d'una manera no tant generalitzada. A vegades, aquestes persones es sorprenen en veure que la nova formulació és molt més exacta i molt menys negativa que la que ells feien al començament.
Una altra manera de generalitzar és parlar en plural en comptes de parlar en singular. "Els homes..." "Les dones... "quan volem parlar només d'un home o d'una dona en concret.
Ara, ja no puc estar-me de dibuixar els escriptors. Tant si em queden més bé, com més malament. Ja en tinc uns quants! I és una col·lecció que em fa il·lusió. En Jesús Moncada no és que s'hi assembli molt... però no puc fer-ho millor de moment!
Tinc a punt per llegir Cami de sirga, al meu pilonet de llibres. I com que no el conec prou per triar-ne un fragment bonic. He fet un exercici de muntar una mena de "poema" amb frases agafades del seu primer capítol. He fet allò que fan els nens en els llibres d'escola, subratllar i resumir. No he afegit ni tret res, només he posat una frase darrera de l'altra:
Pilars i parets mestres
van esberlar-se bruscament.
Un núvol de pols
va esfilagarsar-se a poc a poc.
L'aturada del rellotge del campanar,
premonició clara
del que havia de pasar l'endemà:
final inexorable dels vells temps.
Els testimonis resultaven impressionants.
Tots, sense excepció eren absolutament falsos.
Quan l'edifici va caure
enmig d'un núvol de pols,
feia més de tretze anys
que la destrucció de la vila havia començat.
A mi m'ha fet venir ganes de llegir-lo... i a vosaltres?
Crea perplexitat i tot el barri s'esvalota. Estem acostumats als senglars, però una guineu no es veu cada dia. El jovent la veuen sovint a les matinades quan arriben de gresca.
Avui, però, ha travessat el jardí de dalt a baix. A ple dia, passa per davant de les vidrieres del menjador. Nítida la mirada. Sense cap por. Sortim a poc a poc per admirar-la. Ens mira ella a nosaltres. Encara més nítida la mirada. Manté les distàncies prudencials, però no fuig.
M'agradaria ser un Petit Príncep i poder parlar amb ella, qui sap si em domesticaria ella a mi, una mica.
Doncs no puc més que donar-vos mil i un milions de gràcies, ja que no esperava pas tanta participació i això ha superat de bon tros la meva idea i el que jo esperava.
He rebut un parell de felicitacions que no s'ajustaven al post i m'agradaria compartir-les aquí, amb tots vosaltres. Moltes gràcies a onatge i moltes gràcies a l'Anton.
Onatges 10 juny 2010
Una vegada hi havia els Mil i un Moments. Tota una col·lecció. N’hi havia de tots colors, cada moment tenia la seva vida, la seva música. I cada moment com si fos una flor amb molts pètals. I cada pètal arriba a una persona i totes juntes fan com un pom de flors... Tots aquests moments fan un temps de vida. Un temps que sempre suma, acompanya, dibuixa, somia, il·lusiona. Temps de somriures i de llàgrimes.
Un i mil... Una vida de col·lecció. Una col·lecció de vida. I tots els moments fruit de la maternitat de la Carme. Una dona-persona feliç i que encomana felicitat, que sap gaudir de la companyia, que sap dir prou, quan cal, dialoga amb el silenci, s’extasia amb el vol d’una papallona o amb la posta de sol, o es deixa penetrar pel poema de la pluja...
Cada moment ha nascut d’una maternitat d’alegria, potser algun de la tristesa, de l’amor compartit, de la metàfora de la distància..., de la brisa familiar, d’un adéu abans d’hora... Cada moment té l’ADN del seu record. I tots junts han creat i creen la Col·lecció de Moments.
Carme ara quan deus mirar els teus Moments és com mirar els fills quan s’han fet grans. I te’ls mires amb una abraçada d’enyor..., amb un sembla mentida. Tots ells formen part de tu, i tu ets Ells...
Sort que a la col·lecció sempre hi falta algun moment, el que tu fas néixer..., el que comparteixes, amb que acompanyes, amb el que viatges, amb el que somies, somrius, voles...
En algun moment vaig tenir la sort de començar a compartir-los, de vegades són una mica sapastre, altres sóc un gandul frustrat pel treball, un somiador, una llunàtic –i amb molt orgull-, i de formar una mica part d’aquesta gran família que s’acompanya a la teva llar de foc a l’hivern i respira la brisa de la primavera i estiu, i gaudeix amb el poema de tardor. Sí, sí, ja acabo...
