Van sortir a fer una caminada dissabte al matí. Es van endur tres pomes. A la Lluïsa li agradaven més les pomes grogues, dolces i camoses. A l'Eulàlia li agradaven més les pomes vermelles, just en el seu punt, ni massa dolces ni massa àcides. A la Cristina li agradaven més les verdes, àcides i sucoses.
Quan la Lluïsa va queixalar la seva poma groga , tot just en acabar de seure a la vora d'un camp de gira-sols, totes tres miraven i escoltaven atentament. Acabada la primera mossegada, la Lluïsa va dir:
Una vegada hi havia un nen que tenia el cabell ros, però tenia el problema que era l'únic en tot el poble que li tenia. Tots els altres nens els tenien negres. En aquell poble, el color groc no era gaire ben vist i el nen es trobava sovint en dificultats per aquesta causa. Ell es defensava i deia: "hi ha coses grogues que són boniques", els altres contestaven que no, que totes eren fastigoses i dolentes. Ell deia "els plàtans" i els altres deien que no coneixien els plàtans. Un dia va preguntar de quin color era el blat madur i ells li van dir que no era groc, que era daurat... Aleshores va tenir una idea, es va posar a córrer entre mig de les espigues... i va sortir amb el cap ple de les espigues que s'havia endut en la correguda. Eren del mateix color del seu cabell .
- Tinc el cabell del color del blat madur, i el blat és bo.
- Tens el cabell daurat! - li van dir els altres, i li van tocar el cabell suaument i aleshores el van trobar bonic.
