Petjades

Va passar  la  tardor

i les fulles  caigudes van esborrar

les  nostres  petjades,

l'hivern ha escombrat les fulles  seques

i  podem refer els nostres  camins.

Dimecres,  vaig  rebre  a casa  un paquetet  de revistes  de Llambrusca  que molt  amablement em van enviar  les  persones que ara  porten l'Associació.  

La  Pilar,  d'A encesa  de llum,  em  va demanar  de fer-los-hi una portada,   em va costar  de decidir-me,  sobretot perquè  no podia ser  amb Paint  i havia de ser  amb  pintura  i un suport  físic. I això  em costa  i no ho domino gens.    Finalment  vaig  agafar  una foto  d'uns  pensaments  blaus  i grocs  de  Fanal Blau  i els  vaig  desdibuixar amb  molt  d'afecte,   primer amb Paint  per  entrenar-me  i després amb  pintura, intentant que quedessin  bonics. Em va semblar  una metàfora  de com es  desdibuixen  els pensaments  dins del cap  dels que pateixen   Alzheimer.

També  m'han publicat  un  poema que vaig  escriure  per la meva  mare  i que crec que ja  està  penjat al blog,  però no el trobo.   El  torno a posar,  ja que fa referència  també  a la malaltia.

La vida t’ha deixat a poc a poc,

tan lentament...

que no sabrem mai

quin va ser el moment

que vas deixar de ser entre nosaltres.

Quan la vida et va canviar inesperadament

i tot se’t va enfosquir  tan de sobte

que vas anar oblidant-te

de lluitar per tu,

encara eres tu , mare?

Quan tot dins del teu cap

s’embolicava tant

i ja no veies el món,

sinó que ho barrejaves

tot amb els teus malsons.

Potser encara hi eres,  sí,

però semblava que ja no eres tu, mare.

Era quan feinejaves

sense cansar-te mai,

i sense parar mai,

mirant de complaure tothom:

els grans i sobretot els petits.

Quan cantaves cançons

prop del llitet

que hem anat ocupant

per rigorós ordre cronològic

tots i cadascun de nosaltres.

Quan ens aplegàveu a tots

tu i el pare tan sovint  com podíeu

sense cap por de la feina que donàvem

Quan telefonaves sense oblidar mai

cap sant, cap aniversari

i també cada tarda de diumenge

per escurçar distància.

Com aleshores et vull recordar.

perquè,  realment,  aleshores  si que eres  tu, mare.




onatge  també  ha fet una aportació  a la mateixa  revista,  la trobareu  en aquest  enllaç:

Presoner/a d'Alzheimer.

La Pilar encara  m'ha  fet  un altre  regal,   el de la seva  veu  llegint  tel meu poema.  Moltes  gràcies,  Pilar!

Brznst - Una petita història en tres temps - 3

La Sandra li va encomanar, algunes paraules tendres, i ell li va dir que l’estimava, espontàniament. I somreia, feliç d’haver-ho dit. Però després, sovint afegia:  no estic  enamorat de tu. Això li deixava un sentiment estrany a aquesta dona de terra, que no sabia  si n’havia d’estar  contenta  o trista. 

Després de molt temps de defugir  cap mena  de contacte  físic  (ell,  perquè  no entrava en els seus objectius, ella, perquè tenia por d’embrutar-lo) un dia, inesperadament, ell  li digué que hi pensava, en tocar-la. 

La Sandra li deia que l’única manera que sabia de no desfer-se, era  fer l’amor amb amor  i enamorament. Ell deia que això era impossible i que faria l’amor, amb ella, amb tot l’amor, sense més. Amb total simplicitat i bellesa, aquesta simplicitat que era un dels  seus  valors.

Ja abans de fer l’amor amb ell, a la Sandra, li semblava trobar a faltar les coses que sabia  que no hi hauria. Ell tenia por de fer-li mal, de desfer-la. S’adonava que la simplicitat  al costat d’aquesta dona era gairebé impossible. Però malgrat tot, mentre n'anaven parlant, la seva amistat continuava plena de felicitat i somriures.

I un dia en una conversa entre seriositats i riures, se’ls va acudir d’inventar-se  uns  aforismes  fets a mida.  

Aforisme nº 1:  Si estimes amb bogeria un extraterrestre, has d’acceptar  que el seu llenguatge de l’amor  sigui diferent del teu.

I a la dona de terra  li somreien els ulls.

Aforisme nº 2: Si estimes, encara que sigui amb una lucidesa extrema, una dona de terra, en algun moment   t’enfangaràs  els dits.

I l’extraterrestre posava cara de rumiar-s’ho a fons.

Els va semblar que ja tenien la solució i van estar contents... com a mínim sabien quina era la feina que havien de fer, per acabar-se de trobar del tot. Era  un segon començament.

Brznst - Una petita història en tres temps - 2

Va conèixer una dona de terra, es deia Sandra, es van fer  amics, perquè a tots dos  els agradava molt  treballar sobre les seves emocions. Per a la dona de terra, la prioritat  era expressar-les, expressar-les  no pas  com tothom, sinó d’una manera  agradable  i bonica.  N’aprenia poc a poc. Es va adonar que Brznst podia ensenyar-li tantes coses a ella, com ella a ell.

Es parlaven i també s’escrivien i sabien teixir unes converses encantadores, plàcides i tendres, de les quals en sortien tots  dos  amb  un somriure als  llavis. Un somriure  que  podia fer-se  gairebé  inesborrable. Però hi havia dies que ella  marxava  com sempre   feliç i al cap d’unes hores, sentia com si un  plugim  molt  prim,  gairebé  imperceptible,  l’anés xopant  de tristesa. Ni ella  mateixa  ho entenia. Com podia estar  trista  d’una  relació  tan bonica? Brznst era extraordinàriament atent i  tenia cura d’ella, sensible,  delicat, però  tan prudent  i mesurat!  La dona de terra se n’enamorava i ell  tot i sentir-se’n feliç, no podia correspondre-li.  Li deia que volia estar amb ella,  que li agradava   molt  com era,  però  enamorar-se,  no,  no podia  ni  volia.  El seu  camí,  els seus  objectius  eren uns altres  i aprendre  de  les  emocions  era  molt  diferent  que  deixar-se  endur per  un terratrèmol  com era un enamorament.  

Brznst - Una petita història en tres temps - 1

Venia d'un altre planeta. Com si fos una mena de Petit Príncep. Es deia Brznst, però tothom li deia  Bernat,  que  és  el que  entenien la gent  quan ell deia  el seu nom. El seu aspecte no era massa  diferent  de les persones, perquè  amb el temps, les  faccions d'aquests éssers es mimetitzen  amb qui troben  al seu entorn.

Havia vingut com a explorador, però va decidir fugir dels seus companys  i quedar-se aquí. Tenia una bona raó.  Al seu planeta, la tecnologia era avançada, però el control sobre les emocions també. Estaven acostumats a viure sols. Només expressaven la sorpresa, l’alegria, l’amor... la  tristesa...  d’una manera molt  limitada. Tenien com a normes de  convivència: la simplicitat, la bellesa i la contenció. I a l'inrevés dels seus companys que, quan veien la gent d’aquí riure i abraçar-se o cridar-se com bojos, sentien disgust  i se n’apartaven, ell se sentia captivat. Com que no sabia fer-ho, s’havia de quedar, per aprendre’n.

Petites o grans absències blocaires

Aquests  darrers  dies,  hi ha  hagut dos  blocs  amics  que diuen que  fan  una  pausa.  Passa  sovint  i  n'hi ha que la fan de veritat i n'hi ha que  ho diuen i  després  no la fan. I n'hi ha que pleguen.

Jo  hi sóc, a la catosfera,  perquè  m'ho passo  bé,  perquè  per a mi és  un plaer  cada  dia  visitar-vos  i també  anar  programant posts  dia  rere  dia.  Mai no m'ha semblat  cap  càrrega ni  cap obligació  i si m'ho semblés,  sé que perdria  tota  la gràcia.  Per tant, entenc  molt bé  que  la  gent  pugui tenir  ganes de descansar o de plegar.  A  mi, de moment,   aquestes  ganes  no m'han vingut.

Però  jo  el que volia dir-vos  no és  pas  això,  això  em sembla  evident  i  sense  massa  problema.

Sempre  hi ha algú  que desapareix,  mica  en mica  o  de sobte,  i  sap greu,  i de moment  el trobes  a faltar.  Però  a la catosfera,  com a la vida,  les persones  vénen i van  i n'hi ha infinites  per  conèixer  i per trobar i  aviat  d'altres  ompliran el lloc de les  que se n'han anat...  i no és  pas  que ja no ens  en recordem,  però si que  deixem  de trobar-los a faltar  o de tenir-los  presents...  i  aleshores  sense  un record  tant present  "podria semblar"  això  ja no és  un problema. Crec que per  a mi,  ho continua essent  o potser ho és  més  que mai.

A vosaltres  què  us  sembla més  trist:   trobar a faltar  algú  o  deixar  de trobar-lo a faltar?

Una carta als reis, i ...

D'una foto de  fanal blau

M'he perdut  dins de  la llum d'un fanalet.  El post  de la carta  als  reis  m'ha dut  a  un altre  post,  i després a un altre  i a un altre. He  arribat  al post  de la  papiroflèxia  i  m'hi  he  capbussat  a dins.

Bona nit  de Reis,  Fanal Blau,  que et portin tot el que demanes  i  enhorabona pel teu  segon aniversari de blog. 

Deia  la  fanal  blau:

Fent papiroflèxia
amb els fulls i rialles
dels teus ulls.
Endevinar els plecs
amb la llum que s'hi reflexa.

I  el meu comentari:

I galopar ben lluny
de tant a prop...
Damunt de la rialla
resseguir  cada  plec.

Nadal 2010 o el dels 93 blocs - Últimes endevinalles

2.- Li agrada compartir tot el que veu i li interessa: llibres,  cinema sovint

fins i tot fotografia.

El veí de dalt l'ha encertat:  El racó de la Solsida

3.- Ens diu que porta  sotana
i sembla que sap de tot
però els arbres  ens explica 
i ens organitza  excursions.
El veí de dalt l'ha encertat: LLibre Primer





1.-  És pura literatura

perquè escriu de meravella

i és  un pou de cultura  

i ens fa la vida  més  bella.
Fanal blau l'ha trobat,  gairebé  a l'hora en McAbeu:  LLIBRES LLEGITS I PER LLEGIR

Nadal 2010 o el dels 92 blocs- Endevinalles 3

Endevinalla1: És un blog que és  ben viu i denuncia l'incivisme. Potser  sí que es queixa una mica, però Bon Nadal ens desitja.
McAbeu,  l'ha encertat:  La  garrofa de Mont-roig

Endevinalla 2: D'aspecte primaveral i si bé no ho diu el nom hi ha paraules endreçades, silencis com pensaments.
Un altre  encert  de la Guspira:  L'habitació dels mals  endreços.




Endevinalla 3: Des de Terres molt llunyanes arriba la poesia d'una noia  que somia  tothora com al migdia.
La  Guspira l'ha encetat  de seguida:  El sol  de mitjanit  a Reykjavic


I  ja en tenim 90  d'encertats,  
ens queda  un  últim post  d'endevinalles!

Nadal 2010 o el dels 92 blocs- Endevinalles 2

Avui  només  dues:

Endevinalla 2:  Amb nom de flor i poesia, molts  de premis atresora i a mi que la llegeixo em sembla reina d'una illa. 

Noves Flors l'ha endevinat: Poemes des de l'Alguer.  

Endevinalla 1:  A cops, li falla la memòria  i no guarda  cap secret, li queda la roba molla, sense estendre,  que fa  fred!     Endevinat  per  Guspira:  The lost art of keeping a secret  

I ja en tenim  87  d'endevinats!