Cafè Zurich

Reflex d'una aquarel·la.  Aquí l'original

Per recordar-vos que tenim un projecte de llibre, aquí a la barra lateral i  explicar-vos que si en comprem uns quants més es farà realitat i animar-vos a fer-ho... us explicaré la història de la Laia Magrinyà i L'Ignasi Cantallops.

La Laia, que com recordareu era molt curiosa i s'interessava de seguida per les històries, va quedar captivada per la història del joveníssim Ignasi amb els papers a les mans sense saber què fer-ne. I en el seu passeig per les Rambles,  pel pont que travessa el port fins al Maremàgnum, entre  alguna foto de la tarda bonica que feia, li anava preguntant més i més detalls.  l'Ignasi li deia que feia molts anys de tot allò, que no se'n recordava gaire...
- Però on eren exactament els papers?
- Sota un graó, ran de la paret.
- I com pot ser que no els llegissis?
- No sóc gaire de llegir, jo, em feia molta mandra.
- I com és que no ho vas dir a ningú?
- Tenia por d'haver fet una cosa mal feta.
- I com t'ho vas fer per tornar-los a deixar, anys després, en aquest nou Zurich, sota aquesta fusta que tapa el final de la barana...  un lloc ben complicat, no?
- Però que no t'ho creus, Laia, que fas tantes preguntes?
- Sí, Ignasi, sí que m'ho crec. Es que aquesta és l'única explicació que se m'acudeix per entendre què hi feien aquests papers tant antics en aquest Zurich nou.
- A mi també és l'única que se m'acudeix.
- Què vols dir? - va dir la Laia - amb uns ulls com unes taronges...
- Que no se m'ha acudit altra idea per fer-te creure que jo hi tenia alguna cosa a veure.
- M'has enganyat?
- Sí, fins ara, ara em descobreixo i em confesso.  He vingut unes quantes vegades a fer el cafè de l'esmorzar al Zurich, M'agradaves i no sabia pas  com parlar-te...  ni de què. Sóc blocaire i vaig llegir la teva carta a un blog que a vegades llegeixo.
- Si, la Carme la va publicar al seu blog.  Quina barra que tens!!!!  I jo que m'ho havia empassat del tot!
- Això la Carme...  i se'm va acudir aquesta idea, la vaig trobar divertida, una ajuda per començar a sortir amb tu i ben útil i sinó, mira! Passejant com si fóssim amics de tota la vida. És que la veritat deu ser ben semblant a la meva mentida, n'estic segur...
- Noiet, començar amb una mentida no és començar de bon peu... però com que no has allargat gaire el tema,.. t'ho perdonaré. A canvi m'has d'ajudar a investigar la veritat.
- A canvi del teu perdó i perquè vulguis tornar a sortir amb mi un altre dia, faria el que fes falta. T'ajudaré a investigar.
- Ets blocaire... dius... com es du el teu blog?
- Es diu "Bon dia i bona hora" i en ell comento cada dia alguna que em passa pel cap, a vegades d'actualitat, a vegades de coses que penso, a vegades de coses que he llegit, citacions que m'agraden, una mica de tot.
- Me'l llegiré... a veure què dius i així et coneixeré millor.
- Em sembla que he guanyat una amiga i una lectora... he fet molt bon negoci avui.

L'Ignasi va acompanyar a la Laia fins al seu metro, ell anava amb bici... es van acomiadar, es van mirar als ulls i es van reconèixer com a amics, acabats d'encetar, però amb ganes  de seguir.  Es van donar els telèfons i els mails. Es van prometre seguir en contacte,

La mateixa nit, abans d'anar a dormir la Laia va escriure.

"Després que marxessis he seguit pensant en tu. Em deia que hauria d'estar enfadada per l'engany i no n'estic gens. M'he trobat molt bé amb tu, M'han agradat totes les coses que hem parlat. M'encanta que en realitat siguis un bon lector, com jo. Un caminador, com jo, un somiatruitres, com jo. Però sobretot, m'ha agradat la teva manera de tractar-me, com si jo fos important, com si em mimessis a cada gest i a cada paraula.   Gràcies per aquesta tarda preciosa. Un petó."   Laia.

Balca

D'una foto d'en Josep Miró de A ticket to Empurialand

Es gronxa la balca
damunt el mirall de l'aigua.
Balancegem entre paraules
només per emmirallar-nos.

La mòmia i els flautats

T'imagino, sí,
trescant, per camins, penyals i corriols...
Deixant enrere els  moments incerts.

La Mòmia ens fa una aclucadeta d'ull
i els flautats entonen
Catalunya nova o Festejada Sintonia.
I saltem i brinquem.

T'imagino,
rient entre turons, ermites, boscos i matolls.
Respirant amb el cor lleuger...
Ple d'aire net.

Flor i finestra

D'una foto de Fanal Blau

Somiava,
que sota els arbres
ens aplegàvem.

Hi havia tota la gent que estimo.
No els podia veure un per un.
Tenia la certesa que hi èrem
El jardí era immens.
Ens somrèiem com si això fos tot:
Una trobada sota els arbres,
amb la generosa llum d'estiu
filtrada per les branques.

Una flor, de bellesa captiva
s'obria lentament,
i m'omplia la mirada
d'infinits tons de lila.

Una proposta de la Glòria Abras - Passejo

Passejo,
entre les lletres
que escriuen l'amor.
Damunt la teva absència
hi deixo una A i una O,
per si tu volguessis
completar aquest mot.

I el desig del bes que l'acompanya.

Medes

D'una foto d'en Josep Miró

"Aquesta nit

Sóc una pedra llançada amb fona

que espetega contra un mur."

Manuel  Forcano

Els somnis

tornen a ser 

plàcids o intensos.

S'han acabat les nits de forat negre

on no passava mai res.

Històries, com diàlegs oberts

que foraden portes a tots els murs.

Aquesta nit, deliberadament,

seré doll d'aigua,

com rierol que flueix fins a la mar.

Guspires d'aigua i de llum

em duran fins al nou dia.

Pensament

El pensament no es pot forçar, però sí que pot esforçar-se. 

Qui el força pot acabar obsessionat; 

qui s'esforça pot acabar per entendre l'altre.

Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, Segarra 1918-Barcelona 1990)

Vam donar més d'una volta

per carrers estrets.

Com si tot d'una, 

aquell nucli antic

es fes inexpugnable.

Era de nit.

L'alba

ens va obrir els ulls.

Per les escletxes, pels camins,

per les baranes i escales,

vam arribar al replà, 

on prendre alè i retrobar-nos.

Branques i ocells sobrevolaven.

Forn de pa

Sento l'olor de  pa i de coca ensucrada que acompanyava els estius de la meva infantesa. Les olors ens porten els records molt vius, però les imatges també. Aquesta imatge m'ha agradat i m'ha transportat. Recordo aquestes balances, com la del dibuix. I com a cal meu avi forner, pesaven el pa, ja fos rodó o de barra i hi afegien un trosset de pa, tallat amb un ganivet especial, en deien un tallant, per acabar de fer el pes que s'havia demanat. Aquesta torna, gairebé mai no arribava a casa. Ens la menjàvem pel camí.  

El meu oncle que feia el pa cada nit, fins ben entrat el matí, ens feia esperar que sortís l'última fornada,  cap al migdia, per endur-nos el pa calent i que és mantingués tou durant més hores. Una precaució ben innecessària, perquè aquell pa calent i tovíssim, no durava gaires hores...

L'endemà al matí per esmorzar ja n'havíem d'anar a buscar de nou.   Hi anava la meva tieta Magda, que era la meva padrina i  passàvem les vacances junts. I no el comprava pas per tot el dia, no. Només per esmorzar.  Al migdia tornàvem anar a buscar el de l'última fornada. Mentre ella feia el dinar, ens hi enviava a la mainada a buscar-lo, tocava a qui tocava.

Si ara veiessin tota aquesta meva família de forners... que congelo el pa per no haver d'anar tan sovint a comprar-ne, crec que no podrien pas entendre-ho.

Vilopriu

El dibuix de línia abans de pintar

Pintat i amb les línies esborrades

De mica en mica recuperem les línies 

que donaven forma al nostre món.

Ara, els colors dels sentiments

que semblaven esgarriats

ja tenen, de nou, on arrelar-se.

Pugem escales,  desendreçadament,
en algun replà més amunt o més avall
sé segur que ens trobarem.

En Xavier, ha sobreposat els meus dos dibuixos i ha retornat a com era l'aquarel·la original
Gràcies, Xavier!!!  

Un gran dia!

D'una foto de la Montse

No sé si ho endevinareu, però avui ha estat un gran dia perquè he descobert una cosa estranya. Hi ha un determinat tipus de retolador que amb l'escalfor s'esborra.

Vaig fer uns dibuixos en un blog que no era de paper per pintar. Només per dibuixar. No hi ha cap perquè racional. Ho vaig fer amb l'impuls de dibuixar sense pensar si després pintaria o no.  Vaig pintar. El paper que no absorbia gens l'aigua es va deformar i ondular de mala manera. El vaig planxar i les línies es van esborrar. 

El descobriment no ha estat ni bo, ni dolent, simplement una cosa estranya. 

Com us deia, un gran dia!!!