Aquest blog és una flor de maig, però no pas una rosa, sinó una rosella...
Avui La Col·lecció de Moments fa 9 anys, va néixer un 13 de maig, com avui.
Ja que som al més de maig, us vull proposar d'ajudar-me a col·leccionar flors.
Quina flor o quines flors us agraden més, o quines afegiríeu a la col·lecció, com a originals o especials per a vosaltres?
He començat per aquesta rosella, especial, ella, deixant-se caure els pètals melangiosament...
afegirem flors a la llista, si puc les dibuixaré... si són moltes faré una selecció...
Rosella, ruella, galleret...
Margarida (Consol)
Conillets, boca de lleó, botons de gat, gatolins, gossos (McAbeu)
Pixallits, lletsons, dent de lleó (Montse -Galionar)
Lliri d'aigua (Mari Català)
Flors de ginkgo (XeXu)
Flor de neu (Xavier Pujol)
Clavellina boscana (Xavier Pujol)
Lliri blau, iris... (Xavier Pujol)
Violetes (M Roser)
Orquídia (Joana)
Gladiol (sa lluna)
Clívia (Miquel)
Romaní (Miquel)
Farigola (Miquel)
Argelaga (Miquel)
Gessamí (Miquel)
Gerani (Miquel)
Flor de l'olivera (Miquel)
Flor de taronger (JpMerch)
Flor del llimoner (Joan Gasull)
Mimosa (jo rai)
Petúnies (Elfreelang)
crisantems (Montse-Arare)
Un ram de flors silvestres de Noves flors, com a regal especial.
Moltes felicitats, Olga!!! Que els 80 i tots els anys de la vuitantena et siguin plàcids i bonics.
He triat dues coses molt diferents per compartir amb vosaltres, les dues m'impliquen personalment, amb records bonics o amb reflexions comunes.
Vull compartir, en primer lloc, un fragment del llibre la "Crisi dels vuitanta" el més recent de l'Olga. És del capítol anomenat "¿I aquest és el món que ha fet Déu?"
"He volgut tantes vegades sortir del món... i en els moments que m'ho plantejo veig que he necessitat un interlocutor. És a dir,l'he trobat dins meu i no sé qui és. Crec en el desdoblament interior: els nens que tenen altres jos o un amic invisible... La gent que dialoga amb els seus morts o amb els seus sants. Cada gra de rosari, sigui cristià, mahometà o budista, significa el diàleg amb un altre ésser invisible. Deu ser perquè no tinc la gosadia de manar dins meu, en comptes de manar, demano."
El vull compartir, perquè sempre hi ha un diàleg interior, sigui amb qui sigui, sigui un desdoblament, sigui amb el nostre propi inconscient, sigui amb persones que no tenim a la vora per les raons. M'identifico del tot amb aquesta manera de funcionar. El capítol, però continua.
L'altra cosa que vull compartir és un poema infantil. Em recorda quan el recitava el meu fill a P3 i és un record bonic que ara seria llarg d'explicar.
Molt al principi del llibre ja ens explica així de clar allò que ens espera: ‘La Sara Amat es va escapar del poble el 3 de setembre de 1981, exactament un dijous a la nit, i jo vaig començar el col·legi el 14 de setembre, és a dir, un dilluns al matí: entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. […] La meva va durar aquests quasi onze dies. La resta ha estat el que ha estat i, com diria aquell, no me’n queixo.’ És un llibre ple de sentiments i de tendreses, al menys a mi, aquest protagonista de 12 anys, m'ha entendrit molt. En aquests onze dies, passa la vida sencera d'en Pep de Cal Sabater i també d'alguna manera la nostra. Un llibre que es viu intensament. Un contrast marcat, tan real com la vida mateixa, entre les maneres de sentir de les diferents persones. L'he llegit molt de pressa, sap greu que s'hagi acabat... el misteri continua.
Vine amb mi a dibuixar camins per l'herba, vorejarem les flors, vestits de primavera. Les deixarem on són, sense arrencar-ne cap, ni de cap mena, perquè la seva bellesa se'ns fa inaccessible i plena. Les mirarem només, com si fos l'últim dia, perquè demà mateix, ja no tindrem la mateixa gosadia. Vine amb mi i direm el seu nom per recordar-les: margarides, malves, lletsons i borratges, direm el teu i el meu, també, i així arrelarem tots junts a la mateixa terra.
La Muriel Barbery, aquest cop, crea un univers eteri i atractiu, una mica inquietant també. Explica les coses amb un llenguatge poètic que ens arrossega cap a un món màgic. "Es movia d'una manera inhabitual per una nena tan petita, tot arrossegant amb ella una mica de la invisibilitat i de la tremolor de l'aire, com fan les libèl·lules o les branques al vent."
La història de dues nenes, que sense que sembli que tenen res a veure estant unides per un lligam desconegut i secret.
Hi ha reflexions interessants:
"- Sí - va dir l'Acciavatti-. La gent perdona amb més facilitat quan pot comprendre. Però quan no comprenen, perdonen per no patir. Tu perdonaràs cada matí sense comprendre i hauràs de tornar a començar al matí següent, però per fi podràs viure sense odi."
Hi ha el valor de l'art, de la natura, de l'harmonia necessària. De la màgia, del valor de les històries. I del lligam amb la terra:
"... hi ha pocs homes que comprenguin d'entrada que no hi ha més Senyor que la benevolència de les terres."
Ha estat una lectura agradablement màgica.
