Quina imatge donem...

Altres companys han explicat la petita festa blocaire que va ser la presentació de tres llibres, amb en Tibau al capdavant. Després de dir que em va agradar molt i molt conèixer els amics virtuals, crec que ja no cal dir-ne gran cosa més. Però em fa gràcia tranmetre-us una petita anècdota posterior.

Li explicava a una noia de 33 anys, no blocaire, la presentació dels llibres del Tibau i de Totes les baranes dels teus dits a la llibreria Catalònia amb l'entusiasme corresponent al fet d'haver passat una estona emocionant, agradable, alegre, interessant i divertida.

- I has conegut gent que ja coneixies virtualment?
- Sí, uns quants.
- I éreu molts?
- Doncs sí, tota una bona colla.
- I eren molt freakys?
- ??????????????

Després de passada la sorpresa, vaig contestar que no, que no m'havíeu semblat gens freakys i que jo havia trobat a tothom molt normal, però que podia dir jo... si sóc part implicada...

Avís: vaig tornar ahir a la Catalònia per comprar més llibres de "Totes les baranes", que ja els havia regalat tots i em vaig endur l'últim que quedava!

El ratolí Pérez - històries de nens

L'Oriol, que ja ha fet 8 anys, va fins a la cuina decidit per preguntar una cosa important:

-Mare, es veritat que el ratolí Perez són els pares?

- Doncs, si, bonic, és veritat!

- Ah! - diu, com si la resposta fos inesperada, tot marxant a jugar a la seva habitació.

Al cap de pocs minuts torna:

- Mare, però com és això del ratolí Perez? El ratolí compra una cosa i te la dóna a tu perquè la posis sota el coixí... tu la compres i li dónes a ell perquè la posi a sota el coixí o... aneu tots dos a la botiga a comprar-ho junts?

La mare es queda sense paraules, més aviat plena de rialles... però la seva germana gran, enfadada li diu:

- Nen! ets ruc! el ratolí Pérez no existeix... la mare et compra una cosa i prou!

- Ai, nena! No em diguis aquestes coses! - i torna a marxar, ofès i més decidit que mai a no deixar-se desmuntar el seu món encara ple de màgia i fantasia.

Pins equilibristes

El mar els crida.

Mantenen l'equilibri,

àvids de blau, mai no poden decidir

si enlairar-se cap al cel o inclinar-se cap al mar.

Torre de Norfeu

Fer la volta caminant al cap Norfeu, em va semblar una excursioneta preciosa. A l'anada, des de la Cala Calitjàs, passant per la Cala Pelosa, i pujant fins a la Torre, tens les vistes cap a les cales que acabem de deixar, i també cap a cala Montjoi. Al fons es veuen les Medes i el Montgrí. Arribant a la punta de tot, t'acostes una mica a l'espadat per veure la roca anomenada el gat, que impressiona molt vista des de dalt.

La tornada amb vistes cap al Nord i passant per la cova de les ermites, acaba d'arrodonir el panorama. Una excursió altament recomanable, tot i que si la feu en sentit contrari començant per la costa de la banda nord us estalviareu la pujada a la Torre que puja força dreta.

Cap Norfeu

Un blau de mar, com mai, damunt del mar.

Ocre de terra, i un xic de verd, damunt la terra.

L'ombra d'un núvol lent pentina els colors

com si els deixés més nets i més intensos.

Segueixo amb el ulls l'ombra que passa.

Manel ha dit...

Tremola el teu temps sobre la roca
despertant a la tardor
grocs ataronjats
amagats en el teu estiu
assotat pel vent tramontano
arrissant el teu mar enllà
de entusiasmes onades
pintades de blau.
De terra endins
arriba l'ombra en abric
escoltant el teu extens mantell blau
col•lecció de moments
que no passen mai
com el dibuix regalat

Wizard

Wizard és l'únic blocaire que coneixia d'abans de tenir bloc. És un jove amic, amb qui hem compartit moltes xerrades, moltes hores i dificultats. No ha tingut una vida fàcil i sempre ha tingut un gran esperit positiu i de superació. M'agrada avui presentar-vos un conte que ell ha escrit i que m'ha fet moltíssima il·lusió d'intentar dibuixar. Alguns dibuixos fets expressament i algun altre tret dels meus arxius de dibuixos.

Mundos paralelos - Relats conjunts

Una proposta de Relats conjunts

Quan em tornava a adormir, els matins just al moment de llevar-me mentre el despertador repetia cada vuit minuts el seu repic insistent, sempre tenia el mateix somni. Quantes coses hi caben en 8 minuts! Era un somni diferent dels altres, perquè tenia sempre una sensació de realitat especial, ja que l'escenari era sempre la mateixa habitació on jo dormia i jo estava en el somni igual que en la realitat, o sigui ficada dins el llit dormint.

El somni començava que jo estava dormint, però em despertava i volia obrir la finestra. No s'obria de cap manera fins que m'adonava que estava recoberta per un paper. Quan arrencava el paper, em sortia una finestra oberta pintada a la paret i no podia pas arrencar la paret. L'angoixa era tan intensa que em despertava i em llevava de seguida. Això un dia rere un altre. Quan ja m'aixecava del llit, ben desperta i obria la finestra, l'aire em consolava del mal son .

Em semblava viure en dos mons paral·lels, en un estava tancada i empresonada i en l'altre estava lliure de moviments.

Ara, escric aquesta història com a testimoni d'un creuament en els mons paral·lels. No són tan paral·lels com semblaven i es veu que s'han creuat sense saber com i aquí està el mal, que no sé com tornar a creuar-los.

Després de la visita diària al món on sóc empresonada, com cada dia, em llevo obro la finestra, i també s'obre com cada dia i aleshores em falta el tacte de l'aire, trec la mà i per bé que la finestra s'havia obert de veritat, la meva mà topa amb un cel pintat.

Ja estic desperta... no puc tornar a despertar... refaré el camí mentre deixo notes i avisos de socors per tot arreu. Refaig el camí, tornaré a dormir, si us plau si algú em troba, desperteu-me, estic atrapada.

L'ombra de les flors

Dibuix copiat d'una foto de Barbollaire

Sec a l'ombra de les flors

perquè van ser en primavera.

L'ombra me'n porta l'olor

i el color vermell que encega.

rebaixes ha dit...

Seus en l'ombra del temps passat
quan tot era tendra primavera
i el record del color sagnant
em porta nova vida en la vena
....Bon cap de setmana. Anton.

Lliri blanc ha dit...

Vermell el record
del cor que parlava d'amor,
tendre com una flor.

Manel ha dit...

L'ombra, calladament
avança
buscant altra primavera
que vesteixi en flama vermella
els seus llavis
regalant un petó callat
enllaçant-se.

Joc literari nº 130

Feia dies que quan tocaven les campanes de l’església se sentia com una mena de ressò que intrigava la gent.

I és que el lloro, fart de la xerrameca de l’amo i de la insistència en fer-li aprendre paraules estúpides, feia temps que volia marxar. No vivia lluny de l’església i des de sempre havia sentit les campanes: era un so divertit i genial per imitar! Semblava que l'amo esperés que toquessin les campanes per començar a exigir-li parauletes i parauletes, fins que un dia va dir prou. Va marxar en direcció a l’església, i va buscar un racó per refugiar-s’hi. Allò si que era vida! Silenci absolut, tranquil·litat i campanes. Al cap de pocs dies, repetia,orgullós, cada pic i repicó.

Quan el van descobrir volant per tal de cercar alguna cosa per menjar i es van adonar que l’eco era un lloro... no va passar cap dia que un veí o altre li portés pipes i coses bones. Havia caigut bé.

I va ser així com tota la ciutat va decidir encobrir-lo i ajudar-lo a ser lliure. No van servir cartells ni rètols... en una llengua que no entenien.

Reinterpretació d e la foto d'en Tibau

A mig matí...

El noi surt de casa, de la casa on fa més de 30 anys que hi viu. Troba una camioneta plena de joves, tots amb les seves rastes corresponents.

- Perdona, per anar a La Floresta?

- Ja hi sou! Això és la Floresta!

- No pot ser...

No va contestar-los-hi res més... què podia dir... si estaven posant en crisi gairebé tota la seva vida!

Al cap de dues hores, en tornar els va veure, tres cantonades més enllà... es va tranquil·litzar... al cap i a la fi... potser sí!