Relats Conjunts - el petó - segon intent

Proposta de febrer (segon intent,  dedicat als  amants  dels  finals  romàntics)
-  Mira!  altra  vegada  ens tornem a trobar  amb el  quadre  del petó.  Si no fos  per aquesta  foto...
- Estaríem junts igual,  si és  això  el que vols dir.  A  vegades falta  trobar  el moment,  el moment que  et doni l'empenteta,  però  entre  tu i jo les coses  de  mica  en mica  anaven canviant,  era  una amistat  molt  amorosa.
- Al moment  et  vaig  dir que no...  però  vas  insistir.
- Et vaig  veure  als  ulls,  una lluentor  que  em permetia  insistir  amb la seguretat  de  saber  que  anàvem bé.  Tot i que sempre  fa por  de perdre  l'amistat.
- I  he  de reconèixer  que  vas  trobar millors moments i millors  maneres  que  les  del dia del quadre.    El cap de setmana  a  la casa  rural,  va ser  genial,  ple  de  passejades,  xerrades i tendreses.  Ens havíem explicat  tantes coses  i compartit  tants moments...   Com podíem no dormir  junts?   era impossible!
- I no hem perdut  l'amistat.
- No,  no és  pas  incompatible  ser parella  i ser  els  millors amics,  a la vegada.
- No,  mai no hauria  de ser-ho

El petó una proposta de Relat Conjunts

Proposta de febrer

Ens  vam quedar  tots  dos mirant la fotografia,  penjada  en aquella  sala  gairebé  buida. 

-  Apa  quin petonàs,  eh?  això  sí que  és  posar-hi passió!

-  Doncs  a mi no m'ho sembla.  Una posició  forçada,  incòmoda,  deu estar  més  per  aguantar  l'equilibri  que  no pas  pel  petó.

- No ha pas de patir,  ell ja  l'aguanta.

- No em fiaria  pas  de cap  "ell"  que  m'aguantés  l'equilibri.  "Ells"  sempre  te'l trasbalsen  l'equilibri.

- Ni de  mi,  no et  fiaries?

- No, ni de tu...  entre  altres  coses  perquè  entre  tu i jo  mai no hi ha hagut la  química  necessària.  Som amics,  només amics.  

-  Vols  que  ho provem?

- Però  què t'ha  agafat,  ara,  tot  de cop?

- No ho sé,  no t'ho sé  explicar,  però  el que no havia passat  en 10 anys,  em passa  ara.  Et faria  un petó.

- Noooo...  ho veus  com sempre  ho trasbalseu tot?

Maira, la blocaire - Sobre els comentaris als blocs I

Sobre els comentaris als blocs I

Després  d'aquella  amabilitat  i  familiaritat  i afecte  que parlàvem l'altre  dia,  els  comentaris  es  van succeint  i els anem intercanviant.  Comentaris  que  van i vénen  i  amabilitats  o confiances  que van i vénen.

Hi  ha relacions  duradores,  blocaires  amb qui l'amistat  i la  relació  d'intercanvi,  s'allarga  en el temps,  sense  que  sembli veure's  cap final  proper.  A  vegades,  com a la vida  real,  hi ha relacions  que es  va refredant  i  s'acaben extingint  i això ho entenc.  En un altre post  parlaré  dels  comentaris propis  que  també  impliquen  algun cop refredar  relacions.

Però  hi ha  alguns  casos,  sorprenents.  Sense  saber  perquè,  després  d'uns  comentaris efusius  i afectuosos,  de  cop i volta  i d'una  vegada  i per sempre  algú  deixa  de comentar-te.

Clar  que  ningú  té  cap obligació  de res  i que entens  que  algú  se'n cansi...  però penso jo,  cal passar del  blanc  al negre  de cop?  Cal  fer  veure  que  ets  molt  amic  o amiga  i  que  t'encanta  el  bloc,  per  l'endemà  decidir  no tornar  mai més?

Us  ha  passat  mai  això?  Us  ho han  fet  o ho heu fet,  algun cop?  Ho  enteneu,  al menys? 

És  que jo no...  no ho entenc.

Sortir d'un mal son

Dibuix  tret  d'una  foto  trobada a cal Jordi Dorca d' Adverbia

Només  cal treure el cap

en aquest  racó  de Sora,

respirar  fons  i omplir-se  els ulls

del paisatge  fresc

per sortir de  qualsevol malson,

 refotilat,  ben refotilat.

Desert

Seguint  aquest  poema  de deo: memòria eòlica a les  Itineràncies  (extraoficialment  en un comentari)  com que allà  no vaig  fer-ne  un post  el faig  aquí.  

No apareixeràs 

enmig del turment

d'aquest desert 

de silencis de sorra

que es belluguen com dunes

empentades pel vent

canviant el paisatge 

de la meva ment.

No apareixeràs 

i serà una altra vida,

la que em durà al límits 

desconeguts i balbs

en horitzons ocults 

per la meva ceguesa

que tornaran de nou

en el meu caminar.

No buscaré l'oblit

que veig tan impossible

que voldria  o potser

que no voldria mai.

Et guardaré només

entre llums de capvespre.

I la nit quan vindrà

portarà un somni nou.

Somnis per estrenar.

Desert d'amics...

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
 me trob del tot en mal poder sotsmès,
 no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura

Jordi  de Sant Jordi

Sopar blocaire del dissabte

Era  molt  aviat  encara,  vaig arribar  prop del  restaurant  i vaig  poder  aparcar  al carrer,  just  a la  mateix a cantonada.  Vaig  trobar  els  primers dos  blocaires  que  sembla que ja feia  estona que  eren per  allà  voltant  i fent  fotos a  duo,  com acostumen a fer  sovint,  eren  en BARBOLLAIRE (Un lloc per  nosaltres) i la FANAL BLAU (A la llum d'un fanalet),   ens vam acostar  cap  a la porta  i  hi havia  dues  persones  més,  ens  vam mirar  (seran blocaires  o no?)  i  ells  ens van mirar  també...  doncs  sí?  Sí!  Dos  dels  superorganitzadors,  allà  al peu del canó  per  tenir-ho tot  a punt  i rebre  la  gent que  arribava: la BARGALLONETA (Parlem una mica de cinema?)  i en JORDICINE (Paranoia 68), al cap de poc  van arribar  els  altres  dos  organitzadors: la MAR (Bocins de lluna)  i l'ÒSCAR (The lost art of keeping a secret). Em va  fer  molt a il·lusió  veure'ls,  ja  que  els llegeixo  sovint.

I d'entrada  ja ens  van ensenyar  la  feina que ens  havien portat.  Una  trobada  de blocaires sense escriure cap post,  no podria  ser.  Ens  van dur  aquestes  carpetes  tant  ben preparades,  per escriure  5  posts  ambulants  i comunitaris.

I  la veritat  és  que  no em veig  pas  capaç,  d'ara  en endavant,  de posar  l'ordre  d'arribada  de  tothom.  Però  va  ser  molt  emocionant.  veure  que hi ha gent  que  reconeixes  de seguida  encara que no els hagis  vist  mai  i també  gent  que  et costa  de reconèixer.


El sopar  era  sense  entaular-nos  i així  ens  bellugàvem  i podíem anar  canviant  de  persones i converses  i  ens  vam poder conèixer  millor.


Tota  una  colla,  eh?  se'm feia  difícil  recordar  tothom  i per  sort  anàvem  etiquetats...


Vaig  reconèixer  uns  quants  blocaires  que  ja havia  vist  abans,  en alguna de les  presentacions   de  llibres:  la MARTA (Didalet d'ivori),  en RAFEL (La Cerdanya des de Can Fanga)  i  el  El veí de dalt  (Malerudeverue't)

També vaig  poder  posar  cara  a unes  blocaires  que  m'estimo molt,  ja que  ens  llegim i comentem  des de fa molt  temps  i tenia  moltes  ganes de poder-les  veure   i  fer-los-hi  una abraçada: la  RITS (Vuite8ena), la  JOANA (Llum de dona), l' ELFREELANG (Su dubto és que sóc, si penso es que sóc),  la DOLORS (Horabaixa), i la  KWEILAN (Llibres llegits i per llegir)

 I  finalment,  conèixer  també  persones noves,    de qui  no havia  visitat  els  blogs  abans,  o potser sí,   justament aquests  darrers  dies, perquè  venien al sopar. No podia  recordar-los  tots,   però  mica  en mica  em vaig  situant:  

DERIC (Un salt al món), CARMEN (La condición humana), LIRIO (Espejo del alma)
MARTA M.Q. (Antena de papallona), ROGER (La llanterna màgica), BELÉN (Belén in red)
IRENE (Un nuevo amanecer), DANI (Pequeñas miradas), DOOM MASTER (El bloc d'en DoomMaster), GOCULTA (Un dia de color), KIKA (Kika's log), RICARD (Clàssics de cinema)
MIQUEL ZUERAS (Rosebud), PILAR (Cau de joc espai de risoteràpia), E-LECTA (E-lecta)


El sopar  va estar  molt  bé,  però  el millor de tot  van ser les  converses,  parlant  de blogs,  d'anècdotes,  de  coincidències,  d'afinitats...


I  veure  els  somriures  que  diuen tant  i les  mirades...


Però  sempre  recordaré aquest  sopar  pels  riures.  Estones plenes  de riures.  El moment queda col·leccionat  així:  Moment  d'emocions,  d'alegries  i de riures.



I encara  ens en vam  anar  amb  un CD  de regal,  fet  de la música que nosaltres  mateixos  havíem triat.  Es  pot  demanar més?  Moltes  gràcies  a tots.  Continuem compartint...

La Maira respon als vostres comentaris

La  Maira  al seu blog,  us  respon als  vostres amables comentaris  de l'altre  dia.

I  al mateix  temps  us  proposa  el primer  tema   que  li ve de  gust  reflexionar:





Hola  a tohtom,  torno a ser la Maira.   Ja  em llanço  i  començo a explicar-vos  les meves  coses  i reflexions:


Jo sóc  molt tímida  i sempre  m'havien ensenyat  a ser  prudent,   a  parlar  amb  les  persones de maneres diferents  segons   si hi havia  més  confiança  o menys...

I aquest  és  el primer  tema  que  em va  sobtar  del món dels  blocs.  Un dia  vaig  deixar  un comentari  en un blog  per  primer  cop  i la resposta a aquest  comentari  em va  fer pensar que s'equivocaven de persona,  que es  confonien.  No era  així.  La  resposta  era per  mi:  desconeguda  tractada  amb  tot l'afecte. Tot  i que no tothom  és  igual.  A  mi em va semblar  que una majoria  em tractaven  com si em coneguessin de tota la vida,  només  entrar  al seu blog.

Això  em  donava dues  sensacions  contradictòries:

Primer sentir-me  ben acollida,  però  segon,  veure  que  aquest  acolliment  no era exactament per  a mi,  sinó  per  una persona  anònima  que   era  jo,  i  em donava  la sensació  que potser era  un acolliment  càlid,  però  en certa manera  superficial,  ja que  es  donava a tothom indiscriminadament.  Jo tenia   el costum  de donar  la benvinguda una mica  formal  a la gent  que  aterrava al meu blog  per  primer  cop  i  anava  agafant  familiaritat i confiança  amb  el temps.

Després  he vist  que,  fins  i tot,   a la vida  real,  tractar a tothom  com si  ja el coneguessis  de tota la vida,  pot  ser força  agradable. Però no deixa  de  ser  superficial...  ja que  tampoc  parlaries les  mateixes  coses, ni compartiries  el mateix  si ja coneixes  que si no coneixes.

I  vosaltres  com ho feu?  Contesteu  amb  les mateixes paraules,  amb les  mateixes expressions  els  amics  coneguts  que  als  vinguts de nou?  Us  agrada  que us  tractin com si us  coneguessin de tota  la vida,  així d'entrada?

Vaig al sopar Blogger!

No vaig  anar  al primer,  però vaig  al segon, ara  mateix.

Aquest  any no ho han anunciat  els  autobusos,
però sembla  que  no ens  podem pas  perdre,  diu  que els  carrers  n'estan plens...

Mireu  bé  els  indicadors...  fins ara!

Ah!  El  pi-ri-pi-pi... és la música  de fons  de la convocatòria,  o què us pensàveu?

http://www.youtube.com/watch?v=lky2LYMgA5g

Aigua

ÚLTIMS DIES!!!

 
Heu votat ja per elegir la MILLOR INICIATIVA BLOGAIRE DEL 2010?

D'una foto de la Mª Antònia

Aigua  entre les herbes

com un camí de núvols.

Només amb la mirada

ja em dus  al mar.