divendres, 2 de desembre del 2011

Una història sobre prejudicis culturals o racials o susceptibilitats excessives

Han agafat  el tren,  tots  sis,  amb ganes de  passar  un bon dia.  Un dia de ciutat,  amb  dinar  compartit  inclòs.
  
La  primera activitat  era  veure  una exposició.  Ja  duien les  entrades comprades  des  de casa  i no han fet  gens  de cua. A  dins,  cadascun al seu ritme  anaven mirant  els  quadres. 

De  lluny  Ella  ha vist  com una  vigilant  del museu  li deia  alguna cosa  a un dels seus  companys.  No podia  sentir  què  deien, després  s'hi ha  ajuntat  una altra persona  i finalment  ell  i la  primera  vigilant  se'n han anat  en direcció  a  l'entrada.  Ella  s'ha  acostat fins a la persona  que no s'havia  mogut  del lloc  a preguntar:

- Que  ha passat alguna cosa?  Aquell  noi  ve  amb  nosaltres.  
- Em sap molt  de greu.  La  meva companya,  la vigilant,   s'ha equivocat,  li ha semblat   que  venia de  la sortida i m'ha cridat  perquè  li demanés l'entrada  i ell s'ho ha pres  malament.
- Però  ell tenia  entrada,  les havíem comprat  per Internet.
- Si,  però  no ens  l'ha ensenyat  i s'ha enfadat.
-  Bé  gràcies,  per explicar-m'ho.  Suposo  que un cop aclarit  tot,  ja  tornarà.

Però  passava  l'estona  i no tornava.  En canvi  la vigilant  si que  torna a parlar  amb la  seva  companya.  Ella s'hi acosta  immediatament  a veure  què  havia  passat  realment.

- S'ha enfadat  molt.  Ha  estripat  l'entrada  i  ha sortit  fora.
- Ostres!  Si ha estripat  l'entrada  ja no cal que el vagi a buscar  que ja no pot  entrar...
- Sí,  clar  que pot  entrar!  L'entrada  dóna dret  a entrar  tot  el dia.  Ni que sigui  estripada.  El problema  és que està  enfadat.

Ella  se'n va  cap a fora  i el troba al carrer.  Realment  enfadat.  Acusant  de  racisme  i  donant per  descomptat  que li havien demanat l'entrada i que havien "suposat"  que s'havia  colat, només  pel seu  aspecte.

- Has pagat  una entrada per  veure  una exposició.   Entra,  mirem l'exposició  i  no t'amarguis  el dia.
- No,  jo ja conec  com van les  coses.  Sé  perquè  ho han fet.  Jo ja li he  dit  "Si hagués estat  ros  i guapo"  no m'hauries  demanat  l'entrada,  oi?
- Consideres  que t'han fet  una injustícia?
- Sí.
- I vols acabar-la  de rematar espatllant-te  el dia  i de rebot  a  nosaltres també?
- No,  no,  vosaltres  feu la vostra,  jo ja us  espero.
- No entenc  que t'enfadis  tant, perquè t'hagin demanat  l'entrada.  També  me la podrien haver demanat  a mi.  Entrem,  per  favor  i gaudim del dia...
- Entro  perquè  et quedis  tranquil·la,  però  tornaré  a sortir.
- Vinga  entra,  va!

Un cop  es  troba  amb  la resta  de companys  i  ja  està  una mica  desfogat  explica   que  s'ha sentit tan molest  només pel dubte  de si tenia  entrada  o no,  que amb  "ironia"  els ha dit que no,  que s'havia  colat.  Les  noies  han dit  "doncs  tenim un problema"    i ell  ha continuat  amb la seva ironia  sobre  si fos  ros  i guapo i  sense  voler  ensenyar  l'entrada.  Quan elles,  descol·locades,  i sense saber   massa  què  fer,  li  insistien que  o bé ensenyava  l'entrada o  les hauria  d'acompanyar  a seguretat,  ell  les  amenaçava  en  denunciar-les a elles  per racisme  i per  vulneració  de la igualtat  de drets.  Com que  cada  cop s'embolicava més  la troca  i estava  tan ofès...    ha   estripat  l'entrada  i ha sortit.

Ha   costat  de desfer  l'embolic.  I   les  noies  s'han disculpat,  (sense  motiu  real per  fer-ho)  no pas  amb  ell,  que no deixava  ocasió,  sinó  amb els companys.  Més  tard,  cap al final de la visita,  un  encarregat  ha   vingut  a parlar  amb ell per  disculpar-se  en nom de les  noies.  Ningú  ha pogut    fer-li entendre  que  no es  pot  anar  pel món  amb  tanta  susceptibilitat  i  que  si a qualsevol de la colla li demanen l'entrada l'haguessin ensenyat  i  punt.  No hi ha  hagut  manera.  Si s'arriba    a quedar  a fora  fent-se  més mala sang...    a saber  què  hauria acabat dient.  

Ella ja  s'imaginava  els titulars  "denuncia  a les  vigilants d'un museu  per  haver  fet  fora  una persona  de nacionalitat  espanyola, en un cas  flagrant  de discriminació racial."  Mare  meva,  entre  uns  i altres quina  paciència  es  necessita!



19 comentaris:

  1. Ja passen, aquestes coses... són malentesos, però també cal preguntar-se si ell no té motius per ésser tan i tan susceptible, no? Potser en el passat li han donat raons per ser-ho i ara li surt això. En tot cas, i al meu parar, mostra molta inseguretat.

    ResponElimina
  2. (però també penso que la reacció ha estat exagerada i massa perllongada, eh..! No cal muntar numerets!)

    ResponElimina
  3. D'acord que hi ha racisme però n'hi ha molts que fan del seu color una bandera i plens de susceptibilitats exagerades aprofiten qualsevol ocasió per muntar un escàndol.
    Aquests casos de victimisme sense raó em semblen una mena de racisme paral · lel.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
  4. Dius:"denuncia a les vigilants d'un museu per haver fet fora una persona de nacionalitat espanyola, en un cas flagrant de discriminació racial."
    Els espanyols es senten discriminats, Carme?

    ResponElimina
  5. Que de prejudicis n'hi ha és un fet. Ens els han ficat tan a dins que costa desempallegar-nos-en. Però que de vegades els més racistes són els propis immigrants o les més masclistes les dones, això també és un fet. Sentir-se discriminat per una mena de complex d'inferioritat porta molts problemes. Molts cops et prens massa a la valenta alguna cosa que no és, i en fas un drama. I buscant tres peus al gat pots trobar mil i una interpretacions que et puguin servir d'argument.

    No dic que no hi hagués una mica de prejudici en aquesta situació, però ningú no li estava prohibint l'entrada al recinte, només havia de demostrar que havia pagat per entrar-hi. Pots pensar que t'han parat a tu precisament perquè es veu que no ets d'aquí, però no cal fer un numeret. Situacions molt pitjors es trobarà, i veurem com reacciona.

    Així que anem llestos. Entre els prejudicis reals, i els imaginaris, està clar que no sabem estar sense barallar-nos.

    ResponElimina
  6. Jo penso que si no volem ser tractats diferents no ens hem de sentir diferents, en el cas que expliques si aquest noi hagués ensenyat directament l'entrada (que era el més lògic) no hauria passat res.
    Per cert, a mi també m'ha fet ballar una mica el cap aquest final de "la nacionalitat espanyola" però m'adono que en cap moment ens diuen on passen aquests fets... i potser si que, en un lloc on tothom sigui "ros i guapo", als espanyols els delataria el seu aspecte, no? :-)

    ResponElimina
  7. A mi també em fa pensar això de "nacionalitat espanyola", ja que veig clar que els fets han ocorregut ací. Ho dic per les disculpes del personal del museu. A països on la gent és més rossa —que no més guapa— no van amb tantes contemplacions.

    Dit açò, també diré que tothom té dret a muntar un numeret de tant en tant, si no rebentaríem.

    ResponElimina
  8. Carme, m'apunto als que dubten després de llegir això de la "nacionalitat espanyola". A part d'això, m'ha agradat molt la narració, que bé podria ser un calc d'algun fet real. Més que racisme, veig una reacció desmesurada per part de l'afectat, no sé si amb ganes de protagonisme, de fer-se la víctima o perquè senzillament és una persona desequilibrada. És cert que actualment es poden donar alguns equívocs com el que esmentes amb això de fer mostrar l'entrada, però amb bona voluntat per part de tothom i amb les disculpes ja manifestades s'hauria pogut reconduir sense més escarafalls, no? Desgraciadament, aquesta actitud cada vegada la trobem més arrelada pertot arreu, cosa que no ajuda gens ni mica a apaivagar la ja creixent crispació social en què vivi immersos.
    Gràcies per fer-nos pensar, Carme, i bon cap de setmana, pont, setmana sencera o el que sigui que tinguis!

    ResponElimina
  9. fa pensar i no és senzill, per una banda és cert que passen tot sovint, massa sovint , situacions similars, o pitjors, jo una vegada m'hi vaig trobar en una diferent però que es pot assemblar, anàvem amb nois discapacitats , era un dia plujós i fred, ja fa anys, tenien gana i ens havíem d'aixoplugar en algun lloc, havíem anat d'excursió, i vam entrar al menjador de la universitat, allà dalt a Mundet...i no totes les taules eren lliures, i vam haver de compartir alguna amb estudiants universitaris que justament amb sorpresa nostra es van aixecar i van marxar ( i no va ser per deixar-nos més lloc...ens van mirar amb cares d'angúnia...) i saps que et dic que vam estar més amples!!!

    ResponElimina
  10. amb motius i sense motius, ser molt susceptible sovint provoca això que tu mateixa o "ella" heu escrit: t'espatlles a tu el dia i de rebot també als altres.

    poder parlar-ne, compartir els pensaments i les emocions que provoquen les susceptibilitats, a vegades pot ajudar a alleugerir-les, però penso que és d'estes "feines" que sovint hem de treballar-les molt en solitari, perquè per molt que els altres intenten ajudar, difícilment poden fer-hi gran cosa mentre insistim en arrossegar aquell pes, pensant que són els demés qui ens el carreguen, quan som natros qui en bona part el portem a dins i no el sabem alleujar.

    llegint ara elfreelang, per exemple, m'ha costat imaginar-me a mi mateixa pensant "i saps què et dic? que vam estar ben amples!".

    m'ha pesat més la reacció d'aquells estudiants apartant-se... però això també vol dir que "m'ha pesat més" no sentir-me prou capaç de reaccionar d'alguna altra manera, "vos fa res si mos assentem amb vatros?", contemplant també la possibilitat que potser, en una realitat que no és la que jo imaginava, no els fa res, i senzillament, en aquell moment, se'n volien anar i ja està, però també intentant comprendre que potser sí que els fa res, però que no per això mos hem d'amargar.

    la susceptibilitat és de les emocions que més mos aproxima a les pròpies inseguretats... de les que més podria ajudar-mos a conèixer-les i a procurar pair-les...

    és desagradable sentir-la. i, en canvi, quina pau, quan podem ablanir-la.

    i com mos costa comprendre la paciència que els cal als altres per a conviure-hi... només per evitar-los lo mal tràngol, ja hauríem de procurar no ser massa susceptibles.

    ResponElimina
  11. És tan i tan complicat...
    I de vegades és molt fàcil posar-se en el paper de víctima. Suposo que cal mirar de sortir-ne, d'aquest paper. I nosaltres (els catalans, vull dir) ja n'hauríem de saber molt, d'això.
    Suposo que la dignitat és difícil, costosa. No ho sé.

    ResponElimina
  12. M'ha encantat l'anècdota que conta Elfreelang per la reacció final: "Saps que et dic?, que vam estar més amples". Genial. És la reacció que toca.
    Però parlant del teu text, Carme, no sé, supose que en realitat és una diguem-ne metàfora. M'ho fa pensar el fet que qui se sent discriminat siga de nacionalitat espanyola. Els espanyols no són nacionalistes, diuen, com si el nacionalisme espanyol no s'hagués de considerar nacionalisme i, a la mínima, se senten discriminats, per exemple lingüísticament. I dic jo, no és discriminació el fet que una dona catalana no puga ser secretària general d'un partit i, per tant, el cap de l'oposició?, perquè no són els contraris els qui no l'accepten, no, són els del seu propi partit. A veure, la discriminació és per ser dona, o per ser catalana, o potser per totes dues coses? I que conste que no és res personal, jo ni la conec ni pertany a aquest partit (ni a cap altre). És una qüestió de seny. O és que, en aquest cas, sóc jo massa susceptible?

    ResponElimina
  13. M'has recordat un cas molt similar al què vaig viure fa poquet. Estava amb un company fent broma, ell es reia de mi per no sé quina tonteria, amb bon humor. Jo vaig riure i ell també. Però davant, hi teníem un noi de color i va creure que reiem d'ell i em va preguntar de que m'estava rient amb la cara gens alegre. Jo vaig assenyalar al meu company dient-li que reiem d'una cosa que m'havia dit, intentant fer-li entendre que no tenia res a veure amb ell, però el noi de color aleshores va increpar al meu company, demanant-li explicacions també.
    Ufff! Vaig pensar el mateix que tu, no es pot anar amb aquesta susceptibilitat per la vida. Els problemes ja venen sols, no cal buscar-los.

    ResponElimina
  14. Això de nacionalitat espanyola pot ser perquè el noi ja portés molt de temps aquí i realment tingués aquesta nacionalitat...
    Ara jo em pregunto, la resta de la colla tenia aspecte de ser d'aquí i ell era l'únic que no? Si és així tindria tota la raó d'ofendre's...
    Jo penso que cadascú té el seu "corazoncito" i per això no tothom es pren les coses de la mateixa manera i hem de respectar totes les
    opcions...
    La veritat és que les diferències (qualsevol diferencia), encara no les tenim ven assumides. Jo un dia vaig entrar a una joieria a comprar
    una cadeneta d'or, vestida de forma informal i a dins i havia una senyora que semblava tenir molts possibles i que es va gastar bastants més diners que jo. A l'hora de pagar ella va treure la targeta , li van passar i se'n va anar. Quan jo vaig donar la meva, em van demanar el carnet, jo vaig preguntar si és que feia cara d'haver robat la targeta...Sí,ja sé que ho han de fer sempre i és per la nostra seguretat, però en aquell cas, la noia es va tornar de tots els colors i no sabia com disculpar-se...
    Bona nit,
    M. Roser

    ResponElimina
  15. Certament n'hi ha molts prejudicis i racisme, però també n'hi ha molts que s'aprofiten i el primer que t'engalten és que ets un racista, perquè saben que aquest és un argument que dol molt i ataquen on fa mal.
    N'he vist de tants colors!!! 3 anys en una oficina municipal d'atenció al ciutadà dóna per molt.

    ResponElimina
  16. Potser si uns i altres no ens busquéssim tant les pessigolles aquestes coses no passarien. I el que és llàstima és que per uns pocs d'un i altre bàndol s'encigalin amb aquestes qüestions, al final tots acabem en aquests espirals de susceptibilitats.

    O ens ho agafem amb calma o prendrem mal.

    ResponElimina
  17. després de tot suposo que l'exposició no valia la pena, no?

    ResponElimina
  18. Uns quants aclariments, per tot allò que no he explicat prou bé.

    No és cap metàfora, és un fet real. Ha passat en aquest país, aquí mateix i el noi que per a mi es va passar de susceptible i es va buscar problemes on no n'hi havia, és d'una altra cultura i se li nota en l'aspecte físic, però té nacionalitat espanyola. El problema que ell veia era l'aspecte físic. Però segons la meva manera de veure no era així. NO anàvem pas tots junts, ell anava en aquell moment sol, ja que tothom anava mirant els quadres al seu aire.

    No hi havia racisme, us ho puc ben assegurar. I menys en un lloc ple de gent de tota mena i de tots colors...

    Yáiza jo també penso que no cal muntar numerets!

    Pere, estic també totalment d'acord amb tu.

    Glòria, no anava de nacionalitats sinó d'aspecte, aquesta frase potser no l'he encertat gens en posar-la. Vull dir que no era estranger encara que ho semblés.

    XeXu, no sabem estar sense barallar-nos i a mi em sap molt de greu. Buscar problemes on no n'hi ha em sembla una gran responsabilitat.

    Mc, és espanyol perquè ja n'ha adquirit la nacionalitat. Només això.

    JP, la teva deducció és impecable! I jo no crec que estigui bé muntar numerets sense motiu... deu ser perquè a mi no m'agraden. :)

    Galionar, tens tot a la raó... no ajuda gens, no! I al meu parer les disculpes finals ja no calien, estava tot aclarit!

    Elfree em sembla una bona reacció... què n'haguéssiu tret d'ofendre-us i aixecar-vos vosaltres també?

    iruna, realment la paraula clau és inseguretat com dius! I a mi la susceptibilitat no m'agrada gens. Tots en tenim una mica, però crec que hem de lluitar pe minimitzar-la. Tots ens sentim millor si ho aconseguim.

    Jordi, suposo que sí que és complicat en general o en abstracte, però en un cas concret com aquest, no és complicat. O a mi no m'ho sembla. Tens una entrada, tens dret a fer la visita i ells tenen dret a demanar-te que l'ensenyis.

    Noves Flors, em fas pensar que m'explico ben malament. No era cap cas de discriminació en absolut. Sí de susceptibilitat. El cas que tu dius és cert i es diferent. Totalment diferent.

    Gerònima em quedo amb la teva frase final. M'encanta.

    M Roser, tens raó que tothom viu les coses a la seva manera, però si mica en mica anem aprenent a viure-les sense tants problemes seria molt millor. Jo crec que no m'hagués sentit malament en el teu cas. I si a la senyora anterior la coneixien d'altres cops? i si ja li han demanat el carnet un munt de cops, abans? No sé, jo no dec pas ser la persona menys susceptible del món... però penso que quan es fan les coses de la manera que s'han de fer (demanar el carnet en el teu cas) no cal sentir-se malament. Al cap i a la fi ens fan un favor fent-ho.

    Deric, suposo que sí que deu donar per molt i molt! :)

    Calma, porquet, això és el que necessitem, molta calma!

    pons007, sí realment valia la pena! Una absurditat quedar-se fora. :) M'ha agradat el teu comentari!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari