diumenge, 21 d’octubre del 2012

Monet. Le déjeuner sur l'herbe

Una proposta  de  Relats  conjunts.

Prou! ja no beguis  més  vi...  anava pensant  en silenci.  A cada  festa,  a cada sortida, a  cada  àpat,  passa  igual.  No pares  de beure  fins  que  ja  no ets  tu  i  no saps el que  et dius.  Em fas  vergonya,  que no ho veus?  Se'l mirava de reüll,  tot  pensant  quina  sort  havia estat  que  ell  no l'hagués  festejada  als  15  anys,  quan ella  ho desitjava. Que  trist  que fora que m'hagués  casat  amb  un home així!

El cor se'm  trenca  cada cop que la veig.  No  vaig  saber  com  acostar-me  a ella  i ara la veig,  casada  amb un altre  home  que la fa  feliç.  Indiferent.  Hauria de parar de beure,  però els  nervis  em traeixen cada  cop que la  tinc  a prop.  Mai  no hagués  pensat  que  el temps  seria  el meu enemic... jo era  tan  tímid...  que  vaig fer  tard.   Si m'hagués  decidit  abans,  ara  potser  seríem feliços,  tots  dos.




50 comentaris:

  1. Tots ens deixem alguna cosa per fer per falta de decisió que ens fa penedir-nos-en tota la viida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, diuen que sempre ens penedim més del que no hem fet que no pas del que hem fet!

      Elimina
  2. Genial en mostrar els dos punts de vista. El perspectivisme sempre és d'agrair, no només en la vida; en narrativa, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre hi ha tants punts de vista! que mostrar-ne dos, encara em sembla poc... :)

      Elimina
  3. Dues persones, dospensaments, a prop però lluny. Saps escriure molt bé. Et vaig seguint al blogger, però avui t'he volgut dir hola ja que tinc un espai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mª Antònia, vas atrafegada... oi? benvinguda, gràcies pel comentari!

      Elimina
  4. Quin relat més real. Com podria ser la vida d´uns i altres si...Però això ja és temps passat!

    M´agrada molt la foto de la capçalera, omple els ulls de llum.

    Bona tarda, preciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hauríem de mirar enrere cap a les coses que ja no tenen solució, però com saber segur si ja no tenen solució ... :) Gràcies sa lluna, abraçadetes!

      Elimina
  5. Quantes històries hi deu haver així? Dues visions, dues percepcions d'una mateixa realitat. MOlt ben trobat Carme. Gairebé sap greu per ells...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que sap greu... aquests desencontres passen sovint. Ara potser és més fàcil rectificar, però abans... un error durava tota la vida.

      Elimina
  6. Molt bo Carme!
    Vist des de fora fa pena com suceeix la vida... des de dins tot té altres explicacions!

    ResponElimina
  7. Molt ben trobat, Carme; quantes realitats individuals deuen asemblar-s'hi...! És que les coses, els pensaments, els sentiments, si no els diem quan encara hi som a temps, després tururut violes.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada cosa té el seu temps... com deia la cançó... i el temps per estimar també pot passar de llarg!

      I cada cosa té el seu temps........
      Un temps per cada cosa.......Sota el firmament

      Un temps per néixer, i un temps per morir
      Un temps per plantar, i per recollir.............
      Un temps per matar, i per penedir
      Un temps d'espera, i un altre per passar de llarg

      Elimina
  8. Caram, això de veure per un amor mai abastat, no és pas la solució...L'únic que en treu és que ella , que anys enrere li hagués dit que sí, ara estigui satisfeta de no haver-ho fet...Quines coses té la vida, en l'amor no es pot ser covard, que després passen aquestes coses...

    Quan he obert el teu bloc he tingut un petit ensurt, em pensava que ens havien pres la tardor i l'hivern i ja havia arribat la primavera...

    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La primavera particular de la Fanal blau, que ella se la sap muntar en un plis, a la seva manera il·luminadora!

      No es pot ser covard, no!

      Elimina
  9. El vi no porta enlloc però unes paraules a temps encara potser solucionarien alguna cosa...Bona aportació

    ResponElimina
    Respostes
    1. El vi no porta enlloc, però hi ha gent que no ho sap entendre...

      Elimina
  10. Trist i romàntic alhora, els silencis de vegades allunyen la felicitat.
    Però la vida és així i ... potser no té importància.

    Bona nit Carme.
    Un altre dia et parlaré de la formigues de l'herba, allò si que va ser un problema :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no té importància, tens prou raó. Tot té la importància que li donem. Ni una mica més.

      Exactament igual que les formigues de l'herba!

      Elimina
  11. ooh! un gran relat! les dues visions, de dues vides que podien haver estat ben diferents. Som esclaus dels nostres actes, xò? No, els hem d'acceptar i mirar endavant, xò com costa de vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre endavant, rits, però tens raó que costa a vegades no tenir recances d'allò que hem fet o no hem fet.

      Elimina
  12. Dos punts de vista ben diferents, em trenca una mica el cor saber que hi ha històries que es moren pel camí per no dir el que s'havia de dir en el seu moment. Em fa peneta ell, sol i ofegat en l'alcohol. Molt bo, Carme! Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que n'hi ha! Moltes! I si que fa peneta, sí.. Gràcies, Sílvia! petonassos

      Elimina
  13. Impressiona la distància que hi ha entre un i l'altra. Són dos camins perpendiculars que parteixen d'un punt i caminen en direccions diferents. Profund!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades tot depèn d'uns instant d'una circumstància que no arriba, d'una altra que arriba precipitadament... què sé jo... la vida i l'atzar,

      Elimina
  14. Aaaaai, els trens que passen i no tornen... dur, trist i, malauradament, crec que força real! Tantes i tantes històries no han arribat a cap port per la timidesa, per no trobar el moment...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I d'altres a l'inrevés... precipitades, la vida és així, ben complicada!

      Elimina
  15. Quina pena aquestes assignatures pendents, aquest "lo que pudo haber sido y no fué", com deia el bolero...
    Perqué podria haver estat un gran amor, ai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. O potser no... Glòria, això no se sap mai si no s'ha provat!

      Elimina
  16. Encara és a temps d'enviar-li un tuit i desfogar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, vols dir que ja hi havien tuits en aquella època? :D

      Elimina
  17. Ella el rebutja perquè ell beu i ell beu perquè ella el rebutja. Una paradoxa de la vida que ara ja no té solució però que s'hagués pogut evitar. Un relat trist, en el fons, però que m'ha agradat molt!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí és una mica trist, però no sabrem mai com hagués anat la cosa...

      Elimina
  18. Beure per oblidar. Trens que han passat per davant nostre i no hi hem pujat! Feliç setmana!!!

    ResponElimina
  19. Com hauria estat si...
    Punyent, punyent. I fa mal allà on ha de fer mal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre penso, Jordi, que m'agradaria que aquesta mena de coses no haguessin de fer mal enlloc... somia truites que sóc...

      Elimina
  20. Com en Jordi, estella clavada molt endins.
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Petons cantireta... haurem de tribar la manera detreure estelles del cor...

      Elimina
  21. Monet devia ser un visionari. La incomunicacio ha arribat als nostres dies en forma de massa informacio sense que ensenyin com destriar.la
    A mes quan ens comuniquem ho fem rera la fredor d.un teclat,fins i tot amb pseudonim
    Per aixo em va agrafar anar a la trobada i posar.nos cara.
    Enric mobil

    ResponElimina
  22. deus tenir raó, Enric, però jo darrere els teclats, poques vegades hi he trobat fredor... tot i així no hi ha res com la proximitat i el posar-nos cara! :)

    ResponElimina
  23. Ooooooooooh!! És tot tan relatiu... La imatge que ella percep és negativa i, en realitat, ell no és així...

    M'ha agradat molt!!

    CARME, ara podries fer que el marit es mor a conseqüència de la picada d'un insecte i ell, per fi, pensa que "ara o mai" i s'atreveix a declarar-li el seu amor... Ella, al principi el rebutja però després s'adona que ha estat veritablement el gran amor de la seva vida, l'accepta i són feliços per sempre :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. he, he, he... ASSUMPTA, ja no cal que faci res... tu ho has fet tot! Estaria bé aquesta història!

      Elimina
  24. Molt bo el plantejament des dels dos punts de vista. No els ha sortit bé, i prou que se'n penedeixen. No saps mai si el següent tren serà millor que el que has deixat passar.

    ResponElimina
  25. Potser realment hagi estat millor el segon tren... o no, com dius no se sap mai!

    ResponElimina
  26. Trist, sobretot pel què deixes entreveure! M'agrda molt que hi hagi les dues versions, ai... La comunicació....

    ResponElimina

  27. Mostres amb molta precisió i brevetat la frustració que en diferents mesures afecten als protagonistes. I fa pensar el teu relat, en que cada decisió nostra ens fa deixar d'altres camins que mai més no tornaran, sense saber -sortosament- quines històries haguessin reeixit d'aquestes decisions rebutjades.
    Molt intimista, ens fas posar en la pell dels dos. I podem entendre'ls i confirmar que la vida sempre segueix endavant, malgrat els errors o els encerts. Un text profund que fa reflexionar sobre les conseqüències que tenen les nostres petites decisions del dia dia en el nostre present i futur.

    M'ha encantat i m'ha enriquit llegir-lo. Un petonàs!

    ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada decisió, Helena, encara que sovint no ens ho sembli. A vegades allò que ens sembla més habitual i normal, acaba tenint una importància decisiva. I el temps mai no torna enrere... i és molt difícil reconduir algunes coses. I la vida segueix, com tu dius, amb més dificultats o menys, assumint errors i encerts. Gràcies pel teu comentari, molt enriquidor, també! Un petonàs.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari