divendres, 3 d’abril de 2009

Mixeta

La Mixeta era una gateta siamesa, caçadora i crec que telepàtica i tot. Era un esperit lliure que circulava pel barri sense tenir cap casa que fos la seva, ni amo tampoc. Vivia bé, no se la veia pas prima ni mal alimentada, entre tots, una mica d'aquí, una mica d'alla, ella anava aconseguint el que necessitava.

Li agradava demostrar que era bona caçadora i a les seves cases preferides sovint hi deixava un ratolí mort que ella mateixa havia caçat pel bosc o pels voltants. No sé si tenia gaire èxit amb la seva estratègia, ja que la gent no estava gens contenta amb aquests regalets. Però ella els deixava amb tot l'amor. Per a ella eren importants, per als altres, no. Era una incompresa.

A moments, es deixava estimar per una parella que vivia al barri i la deixaven entrar a casa i li donaven menjar i l'acaronaven i la mimaven, altres vegades, sobretot si ells no hi eren buscava substituts. Sempre sabia la finestra on havia d'anar a miolar, precisament aquella on hi havia algú dins... si la persona canviava d'habitació, ella sabia perfectament on anar-la a buscar i per fora anava a miolar just a sota de l'altra finestra. Per això semblava telepàtica.

Vivia com volia, se sentia prou estimada per la gent del barri, no li faltava res, però a vegades se sentia trista ja que al final de tot, de tant anar i venir, sempre hi havia algun moment que s'adonava que, en el fons de tot, estava sola. No pertanyia a ningú, llibertat i soledat sempre acaben coincidint. I era ben injust de dir-ho, perquè tothom l'estimava, tothom l'acollia, tohtom la mimava. S'havia d'acostumar a acceptar-ho, ben endins de tot, estava sola. Però potser no era tan terrible, sospitava, que en el fons en el fons, tots estem sols.

13 comentaris:

  1. potser moltes vegades tenim, nens acompanyen, i son, pero ens sentim sols.

    ResponElimina
  2. Bé, després de l'aclariment del post anterior, entenc millor aquest relat, o potser és que ja l'he mirat amb uns altres ulls. No sé a qui fa referència, però jo em sento molt així. La llibertat ens agrada a tots, però és així com ho dius, si es perllonga molt acaba sent soledat, i això ja no fa tanta gràcia.

    ResponElimina
  3. ostres noia, l'has clavat un altre cop!!

    la meva gata tambe era siamesa i tambe li deiem mixeta. me l'has recordat!

    ResponElimina
  4. Sabent el que sé de comentaris de posts anteriors, he llegit aquest pensant que expressaves allò que et passa i esperem que a casa nostra hi deixis tants ratolins morts com vulguis, que el gat vell se'ls anirà cruspint sense miraments.
    ;-)

    ResponElimina
  5. Una cosa similar en el sentit la tenia al cap i fins anant de camí amb el cotxe em venia això ESTAR SOL o SENTIR-SE SOL. Cec que hi ha molt que reflexionar... Llibres per escriure. L’has muntat molt finet, primer acceptava estar sola, després al cap de molt de temps es sentia sola. Jo crec que quelcom la va convulsionar, qui sap el despreci que li feien dels ratolins deixats que eren un trofeu per ella i els feia avinents a tots com a mostra de dedicació, treball, estima... Ja saps que ho fas molt bé, però una miqueta d’alabança fa que el respir pugi de to i les galtes es posin contentes. Anton. Saps que a mi els germans em deien Anton dels gats? Crec que fins els tinc pintats a tres d’ells,el XANY, LA MORRO I LA MIGI. m’omplien la vida aquells animalons i cadascun amb el seu caràcter. Em passo. Perdoneu.

    ResponElimina
  6. Striper, les sensacions a a vegades no tenen gaire a veure amb la realitat objectiva, però són la nostra realitat.

    Xexu, si sempre ho poguéssim triar seria un opció... però a vegades no és una tria.

    Sargantana, era una gata preciosa, potser l'únic gat que m'ha caigut bé a mi... i jo a ella.

    Fanal blau, ai, de què! si continues ja t'has ficat en un bon embolic!

    Ei! els del PiT... L'haureu de vigilar... us agafarà un sobrepès de ca l'ample.

    Anton, no et passes mai i m'agrada llegir els teus comentaris.
    A mi em costen els gats, no m'hi entenc gaire, però aquesta mixeta em sorprenia sempre, m'al·lucinava amb la seva telepatia......
    A verue si ens ensenyes el dibuix d'algun dels teus gats!

    ResponElimina
  7. Entre dibuixos i poemes, de tant en tant deixes anar un escrit d'aquells que fan pensar una bona estona... "llibertat i soledat sempre acaben coincidint"... és possible, no estic segura de si aquest "sempre" no pot tenir excepcions :-)

    Crec també que l'Anton fa una reflexió molt interessant quan diferencia entre "estar sol i sentir-se sol"...

    ResponElimina
  8. A cops aquesta necessitat de llibertat la tenen persones que en el fons el que els hi passa és que no volen assumir el compromís, que els hi fa pànic la quotidianitat. En realitat tot té les seves coses bones i altres de dolentes.

    És trist sentir-se sol, i a cops encara que estiguis envoltat de gent, et sent immensament sol...

    La mixeta faria bé de quedar-se en un lloc, i deixar-se mimar.
    Petonets bonica i que passis bons dies.

    ResponElimina
  9. Estar sol / sentir-se sol.

    L'Anton, ho ha descrit molt bé, l'ha clavat !

    Paraules tan properes unes de les altres... i estats, com tot un mar inmens que les separa i allunya.
    Crec que deu de ser una de les pitjor coses que li pot passar a algú (no estar sol), Sentir-se sol.
    Parles en passat de la mixeta???

    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Assumpta, jo no tinc cap dubte que aquest sempre pot tenir excepcions... ja que crec que pràcticament tot pot tenir excepcions...

    Anna, la Mixeta no es va deixar mimar mai massa per ningú... i és que cadascú és com és.

    Assumpta, sí, que en parlo en passat. va ser una gateta que va arribar no se sap com al bari, s'hi va quedar molt de temps, uns quant s anys i un bon dia va desaparèixer, tal com havia vingut. I d'això ja fa molt de temps. I jo crec que sentir-se sol pot ser una cosa permanent o un estat més o menys passatger que tots tenim algin dia. No m'ho prenc amb massa dramatisme.

    ResponElimina
  11. una frase molt ben trobada:"llibertat i soledat sempre acaben coincidint" no és dramàtic, però és cert i cal saber-ho i acceptar-ho.

    ResponElimina
  12. Anònim, benvingut! preferiria que no fossis anònim i em deixessis algun nom, però tens raó. No és dramàtic però cal assumir-ho

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari