La finestra verda

De mans petites

finestra  enjogassada

somriu quan passo.

Coloms

Inspirat  en una foto i un poema de  Francesc Mompó

Ales enlaire
vers horitzons infinits
repòs de palma.

Pou

D'una foto d'Adverbia

Un pou tancat

guarda el tresor de l'aigua

com un misteri.

Petúnia pallasso

Ella  em va dir  que em regalava  un sol i un pallasso.

El sol  encara no l'he  dibuixat,  però  el pallasso vergonyós abaixa  el cap, i espera  pacient  que  li robi  els  colors  per  portar-los  amunt  i avall  de la catosfera.  No,  molt  tímid  no és,  se  li escapa el riure  per sota  el nas,  mentre  llueix  amb  orgull  els seus  colors  alegres  i riallers.  

La nit al desert de la Marta

 

D'una  foto de la Marta  de Més  enllà

Buscar  l'autenticitat  i trobar-nos  a nosaltres mateixos  passant una  nit  al desert.

La  Marta  ho explicava i  me'n feia venir  ganes. 

Però  mentre no anem al desert,  no podríem començar  a buscar-nos de veritat?

Fumejant polen

Algú va veure,  aquest  dissabte,   l'espectacle  de les  muntanyes  i boscos de pins  fumejant  de polen?

A mig matí,  vora  el Montseny, des  del cotxe, semblava  una  boirina  groguenca,  i  ens hi vam anar  fixant,  aquí i allà,  feia aire,  però tampoc  molt  vent.  Primer el vam veure  aixecar-se  de les  muntanyes  més  a  l'horitzó,  de  totes,  sense  excepció i després  de  damunt  dels pins  que teníem  al costat  de la carretera.   Em vaig  recordar  de les  al·lèrgies  primaverals  de tanta  gent...  si és  que allò  que em semblava  més  estrany  és  que  quedi  encara  algú,  com jo,   a qui  tot   això  no  afecti.  A  mi em va semblar  espectacularment  bonic.

Aquest  cop  sí  que  em va  saber  greu  no saber-ho  fotografiar! 


PD:   A vegades  sóc tant  horrorosament normal!  Vull dir per  no saber  fer fotos...  perquè  jo crec  que hi ha la gent que  saben  fer  fotografies   i  la gent  normal  que no en sabem. ;)

El conte de les tres tulipes

D'una foto de la Pilar

Si n'eren  tres  les tulipes

que guardaven una escala.

Cada dia vigilaven

qui pujava i qui baixava.

I si no deien paraules

somriures grocs regalaven.

La princesa quan passava

un, o bé dos,  se'n quedava

i així sempre  n'hi sobraven

per sembrar  en una altra  casa.

Maira, la blocaire - El blog o la persona

Sempre  he llegit  molts  blocs,  molts,  els  llegeixo  per  tres  motius: El primer  i principal  és  perquè  m'agrada  el bloc  i trobo  bonic  o interessant  allò  que  diu  o que ensenya. Aquest  és  l'inici,  és  com l'aparença   física  en les  relacions  cara  a cara,  és  el primer  que veiem.  Si m'agrada  un bloc,  hi torno  i  hi torno  i me'n faig  seguidora fidel.   Hi ha blocs  que m'agraden  als  100%  i hi ha blocs  que    m'agraden  a  tants per cent  diferents.  Hi ha blocs  que tenen  posts  que m'agraden molt  i  sempre  hi torno  buscant  posts  d'aquests  i  altres tipus de posts  que no m'agraden tant   A  base  de temps,  vas  coneixent  a la persona  que l'escriu,  a l'ésser  humà  que hi ha  al darrere. I aquí  arribem  al segon motiu,  els  llegeixes  perquè  et  cau molt  bé  la persona que  hi ha al darrere  i  encara  que  algun post  no t'agradi  massa,  el llegeixes  igual,  perquè  vas  coneixen  a la persona que l'escriu.  Llegir per  conèixer  algú,  per  fer-te  amic  o amiga  virtual  d'algú.   Perquè   aquella  persona  et sembla  interessant  de conèixer  o perquè  et  commou. No  considero  que sigui  un  motiu  a  part  que  coincideixin els dos  primers.  Coincideixen la  majoria  de  les  vegades. M'agrada  el bloc  i la persona  que  entreveig  al darrere. El tercer  motiu  és  per correspondre  a  les  lectures  o als  comentaris  d'una altra persona.  Algú em troba  a mi  (i no jo a ella)   i jo vaig  a llegir-la.  Sovint  importa  poc  que m'agradi  molt  o no  el bloc,  que  jo, d'entrada, insisteixo  per  correspondre. En els  tres  casos,  a la llarga  les  coses  poden canviar,  com dèiem   al darrer post,  la gent  canviem d'hàbits  i  deixem de comentar amb  motiu o sense...  per  temps o per  ganes  i  el paisatge  de comentaris  va  canviant  amb  els  mesos. Jo no sabria  decidir  si em pesa  més  que m'agradi  el bloc  o  la persona,  crec  que  de  totes  les  meves  lectures  podria  arribar  a  un mig  mig,  tant  a tants... I vosaltres,  per què  llegiu els  blocs  que llegiu?   Us pesa  més  el bloc  o la persona  o potser la reciprocitat?

La Riereta de Vilalleons

D'una foto trobad a a Adverbia

Hi ha masies  espectaculars,  amb  formes  precioses,  torres,  galeries,  que  et  deixen bocabadat.  Algun dia  en buscaré  alguna  per  dibuixar.    M'agraden molt  les  cases tradicionals. Però  sense  saber  perquè  i des  de sempre  que les  masies  amb  un sol cos  i la teulada  a dues  aigües,o sigui  amb la forma  més  simple  de casa,  m'encanten i em commouen.  La masia  de la Riereta  és  un bon exemple. És  un lloc  que no conec,  però  la masia em va  agradar  tant  que  me la vaig  endur  per  dibuixar-la.  

Sol emboirat

Inspirat,  (dibuix  i poema)   d'un post  de la  Teresa

Com una lluna

amb disfressa de núvol

sol en cotó fluix