Herbes oloroses

D'una  foto de la Isabel

No hi fa res  que estigui  d'esquena

ni que tingui la porta  tancada.

El teu bes  em desperta  els sentits

com  un ram d'herbes  oloroses

que m'espera en arribar  a casa.

234è Joc literari de Tens un racó dalt del món

Antòni Tàpies   (imatge  presa  de la xarxa)

En la sorra dels  dies

s'eixuguen reguerols de vida

i les paraules perden força.

Em queden xifres  incomprensibles.

La  ratlla que cerca  l'infinit

s'atura de sobte.

Seguirem els  zigs-zags 

de la línia de terra.

Tots  els camins em duen a l'amor

Participació  al 234è  Joc  literari  de  Jesús  Tibau.

Pèsols d'olor

Uns quants  pèsols  d'olor  collits  de la meva  capçalera  del bloc.

Feia  un mes  que a en  Martí  se  l'havia  engolit  un silenci,  i ara,  deixava  regalims d'engrunetes  al camí  per què si ella volia el pogués  trobar.


La Berta  va  pensar  que li seguiria el rastre  i   miraria de no perdre'l de vista 


Mentrestant  podia omplir aquest  llarg i desconegut  camí,   collint pèsols  d'olor  i  tornant  a descobrir  la vida  arreu  on  era.  La  tenia tant  a prop!

Charles Dickens

Conec  molt  poc  Dickens,  només  vaig  llegir  Oliver Twist,  fa  molt  i molts  anys.


Em prenc  aquest  homenatge  com un començament.  Començaré  a conèixer  Dickens.


"No hi ha res al món tan irresistiblement contagiós com el riure i bon humor." - Charles Dickens , A Christmas Carol

"No hi ha res millor que un amic, a menys que sigui un amic amb xocolata." - Charles Dickens

"Hi ha llibres dels quals l'esquena i les cobertes són de lluny la millor part." - Charles Dickens , Oliver Twist

L'Alba ens convida...

D'una foto de l'Alba al Salva't si pots

L'Alba  ens  convida  des  del seu  blog,  a fer  un text  explicant  què  ens suggereix  aquesta  imatge:

Necessitava un lloc així, solitari, on la meva mirada es pogués perdre horitzó enllà i cap altra mirada em destorbés. Poder sentir aquesta solitud que m'envolta com una solitud neta, higiènica i autèntica. I deixar-la que surti i suri pel mar fins a l'infinit. Hores si cal. 


 Un cop buida i lliure de  melangies, agafo les regnes de la meva vida i torno a caminar.

Empremtes

Una proposta  d'Antaviana


El desgel  esborrarà  
el record de les petjades,
si camines sobre  neu. 


Les  teves  empremtes
càlides, duraran, en mi, 

Prest

Prest, aquest  any

han florejat  el lliris.

Ja  han desvetllat 

amb els seus crits de blau

ametllers que dormien.

    (poema reciclat  d'inici  a les Itineràncies  1-2-12)

Carta a una desconocida de Stefan Zweig

Un altre  llibret  curt  de  Stefan Zweig,  tothom  me l'havia  recomanat  molt  i realment és  un llibre  que emociona molt.

Trist  també...  perquè  tots  els llibres  els  trobo tristos?  Són els llibres  o sóc  jo?

Una història  d'amor, incondicional,  íntima i personal,  i  solitària...  jo  la trobo  gairebé malaltissa  i  sobretot  poc  creïble.

Una  nena  s'enamora  del seu veí,  així:


“Pero recuerdo, querido mío, el día y la hora en que quedé para siempre enamorada de ti. Acababa de dar un paseo con una amiga del colegio y
estábamos las dos charlando delante de la puerta. Llegó un auto y descendiste tú para entrar en tu cuarto. Algo dentro de mí me impulsó a abrir la puerta, y nos cruzamos el uno con el otro. Me lanzaste una suave, cálida y envolvente mirada, llena de ternura, me sonreíste –sí, no puedo decirlo de otra manera- afectuosamente, al mismo tiempo que decías en voz baja y casi familiar: “-¡ Muchas gracias, señorita!-“ Eso fue todo, querido, pero desde el instante en que sentí la suavidad y ternura de tu mirada quedé locamente enamorada de ti."


I  manté  aquest  amor  tota  la vida,  en la distància,  en  la  ignorància  d'ell,  en el  desconeixement i la desmemòria...  amb  una absoluta  fidelitat.

És  molt  commovedor,  molt,  però, a  mi, em fa pensar que no s'ho  val.  Ningú  per encantador  que sigui  mereix un amor  així,  totalment  gratuït  sense  fer  ni donar  res.   I  ningú,  per  bleda  que sigui,  mereix  viure  una vida  així,  penjada d'un  home  que  viu en un altre  planeta. Molt  romàntic, això  sí.  I  jo habitualment  en sóc  de romàntica,  però  aquests  extrems  em revolten,  més  aviat.

15 anys

Post dedicat  a la Yáiza,  que  als comentaris  em va demanar  per  la Carme de 15  anys.

No,  hippie,  no,  encara  no era res més  que  una  mica  simpatitzant  de hippie...   Mare meva,  si encara anava  a una escola de monges!


Era molt  bona  nena,  crec  que fins i tot massa,  per al meu propi  bé.  Estudiava,  era  responsable  i em portava  bé.  Clar  que,  ben pensat, un punt  de  trapella  també  el tenia i  si bé  jo no tenia  moltes idees  divertides,  m'hi apuntava   de seguida, quan algú  en proposava  una,  encara que fos  un pèl arriscada. Havíem aconseguit  aturar o  endarrerir el rellotge  que  marcava  les  hores,  per  allargar  el pati. Que  consti  que no era  fàcil,  estava  molt  amunt  el maleït  rellotge!  Un cop  vam amagar  totes  les  campanetes de l'escola  (és  que  anàvem sempre a toc  de campana)  i  tan ben amagades  que no van aconseguir  trobar-les  (sota  de la tarima  de  la taula  de la professora)   i  el mateix  dia,  vam omplir  de papers  la campana  grossa del pis  de dalt que tocaven amb  una corda  des  de baix.  Un dia  sense  campanes.  Va  estar  bé!  Una  altra vegada  vam posar  un  llimac  dins  del pupitre  d'una  companya. Que  gamberres....   Eeeecccssss!  Bé  bestieses  d'adolescents.  Juro  que  cap va ser  idea  meva,  però és que jo,   ja tenia la  dèria de sumar-me  a totes  les iniciatives  interessants,  com ara,  encara  ho faig,  no?  No he  canviat  tant.


Tenia  molt  bones  amigues,  i  bon rotllo.  No  anàvem a classe  amb  nois,  i  això  dels amics  estava  més  complicat,  però  als  13  anys  vaig  decidir  que  volia  anar  de campaments  amb els  escoltes  i  allà sí,  nois  i noies  ens vam trobar.  El primer  any, o sigui  als  13,  em  va agradar  un  noi,  es  notava  que  a ell també  li agradava  jo,  no em pregunteu  com,  però es  notava,  tot i així mai  no ens  vam dir res.    Als  14  un altre,  tampoc  ens vam dir  gran cosa,  però  un dia  ens  vam agafar  la  mà...  i  allà  mateix,  ens  els  mateixos  campaments  va  arribar  el tercer...  i diuen que  a la tercera  va la vençuda,  amb el tercer,  el  rei de les  postals,  el que semblava  hippie  i  que  ara  ja no ho és,  al cap de tres  anys i  poc,  ja  m'hi casava.  De  veritat... que  ja no ho és  de hippie.  El  veig  cada  dia  i ho sé  segur!

Hora calma

D'un post  de Galionar

Aquesta hora  calma
em porta el desig
d'un silenci que curi
sorolls  i neguits


Voldria  la taula
i el quadern en blanc
per fer sortir els somnis
i històries  d'abans.


Que el temps  llisqués suau
compassant-se amb l'ànima
i els mots  oblidats
brollessin  de nou.


Els  pensaments clars
em porten  repòs.
Tendra  placidesa
que pacient espera .