Lluna plena de gener entre xipresos

 

Enlluernats

dubten els dos xipresos.

Fan unes pinces.

Com poden agafar-la

sense  cremar-se.

Després s'allunyen

si no fos per la lluna

ningú els  veuria.

........................................Carme

-Deixa'm la teva llum, 

ni que per un instant sigui,

que en la nit no puc ser.

Deixa'm que m'il.lumini.

I si queda un instant,

i amb la llum els pentina.

Parlen els dos xiprers:

-La voldria abraçar.

-Jo, me la quedaria.

I la lluna s'en va

I somriu perquè és lliure.

..........................................Mònica

Enlluernats l'un de l'altre

dos xipresos s'acaricien.

La lluna es posa vermella 

innocent ... mentre se'ls mira, 

mentre bufa vent de nit.

...................................................Pere

1. -Altiva lluna

   qui pogués acaronar-te! 

   
   

   -Xiprer, rep de llum

   
   

   un bes, fred com la plata,

   
   

   dins un núvol missatger.
2. .........................................................Glòria
3. Els xiprers parlen quiets en veu molt baixa,

   se'ls acosta la lluna amb fils de seda.

   
   

   Diu: “Aquesta conversa no m'encaixa!”,

   
   

   i torna amb els núvols com una bleda.
4. ...................................................................Miquel
5. Els xiprers i la lluna s'han donat un espai de llibertat i se saluden tot fent el seu camí.
6. ....................................................................Consol

Xiprers com flames

vers la lluna gelada.

Núvols fets fum.

...................................................................Helena Bonals

Xiprers de gener,

agulles enfebrades

cap a la lluna gelada.

Xiprers dins la nit,

en estremit diàleg

amb el fosc cel adormit.

...........................................................................Eduard

Entre la boira
la lluna es mira els arbres.
Xiprers que dormen.
.................................................................................M Roser

festejant la nit,
la lluna els visita.
Plaer il·luminat.
..........................................................................Montse

Reflexions d'aniversari, sobre el temps

D'una foto de Fanal Blau

No m'amoïna la pàtina del temps,
l'envelliment
a vegades ve poc a poc
i podem despistar-lo i
a vegades ve i ens cau a sobre,
ens agafa per sorpresa.
Tant se val.
De tot el temps passat
recordo les hores  viscudes
intensament. 
                    Tantes en trobo,
de tota mena,
que hauria de ser,  potser,
la persona més vella, de tot el món.

Encara no ho sóc  i em miro
els anys que vénen
com un regal inesperat,  potser innecessari.
Però no llenço mai res d'important.
Ben innecessari,  però feliç,
serà el temps que queda.

Panotxes o panolles

D'una foto de la Bruixeta

Panís o Dacsa
Blat de moro i Moresc
També Blat dindi
Blat indi o blat de l'Índia
O més: Blat de les Índies



Roses de dacsa
bufes i esclafitons, 
clotxes, crispetes, 
borles, flors o mongetes
cotufes,  palometes*...













Camps de panotxes...
Creuo isoglosses:
solcs de panolles
amb les seues pellofes.

Semblen boges,
de tan pèl-roges
........................................Miquel

Relats conjunts: Eco en tankes i parèntesis...

Sota la boira
Dins la humitat del fiord
Quedo en silenci.
Crides esvalotat
I l'eco no respon.

(Només l'ira dels déus, pot fer callar un eco.
Ens mirem espantats, però l'eco no respon.
Quan l'eco no respon  s'ha de seguir  endavant.
No es pot tornar  enrere.  Voluntat  dels  déus)

Només el so
Del rem i de la barca
Vol retornar-nos.
La solitud buscada,
el clapoteig de l'aigua.

(Res més real  que el rem que empeny la barca.
Sense repòs, també sense retorn... 
Fiord enllà,  fins al final, la platja desitjada.
Començar  de nou, sense  res  a les mans.)

Cromlec -2

            

A l'altiplà
Des d'on mires el món.
Hi ha vells vestigis.
Cada pedra és un mot.
El cromlec el poema.

Llegeixo signes 

que expliquen el passat,  

Els teus senyals  

Com petjades a l'herba

Marquen, de nou, inicis.

Diàlegs poetics: Diàleg 4rt - cantireta

Una foto de la Remei

Verticals i tot, la grafia del pes no ens dóna ales. O ens corba en el desig de romandre sempre desafiants. Com jonc de riu, humida però mai corcada. 
.......................................................................................................cantireta

Tu i jo,
ens dibuixem fins l'infinit
de grafies corbes...
Entre batecs d'ales
i reflexos tremolosos.
Tu i jo
com punts suspensius
que s'afonen.
.........................................................................................................carme

Una versió  simplificada.

El moviment de l'aigua
desdibuixa el reflex de la nostra imatge.
Alliberats de la definició,
acceptem de bon grat fer-nos paisatge.
En l'aire som figura,
en el reflex, 
només l'esbós d'una ombra sobre l'aigua.

................................................................................Mònica Massó

Funambulista per la fina corda de la vida 
sense xarxa 
fimbrant com un jonc.

.............................................................................................Pere


Som com joncs
en equilibri precari,
enfilem la vida.
............................................................................................Montse

Enfilats, 
ben amunt,
ni que sigui en precari.
El món sembla millor
i el fons es veu molt lluny. 
............................................................................................jo rai

Les línies, vives
verticals encorbades
però no vençudes.
.....................................................................................Noves Flors

De tant en tant
els versos gairebé
volen. Sorgint
de la realitat,
volen ser culminats.
.................................................................................Helena Bonals

Fent equilibris
petits ocells reposen.
Cadires de joncs!
.............................................................................................M Roser

La tarda en calma,
llambreja damunt l'aigua
la llum i l'aire.
..................................................................................................Glòria

Detall d'interior

Un detall  de l'interior  de l'habitació  d'una casa  rural   anomenada "La premsa" de La  Coromina,  una colònia industrial de vora  Cardona.

T'acullo,
en la penombra dels llums més petits.
En el mirall que ens  retorna
imatges poc conegudes.
Tornem a dibuixar-nos.
M'agradaria aprendre
a abraçar la teva  ànima
d'un sol gest de tendresa.

Un conte per a nens

És un conte sobre l'Annabel, que troba una capsa plena de llanes de colors i comença a fer jerseis, per a ella,  per  a tota la família,  pels gossos i gats, pels cotxes i xemeneies,  per les  cases, per les tanques, per les lletres.  I no se li acaba mai la llana,  ni tan sols  quan li roben la capseta. 

Jo vull ser l'Annabel, i que no se m'acabi mai la llana. La metàforica  llana d'escalfar sentiments.

Una sorpresa blocaire

Pot ser  una llibreta,
de tapes alegres
i papallones  que hi volen
inventant primaveres.




Pot ser  un calendari,
per no perdre'm els dies
i recordar els poemes 
intensament viscuts.

Pot aguantar-se  dreta,
tenir-la sempre  a mà,
pot somriure els records
pot mesurar-me el temps.









Però no dubteu que du
en cada  full i en cada signe,
la companyia i tendresa
d'unes  hores ofertes
amb generosa  il·lusió i alegria
que compartim, a mans plenes.

Moltes  gràcies,  Gemma!!! 

Signatur

D'una foto de Casa Blava trobada a D'allò bell d'allò sublim

Signem, lleugers.
Tot  rubricant  el dia.
Viatge en els núvols.
Els  colors  del capvespre
bells com el bes als llavis.