Le voleur d'ombres de Marc levy

És el segon llibre que llegeixo de Marc Levy.  El primer va ser Totes les coses que no ens vam dir.  

En les dues novel·les  (no sé si en totes) utilitza  el recurs de fer que passin coses  impossibles.  Les  coses impossibles del primer llibre que vaig llegir,  no em van entusiasmar  gens,  crec  recordar  que era que el pare de la protagonista s'havia mort i que tenia una altra oportunitat  i seguia  vivint.  Pse...  no em va convèncer l'invent.

En aquest "El lladre d'ombres" allò que és impossible, té el seu encant. És com un conte de nens, però en format adults. Amb una fantasia tendra i bonica. Amb les ombres com una metàfora. El protagonista des de petit té la capacitat (que no la controla, per cert) de canviar-se l'ombra amb una altra persona  quan les  ombres coincideixen. No pot evitar-ho. I després aquesta ombra li parla dels sentiments i dels pensaments de la persona a qui li ha robat. I té una informació suplementaria sobre les altres  persones. Les altres persones tenen la seva ombra, però no sembla que sàpiguen treure'n el mateix  profit.

És com si fos una persona terriblement empàtica i que després d'una conversa, o d'haver vist i parlat amb algú, conegués exactament tot allò que pensa i que sent.

El que m'atrapa d'això és la seguretat que ell té, que els seus pensaments són encertats.  I ho són.

Em fixaré  una mica més  amb la meva  ombra... a veure si m'ajuda  a tenir  seguretat  en tot allò que endevino.

El núvol de Glòria Falcón

La contraportada  diu:

Núvol és  un petit homenatge als amics  imaginaris, invisibles... que ens acompanyen durant la infància i, fins i tot, de vegades, al llarg de la nostra  vida.

La nena protagonista no diu pas que té un núvol amic. Diu que el seu amic es diu Núvol.  (que és molt diferent)

Un amic, per abraçar, un amic que és té al cap, un amic que pot ser més d'una cosa a la vegada, com una estrella o una flor, pot plorar, pot ser feliç, pot deixar-nos tranquils i sortir per la finestra  una estona, pot ballar, pot ajudar-nos a somiar, cada nit, ens escolta sempre i sempre és  al nostre costat.

Un conte per  nens,  potser  sí.  

I vosaltres,  teniu  o heu tingut  un amic  invisible?  Us suggereix alguna cosa aquesta  història de núvols? Us convindria un núvol que us ajudés a dormir bé i a somiar cada nit?

En Jan em va dir:  "Ja m'agradaria tenir un núvol com aquest que m'ajudés a somiar... a vegades somio unes coses  més  lletges!"

Qui podria resistir-se a un desig com aquest?

...  continuarà ...

Cambra

Pintat  amb llapis aquarel·lables

Amb els colors escampats amb l'aigua

En la llum del capvespre,

quan es ponen els mots,

suaument, darrera un núvol,

inventem l'alba del primer bes,

que creix fins arreu dels cossos.

En la cambra  closa, vull

acollir-te, entre els llençols.
Com un gorg càlid,
fins amarar-te.

Reflexions des d'una galeria selvàtica a Rubí

Amagats rere aquesta selva de plantes (s'entrelliguen les unes amb les altres, surten de dotzenes de torratxes diferents, però semblen una sola i cobreixen molt més de la meitat de cada obertura) parlem, aquí, des dels blogs, d'un blog a l'altre de coses petites i dels estius d'abans que eren tan llargs. I que ens porten bons records.

Les coses petites entusiasmen gairebé tothom, diuen que són les que ens porten la felicitat, però a mi no em diuen res... no acaben d'interessar-me mai prou, mai del tot.  Quan em dius quines són aquestes coses petites que trobes interessants: el llibre que llegeixo i que m'agrada  tant, l'excursió que he fet amb els amics, el sopar de  la revetlla amb uns altres  amics, una festa solidària per recollir fons per...  Ah! però  és  que això no són coses petites, totes aquestes coses són importants per a mi.  Les coses petites, doncs, jo les trobo grans.  O potser és que les coses grans, les que són importants, la gent les troba petites.

Parlem de l'estiu,  com una  capseta  per  obrir,  una capseta  que segons  amb quin gest  l'obrim serà d'una manera  o d'una altra... i recordem els estius d'abans, els estius de la infantesa,  de la nostra infantesa,  dels que ja som grans, quan l'estiu era molt més  llarg. L'escola  començav  el dia 2 d'octubre i teniem tres llargs mesos de vacances. La vida era plàcida i no calia fer tantes coses com ara. No hi havia casals d'estiu, no hi havia tants clubs  esportius, simplement jugàvem,  i  jugàvem  i tornàvem  a jugar... i l'estiu que era  tan llarg, marcava  un canvi, sempre  en moltes coses. Creixíem, canviàvem de curs, o d'escola, o de lloc de viure. I vivíem intensament. A cada estiu  una aventura  nova (petita,  però molt gran).  L'estiu era sempre una frontissa que enganxava  dos fulls diferents  de vida.

Ara l'estiu és un instant que no marca cap canvi, ni cap diferència. Obrim la capseta, el seu contingut s'esgotarà ben de pressa i en nosaltres no haurà canviat gran cosa, tot just alguna arruga   o algun quilet de més...  (petites coses, petites, de les  que no m'interessen gens).

Façana

L'estiu, en penombra, rere les persianes,

l'estiu, a la claror de les terrasses.

L'estiu, també, 

en el clarobscur de les hores errants

en la placidesa,

de totes les paraules que no direm.

L'estiu, com una capseta per obrir.

Branques

Cercar-nos, en el bosc espès dels silencis que bressolen les ombres. De vegades en indrets desprotegits, i buits. I trobar-nos, aleatòriament, en un raig de llum efímer i solitari. 

Abans d'ara, tots els mons dels colors  més  vius eren a les  mans.

Després d'ara, els llapis de colors seran aquarel·lats, suaus, difuminats, amb menys intensitat. 

Com la bellesa fràgil de les branques seques, com la fusta vella que cal reparar,com la porta que encara es pot obrir. Rescatarem besos imaginats entre els llençols. De quan vetllàvem racons de tendres rebrecs que encetaven la nit.

PD: inspirat en aquest poema 

Relats Conjunts - John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

La mare em deia sempre  que ella era la nena rosseta vestida de blanc. I jo no m'ho creia. La mare té els cabells ben negres i quan jo li deia: no pot ser, mare, que tu  no ets rossa. Sempre culpava el pintor.  

"Era jo, però el pintor capriciós em va voler rossa.  Quan em vaig veure així em vaig enfadar molt, la teva àvia em deia  sempre que les nenes rosses no són maques, que jo havia de ser morena com ella, i em tenyia els cabells. El pintor em va regalar la galledeta vermella que m'havia deixat, per veure  si em passava  el disgust.  Ell havia volgut pintar un dia de platja i els seus amics. Aquella colla de joves que menjaven frankfurts tota l'estona.   Però ves a saber perquè, la meva mare, tan diferent d'ells i del seu ambient li va agradar. Li va demanar per pintar-la de prop. Ella va dir que sí. I de quadre en quadre es van agradar. Anys més tard el pintor es va convertir en el meu padrastre. Semblava impossible de tant diferents que eren. La mare de bona família, molt tocada i posada. Una vídua jove i molt honorable. Ell un artista de vida  un xic desordenada. I jo, allà al mig.  Recordava poques coses del pare, que va morir quan jo tenia només  3 anys.  Ell es va convertir, poc a poc, en el meu pare."

I jo que recordo molt lleugerament el meu avi pintor,  (que segons la mare, no era el meu avi de veritat)  penso que m'hi assemblo molt en moltes coses.  Tinc els ulls blaus que tenia ell i el mateix amor per la natura i el cos  bonic de les persones. Ell  em va dur per primer cop a la platja nudista.  El meu avi i jo  tenim moltes coses en comú.  La mare no s'ho vol creure, però jo estic convençuda que ell és el neu avi de veritat. I el seu pare, per descomptat.  Ella s'esgarrifa que jo pugui pensar això de l'àvia, però, quan hi ha evidències... els prejudicis no compten.  Ah! I jo també sóc  rossa,  com l'avi, i llueixo el meu ros amb orgull.

Microconte d'estiu

Una proposta de la Roser Caño

No necessito tant...

Només el mar i el cor. 
I els jocs de llum del sol i els ulls.

Descarrega't la motxilla, 
despulla't i gaudeix.

És massa pesat el teu equipatge.

Joguines antigues

No em faria res, jugar a ser viatgers, i prendre un tren  que marxés lluny a la recerca de nous horitzons. Seria bonic ser  maquinista, conductor, de camins marcats  amb  vies  de ferro. O tornar a agafar un tramvia d'aquells d'abans  que s'aturaven de sobte  quan es desconnectava el trolei i  s'havia  de tornar a penjar  del fil elèctric.

Podríem pujar  si vols  als  cavallets  de fira  i riure  i voltar,  mentre construïm  viatges reals,  en l'imaginari.

No em faria res  jugar a nines,  i tenir-ne  cura com si fossin de veritat.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Aquest és el joc brut  per excel·lència.

Les  fruites  vermelles de fusta pintada,  no ens faran cap mal, no són per  menjar...  només  jugarem a comprar  i a vendre.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Que podríem prendre mal fins i tot en un joc.

Et faré  un dinar,  et faré  esmorzar,  potser  un cafè,  només  de  joguina.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Oblida la lluita i dona'm la mà.

Baladrer

Vaig fer  aquesta  fotografia  al Born.  Em va fer molta  gràcia saber  d'on venia la paraula  baladrer.  Era  un venedor  ambulant, que per tant,  cridava anunciant la seva  mercaderia,  encara que fos  aigua gelada i guapa.

A casa  meva  s'utilitzava  molt,  com a nom o adjectiu  o  fins i tot el verb: "Com baladregen aquesta canalla".  Ara la sento poc  i  no la utilitzo gairebé gens.  M'agrada  retrobar les paraules com vells amics que tornen.