El pont vell de Navarcles

El pont vell sobre el Llobregat, els sortints, com balcons sobre el riu, la fàbrica vermella, les herbes altes i emplomallades de les ribes, la cabaneta petita, el mirall d'aigua i els ànecs que fugen de nosaltres fins a la minúscula illa. I el sol i la remor de l'aigua. I el temps pausat i la calma del passeig. 

I les imatges que mantenen les sensacions a la memòria.

Relats conjunts mes de març

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini

El matrimoni Arnolfini
estava ben situat,
no li faltaven taronges,
ni barret, ni gos, ni gat.

Per guanyar-se les garrofes
ell feia de mercader
la seva dona triava
allò que li esqueia bé.

Per passar a fer història
es van voler fer pintar.
Un pintor ben bo buscaren
i els hi va fer aquest retrat.

Ella no estava contenta:
quina panxa m'ha posat!
Ell també tenia queixa:
el barret no em va tan gran.

Però Jan van Eyck, ell, se'n reia:
els retrats han d'ensenyar
l'abundància de la casa,
el bon menjar i benestar.

Si us dibuixo desnerida
i el barret massa ajustat
es pensaran que sou pobres  
i que no em podeu pagar. 

Microrelats de Sant Jordi - JOCS DE LLETRES

Doble participació als microrelats de Sant Jordi de Jo mateixa...


1.- En Brznst sempre torna  

No hi entén de calendaris. Per ell, el temps no compta. Arriba inesperadament i la seva nau aterra al meu jardí espantant els animals del bosc i il·luminant els rosers amb la seva llum verda. De la butxaca, treu el LLIBRE i el mitjó que fa anys se m'havia desaparellat. 






2.- Acte de violència

El van detenir al moment. 

El temps i l'espai ja no comptaven. Tot era instantani. L'únic viatge possible eren els llibres. I els calendaris només sortien als contes. Els animals i els rosers ja no morien. Els mitjons no es desaparellaven.

Ell, rebel, a la butxaca,  hi duia un rellotge.

Textures de febrer

Les herbes seques
ran la platja de dunes.
Colors d'hivern.

Flors primerenques
d'aquest groc que ens esclata
a la mirada.

El Ter bressola
les branques despullades
dels arbres tristos.

Coixins al cel, 
núvols de branquillons
damunt dels arbres.

Blaves o liles, 
les veròniques surten
vora els camins.

PD:  fem un salt des del febrer passat fins al maig  proper i us proposo una trobada blocaire, va!  qui s'hi apunta?  

Cabana vora el riu

Era tan petit l'espai, 
que jo no hi cabia, 
però la bellesa del lloc
sempre em commovia.

El mirall als meus peus
per bressolar-nos
i un xiuxiueig de veus
per estimar-nos.

Era tan bonic el paisatge
que en va fer dues versions:
una aquarel·la per emmarcar
i un mocador per a la butxaca.
.....................................................Xavier Pujol

Era tan bonic el paisatge...
no sabia com marxar-ne. 
Se'l va endur posat al ulls, 
i amagat a la butxaca.
.....................................................Carme

Era tan xic el paisatge
que vaig seure sota un arbre,
contemplant-lo reflectit
en aquell llac tan petit!

.....................................................Maria Roser

Neu

Me la miro, atentament, embadalida. El primer dissabte de març, la torno a sentir a prop. La veig caure poc a poc, des del cotxe, a floquets petits i espessos. Cobreix les branques dels arbres, s'amuntega sobre les muntanyes.

Sento com l'enyorava: quant temps feia que no veia nevar!!!

Més tard pugem amb una retrac, fins dalt de tot de les pistes, fins dalt la carena, a l'hora que ja no hi ha ningú i la claror del dia, disminuïda pels núvols blancs i densos que cobreixen el cel, va minvant amb colors molts suaus dels capvespres rere les muntanyes.

Ha estat una celebració d'un aniversari familiar, molt especial.  Un regal no només per la que complia 70 anys sinó per a tots. Vam gaudir i ens vam emocionar. Un privilegi insospitat. Amb els anys que fa que no esquio, poder pujar fins aquí en un dia de neu, ha estat una experiència inoblidable.

Moleskine gegant- 25 - Finestra verda

dibuix copiat d'una foto de Doors&windows/instagram

Va ser un dia difícil, mentre aquell vent tempestuós arrencava la persiana i la feia volar colpejant tot el que trobava al seu pas.  Passaven lentament les hores, mentre els vidres acumulaven la  pols que duia el vent i es feien cada cop més opacs la vida de fora.  La inactivitat, la impotència se'ns menjava l'ànim. Les heures van créixer sobre la terra acumulada pels racons, donant una brillantor que feia temps havia desaparegut. Les fulles lluents van ser l'impuls regenerador. Allò que té més important, la finestra és el buit.  El buit encara hi era. sempre hi és.  Fem neteja, pintem els ferros rovellats, substituïm la persiana. Tornarà la protecció i la claror a l'àmbit interior. 

Filigranes de pedra i ànima

Com aquesta pedra, que un escultor ha esculpit, fent filigranes, i aconseguint que la pedra rígida sembli feta de tiges flexibles... com ella a nosaltres ens esculpeix la vida, les experiències viscudes, els moments i les situacions que anem incorporant dia a dia, i així, si volem, en l'ànima se'ns van fent aquests trenats amb els sentiments  més suaus, més bells, més endreçats. 

Cadascú de nosaltres pot fer interiorment les filigranes emocionals que li calguin, mirant les coses amb uns nous ulls, des de diferents punts de vista. Per instal·lar la pau on teníem neguit, per trobar acolliment allà on sentíem rebuig. 

Els altres són un mirall, els altres ens sacsegen o ens belluguen, i nosaltres mateixos som els que ens treballem les emocions i sentiments.

Quina filigrana voleu que us llueixi a l'ànima?

Moleskine gegant - 24

D'una foto de doors&windows trobada a l'Instagram

Mira com dibuixa les ombres,

el final del dia, damunt de la paret.

El dia prova,

la vida assaja,

totes les llums i totes les ombres 

que delicadament es barregen,

deformant les realitats més belles.

Reposaran les ombres, només en la nit més fosca.

Pixallits grocs i blancs

Encara que mirant el cel, no ho puguis veure, vull explicar-te que ja no plou. T'envio una imatge feta de mots. Com una fotografia.  Ha sortit el sol, ho saps?  Aquell sol que fa nèixer somriures.  Jo no em miro pas, ni em veig, però sento endins i enfora aquest somriure que retorna amb força.  D'on ha sortit, em pregunto, tot i saber-ho... Ha sortit de desfer l'encanteri de la pena. Hi ha paraules màgiques. Hi ha paraules que escampen els núvols i fan que la pluja sigui només gotetes de llum damunt dels pètals.