divendres, 16 d’octubre del 2009

La finestra dels secrets compartits

Feia dies que la finestra no tancava bé. I cap dels dos s'encarregava d'arreglar-la ni de fer-la arreglar. Sempre havien tingut cura de casa seva, però aquella finestra ja feia massa dies que no tancava. Havien d'arreglar-la abans que vingués el fred. S'ho repetien cada vespre.
Fotografia de Secrets compartits

Quan va arribar el fred, però, ells ja no hi eren. I aquella finestra va ser la primera causa del deteriorament i ruïna de la casa. En uns pocs anys no en quedaria res. Havia estat com una premonició.

Orfe de mà que pestell no passa
roman obert de temps, l'ull de casa
Els cops de vent han fer forrolla
en un anar i venir d'ella sola...
Ningú guaita darrera cristallera
ni jove encuriosida i ni vella que espera...
Ja mai tindràs, ho saps, la cara neta
s'apropa ton final, la teva meta.
------------------ Anton


Blogger Pere ha dit...

Tanca la finestra
perquè qui surt
ja no hi entra.



Blogger Joana ha dit...

I de darrere estant cap més mirada
podrà tafanejar
converses escrites sota una llum d'un fanalet
a peu d'una porta mig oberta
sota un cel de mitjanit
enmig d'una abraçada
de despedida...



26 comentaris:

  1. Oh!! és una finestra preciosa i una història curta, molt ben escrita, que sona a "real"...

    Però que trista, Carme!... Potser perquè es pot sentir tan real encara la veig més trista.

    ResponElimina
  2. Esperem que aquesta finestra que no tancava bé no sigui metàfora de la crisi actual....és cert si deixem passar una cosa que no va bé i no maldem per sol.lucionar-ho es va fent una bola de neu que es pot convertir en allau....Bona imatge i bon escrit!

    ResponElimina
  3. Sí, sempre passa això amb qualsevol cosa quan diem: "Ja ho faré, he de fer açò..." al final no es fa mai, si no és que et plantes i ho fas ja.

    ResponElimina
  4. De fet una magnifica casa es pot ensorrar per el continuo trball de una gota d'aigua i la pasivitat dels que hi viuen.

    ResponElimina
  5. Tot i la tristor que ens transmeten les imatges de finestres i portes velles: M'encantaaaaaaa!

    Perfectament podria ser aquesta la història de la finestra. A partir d'ara quan la vagi veient, pensaré que ha estat així.

    Aquest dibuix, com sempre succeeix amb els teus, sembla tenir vida pròpia. Si us plau Carme, et demano permís per endurme-la cap a casa a fer companyia a l'altra.

    Un petó!

    ResponElimina
  6. Ohhh! La idea del pas del temps deteriorant les coses sempre la trobo molt trista. Però és bonic aquest text amb el dibuix tan blau de la finestra.

    ResponElimina
  7. Assumpta, a vegades passo per davant d'alguna casa abandonada, vella i espatllada, i recordo perfectament quan es veia viva i habitada... i mai no hi ha cap explicació per aquest abandó. Simplement la gent ja no hi són. He volgut transmetre aquest sentiment, aquesta sensació, que em va produir la imatge de l'-assumpta-

    Tens raó, Striper, tant que costa mantenir-les i tan poc que costa espatllar-les...

    -assumpta- em fa feliç que te la vulguis endur. Gràcies, maca.

    kweilan, sí que és trist el deteriorament de les coses, tens raó, però té el seu encant també...

    ResponElimina
  8. Es per això que les coses s'han d'arreglar sempre des de el primer moment...

    ResponElimina
  9. Caram, quina història. Trista, però amb poques paraules expliques tot un món. Sembla que amb aquestes ratlles ens hagis explicat pàgines i pàgines de lletra.

    ResponElimina
  10. M'ha encantat, per parts iguals, text i imatge.... un petó reina :)

    ResponElimina
  11. garbí, ha de ser així, però saps? la gent quan se sent malament per algun motiu comença a descuidar coses, o persones, o la seva pròpia persona. Hauria de ser una alarma, quan comencem a descuidar. Si no fem cas de l'alarma, acaba sent una premonició.

    Xexu, veig que en els comentaris vaig explicant... més i més.ç

    Cris, gràcies i un petó.

    ResponElimina
  12. Orfe de ma que pastell no passa
    roman obert de temps, l'ull de casa
    Els cops de vent han fer forrolla
    en un anar i venir d'ella sola...
    Ningú guaita darrera cristallera
    ni jove encuriosida i ni vella que espera...
    Ja mai tindràs,o saps, la cara neta
    s'apropa ton final, la teva meta.
    ------------------ Anton

    ResponElimina
  13. Ja saps, Anton, que no me'n puc estar. Cap amunt, el teu poema

    Un bon complement a la meva petita història.

    ResponElimina
  14. Hola Carme!! Sóc l'Assumpta... ja veus que fàcil és enllaçar un blog aliè!! Jo

    ResponElimina
  15. Hola sóc la Carme, aquí si que en sé! A casa teva no... la tens més ben guardada que jo!

    ResponElimina
  16. Jajajaja nosaltres sí que sembla que estiguem en mons paral·lels!!

    Qualsevol que llegeixi això pensarà que ens hem trastocat :-))

    És que jo no admeto anònims ni persones sense identificar :-)

    ResponElimina
  17. Ja, ja, ja... bé fer alguna ximpleria innocent com aquesta de tant en tant va bé. Trobo que no està malament ser Assumpta per una estoneta... pe`ro millor retornar cadascú al seu lloc.

    Una abraçada. Sense canvis de personalitat.

    ResponElimina
  18. Jejeje a mi també m'ha fet gràcia ser Carme per uns moments!! ;-)

    Abraçades de veritat!!

    ResponElimina
  19. Me agrada las ventanas entreabiertas ... como cuando abrimos nuestras almas y se purifican... los secretos son los que siempre permanecen en nuestro interior.
    un beso, Carme,

    ResponElimina
  20. Tanca la finestra
    perquè qui surt
    ja no hi entra.

    Petons.

    ResponElimina
  21. Les improvisacions meves, tu les fas realitat.Gràcies de nou, per el detall. Anton.

    ResponElimina
  22. Com m'agrada aquest escrit... si ho deixes passar ja se deixa per sempre... l'haurien d'haver arreglat la finesta. Preciós escrit de l'Anton que no falla mai :)

    ResponElimina
  23. I de darrere estant cap més mirada
    podrà tafanejar
    converses escrites sota una llum d'un fanalet
    a peu d'una porta mig oberta
    sota un cel de mitjanit
    enmig d'una abraçada
    de despedida...

    Que maques les finestres mig obertes !
    Bon dia Carme!

    ResponElimina
  24. Sauce, muchas gracias por tus palabras.

    Pere, el poema curt cap amunt també. Gràcies!

    Cesc, les cases com la majoria de coses i de persones s'han de cuidar sempre.

    Joana, gràcies! Una aportació més que va cap al post.

    ResponElimina
  25. Jo també tinc una casa ferida de mort que em preocupa i m'entristeix. Sempre dones en el clau, Carme. Bufff... un petonet.

    ResponElimina
  26. Laura, em sap greu recordar-te aquesta preocupació... va ser només una finestra pescada al vol que em va fer pensar tot això.

    Un petonet, bonica.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari