divendres, 5 de novembre del 2010

El niu d'ocellets blaus

Si la Mortadel·la  casolana  em diu  Escriu!,   jo,  obedient, escric  i  dibuixo  de propina

Mai no havia tingut  gaire  traça  per  a  les flors,  les  seves  torratxes,  sempre  semblaven més mortes que vives,  però  els anys  d'insistència,  van fer que mica  en mica  tingués  un  jardí  preciós  de flors  de  colors.

El que no pensava seria  que  això  li hagués  de  dur  un problema  irresoluble  que  la faria  patir  cada primavera.  Al començament  va ser  bonic,  venia  l'Ocelleta  blava,    com una amiga,  venia  cada  dia  a  volar  sobre les  flors,    veure'm,  sí, sí  a veure'm,  no marxava  mai  fins  que  havíem fet un intercanvi de mirades  i  de  paraules,  totes  dues  parlàvem llenguatge  d'ocell.  Ella  començava  i jo la imitava.  I  li deixava  engrunes de pa  damunt de la barana.  Fins que un dia  em vaig  fixar  que  havia  fet el niu  dins la nostra  bústia.  Primer  em va  semblar un abús  de confiança,  al cap de mitja  hora  ja em feia  il·lusió.  I aquí  va  començar  patiment.

Avís al carter:  No tireu  les  cartes  en aquest a bústia,  deixeu-les  a terra,  hi  ha  un niu  ple  d'ocellets  i podrien prendre mal.

Per  més que  any rere  any  vaig  posant  el rètol  més  gros,  no hi ha  maner a que me'n facin cas  i  algun dia  me'n mataran un. Ja  m'adono que  és  impossible  que un carter  no sàpiga  llegir,  però  ¿per què dia  rere  dia  em trobo les  cartes,  gairebé ofegant  els  ocellets?  sabeu  alguna  solució?

15 comentaris:

  1. Em pense que hauràs d'ensenyar al carter el llenguatge dels ocells perquè t'entenga.

    ResponElimina
  2. I si trasllades tota la bústia i te'n comrpes una de nova? és clar, que amb el temps potser acabaries tenint dos nius d'ocells...

    ResponElimina
  3. T'explico La última que m'ha passat!
    Vinc a casa teva. De cop, veig a l’ocell amb les ales tancades i al cap d’un no res, dins la mateixa imatge amb les ales obertes. Pensada magistral de la MOrtadel.la: ostres la Carme, com domina les noves tècniques! Quina passada! Ara l’ocell es para i ara comença a volaaaaaar? Li demanaré si també ho ha fet amb el mòbil...
    I plaaaaaaaaaaaaaaaaaaaanxa liranxa! Una més!
    No vegis com he rigut, neeeena! Fins que no me n’he adonat ha passat ben bé mig minut. He flipat!
    Un text-conte magnífic il•lustrat amb molta gràcia!
    Saps què li passa al carter? Que dóna les cartes als teus ocellets perquè l’ajudin a repartir-les. Em pensava que ho sabies...
    Firma,
    Marxa la llesta (jo).
    Carme, com jo, poques...
    Moltes gràcies, nineta!

    ResponElimina
  4. Hola Carme, Feia dies que no passava pel teu bloc. Cada dia és més fantàstic. I enhorabona pels premis!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. i si col·loques una segona bústia al costat amb una fletxa ben grossa?

    ResponElimina
  6. Solució: posa-hi un rètol que digui que ja no acceptes cartes, que només se't pot contactar per mail ;-)

    ResponElimina
  7. Noves Flors, aquest carter no sap idiomes... res a fer. ;)

    Je, je, Anna T, tot podria ser!

    Anna mortadelins! Sempre et passen coses divertides... tu no et deus avorrir mai, oi? tu amb tu mateix a ja estàs prou distreta... je,je, je... bé si algun dia sé com fer un dibuix d'un ocell que obri les ales ja t'ho diré de moment... encara no hihe arribat. :)

    Benvinguda, Núria, moltes gràcies, guapa!

    rits, gràcies és tota una idea...

    Ferran, m'encanta la teva...

    ResponElimina
  8. Carme, com t'ho fas per arribar a tot arreu? Volant?
    :)
    Un petó moooooooolt gran!

    ResponElimina
  9. Uns dibuixos i un escrit preciós....és possible que els ocells ja que aprofiten la bústia hagin donat també la mateixa adreça i és clar reben les cartes directament a casa seva....una altra sol.lució és canviar el text del cartell i dir si us plau no deixeu les cartes a terra tireu-les dins la bústia aleshores el carter les deixarà a terra segurament

    ResponElimina
  10. Potser podries tapar el forat de la bústia amb una reixa per on només pogués entrar aire...I posar un rètol on digui: Senyor carter, no és res personal, però m'agradaria que si li pasés alguna cosa als ocellets que hi ha aquí dins, vostè formès part de les files de l'atur. D'aquesta manera podria dedicar el temps de lleure a aprendre a llegir.
    És un conte molt bonic.

    ResponElimina
  11. Quin ritme que portes, Carme!!!! no pares de dibuixar ni d'escriure!!!
    Jo crec que també posaria una segon bústia i fins i tot una tercera!!!
    Encara no he aconseguit trobar el poema que et vaig dir, quan el trobe li dedicaré una entrada al bosc i t'enllaçare el post anterior.
    No me'l se de memòria, em fallen alguns versos. Si no el tobe l'hauré de refer.
    Una abraçada i bon capde!!!

    ResponElimina
  12. Fanal blau ahir no vaig treballar i vaig passar tota la tarda a l'ordinador. No hi ha secrets, només hores...

    Elfri, m'has fet riure de valent. Una idea certament "estratègica"! gràcies guapa, per posar-me al davant un ram de riures i somriures.

    Un conte Pilar, però em diverteixen tant les vostre solucions que no em penedeixo gens d'haver-vos demanat l'opinió. Gràcies, preciosa!

    Joana, no et preocupis. Ja m'agradaria el poema, però si no el trobes, no passa res. Com li deia ala Fanalet, ahir ala tarda no vaig treballar i la vaig dedicar sencera als blogs.

    ResponElimina
  13. Emotiva entrada, que m'ha recordat el drama que vivim a casa amb la nostra cadernera, el Tit Petit, que vam trobar fa set anys i mig i que fa més d'una setmana que agonitza. Fa més d'una setmana que ens hi acostem a cada moment per veure si ja ens ha deixat, i li donem aigua i granets a la boca, però s'aferra al bri de vida que li queda amb una insistència increïble. Estem tots fets pols. El dia que mori ho sabràs perquè li dedicaré una entrada.
    Bon cap de setmana, Carme!

    ResponElimina
  14. Podries ensenyar a llegir els ocellets i que et cantéssin les cartes.

    Es veu que hi ha hagut un moment de sincronicitat perquè abans de llegir els comentaris també pensava esmentar la intensitat del teu ritme creatiu.

    Galionar, sembla estrany com les persones ens conmovem amb qualsevol vida per menuda que siga. Sempre es pot trobar consol pensant que l'energia que contenen els àtoms d'aquest ocellet ajudaran a formar una altra vida molt a prop teu.

    ResponElimina
  15. Oooooh! Galionar, pobrissona, quina pena! Em sap greu. La meva història no és personal. Una abraçada i un petonet a Tit Petit.

    Joan, cada idea que doneu em fa molta gràcia... :) Normalment faig un post al dia. I és molt estrany que faci una excepció, però ahir la vaig fer. Gràcies per passar.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari