divendres, 31 de gener del 2014

Bella, la runa



Bella, la runa,
perquè heures  i flors
l'han conquerit.


21 comentaris:

  1. La natura s'obre pas, perdura més que les nostres construccions.

    ResponElimina
  2. L'heura no demana permís per conquerir i s'hi aferra fort. Les flors l'acompanyen. M'agrada molt l'obra sobre la llibreta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta runa tenia encara sostre i al primer dibuix semblava que no en tenia, després vaig enfosquir el sota a veure si donava una mica més l'efecte de sostre... no gaire, però si t'agrada verue la llibreta, ja val la pena la doble foto.

      Elimina
  3. La natura pot tenir molta força, però tb molta constància, de vegades això fa més que la força, poc a poc l'heura i les flors han anat guanyant terreny...
    És un dibuix molt bonic!! M'encanten els colors!!

    Bon cap de setmana Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també penso que la constància fa més que la força...

      Gràcies, lluna!!!

      Bon cap de setmana, guapa!

      Elimina
  4. L’heure es lliure, mai demana permís, s’instal•la i ja està, les flors son les seves fidels acompanyants i entre les dues fan bonic el racó menys pensat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que fan bonic... elles van a la seva, però sempre queden bé!

      Elimina
  5. M'agraden les plantes que creixen en els llocs més insospitats , sense que ningú les hagi plantades i si a més tenen flors boniques com aquestes, encara més...
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  6. M'encanten les heures per la facilitat amb que s'abracen a tot.

    Bon cap de setmana, nina!
    Aferradetes :)

    ResponElimina
  7. És l'essència del romanticisme.
    La natura ens sotmet.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. La natura ens posa a lloc, a vegades de manera romàntica a vegades no tant..

      Elimina
  8. Els teus dibuixos m'han portat de cop moltes imatges de llocs on he estat i on he vist masos que ja no s'habiten, petites esglèsies que s'han deixat abandonades, construccions on ja no hi ha presències. I allà, on la vida de les persones ha deixat de tenir-hi lloc i hi ha una altra vida, que creix i l'habita.

    Per la finestra del mas dels caps de setmana,
    on de petita guaitava imaginant la vida que m'esperava,
    ja no veig la meva mare preparant el dinar,
    ara hi creix una heura, que s'enfila amunt com si busqués quelcom.
    -Que busques tan amunt? - li preguntaria.
    - Que busques tú, rera aquesta finestra?- em diria l'heura. Ja no hi és. Aquí només hi quedem jo i el record.

    Una abraçada immensa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Portes les històries sempre posades i et surten així de fàcilment...

      Una abraçada immensa.

      Elimina
  9. M'agraden molt les heures, somniava una terrassa amb heures, però no ho he aconseguit :(
    És curiós com troba d'on arrapar-se i enfilar-se per qualsevol pared.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les heures van a la seva, creixen on volen elles, em sembla :) Bona nit, Glòria.

      Elimina
  10. Com em dic jo tots els matins: la runa és bella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que aquesta aplicació pràctica de la frase, l'adoptaré jo cada matí també... a veure si m'ho acabo creient...

      Elimina
  11. I l'arruga. Perquè cal molta vida per aconseguir-la (seguint lo Jotape) :-)

    I si no casa meva...des del segle XIV i encara en treiem ;-D

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari