dimecres, 8 de gener del 2014

Verd blau damunt del mur

D'una fotografia de la Iruna

A vegades, es drecen murs,  davant  nostre.  Ens  sembla  que  morim de tristesa perquè no sabem com viure.  

Aleshores, potser  fins i tot sense  saber-ho,  construïm torratxes petites, de colors bonics, per  omplir i embellir aquells murs que ens semblen infranquejables. Les omplim de la terra  millor que trobem  i plantem llavors: de somnis,  de riures,  de companyia,  de complicitats, d'amor,  d'amistat. Llavors  en forma  de mots o de gestos,  potser  poden tenir  fins i tot forma de llàgrimes,  però  són llavors i  esclaten de verd blau, davant nostre, en forma fulles gruixudes i màgiques  que  converteixen les  gotes  de pluja en diamants. Esclaten en forma de presències i de  camins  que volen ser recorreguts  colze  a colze.

I  els  murs  deixen de ser  murs per  ser, simplement,   les  vores  d'un camí  a  fer,  un camí per construir-nos cada dia,  un camí fet  de companyies  i  també d'absències...   un  camí que, en no poder saltar  per sobre  els murs, els voreja fins  al seu final  i deixen de ser infranquejables.


PD:  Post  dedicat a l'EE  i a la MM  ;) quines  inicials  més  xules  que  teniu,  nines...

26 comentaris:

  1. Estimada Carme,
    Sempre tan artista!

    Un petó sense murs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, benviinguda de nou per aquí. Gràcies, guapa!

      Elimina
  2. A vegades els reversos de la vida, esdeven oportunitats. Oportunitats que mai sens haguessin presentat si la vida no ens hagués posat al davant parets tan altes que no podem abastar.
    I el que un dia veiem com un mur en el qual s'estavellen els nostres somnis, les nostres expectatives, els nostres desitjos acaba sent el punt de partida imprescindible per assolir quelcom bell, preciós, com pot ser una amiga que et fa sentir-te acompanyada sempre encara que físicament és lluny.
    A vegades no podríem tenir una cosa preciosa i valuosa sinó n'haguéssim perdut una altra.

    Gràcies Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades les coses són com les volem veure... I tu les vols veure bé, encara que a vegades se t'espapi, se'ns escapi, una onada de tristesa inesperada. Tornem al camí per acompanyar-nos.

      Elimina
  3. Avui em quedo sense paraules, potser sigui un mur d'aquests que no sabem franquejar, potser que tanta bellesa no necessita que digui res més ... em quedaré aquí una estoneta, admirant la teva delicadesa.

    Bessets, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per quedar-te i acompanyar-me també. Abraçades, bonica.

      Elimina
  4. Carme, avui m'has fet treure la lupa...
    Hi ha murs molt alts difícils de travessar, perquè molta gent se'ls construeix per protegir-se...Però si els guarnim tan bonics com aquests teus, saltant de flor en flor, segur que els podrem creuar i ajudar la persona que hi ha al darrera, en aquest cas, baixant de flor en flor...
    Petonets de capvespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha quedat la lletra petita? Ara miro de canviar-la.

      Tens raó, flors com graons de pujada...

      Petons.

      Elimina
  5. L'alçada dels murs ens la posem moltes vegades nosaltres mateixos i no ens atrevim a saltar-los per no saber llegir la seva dimensió. Murs desmuntables.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat llegir-te avui, mentre ho feia escoltava una cançó de Carlos Santana, no hi ha veu, només instruments, i... en fi, a mi també m'agrada pensar en els murs així com ho fas tu. Murs per a pintar-los, murs per a saltar-los si fa falta...

    "Els murs deixen de ser murs per ser, simplement, les vores d'un camí..." :)

    Per si vols escoltar la cançó de Santana: https://www.youtube.com/watch?v=sXon4KB2cvQ#t=256

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si els pintessis, tu, Ximo, serien molt divertits... Potser serien murs que riurien i ens encomanarien el riure.... Com les teves sabatilles. Gràcies pels somriures!

      Escoltaré la cançó quan sigui a l'ordinador. Gràcies!!!

      Elimina
  7. " A vegades, es drecen murs, davant nostre. Ens sembla que morim de tristesa perquè no sabem com viure."
    Ni feta a mida...
    Un dibuix preciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. La frase ve d'un vers de l'Espriu "Em moro perquè no sé com viure" una amiga em va enviar ahir el poema i la cançó i em va quedar dins... Els mots i els sentiments... Bruixeta... Una abraçada igualment feta a mida, boniva.

      Gràcies per ser-hi i per compartir sentiments intensos.

      Elimina
  8. Fins que s'hi va trobar
    -que havia de saber ell -,
    tenia un mur davant
    el futur... infranquejable
    amb imminència
    i un altre, rònec i confús
    era el del record...
    En mig vivia fent escenes noves
    buscant enrere
    llàgrimes dolces i salades
    i lligant-se espardenyes
    no ensopegués amb el mur
    i així vivia com estàtua de sal
    en que un dia es convertiria
    per desfer-se cansat de camí
    i conservar com rou matiner
    salabrós els últims pètals
    del seu roser fet botxa
    per que ja els brots
    l'havien deixat sol
    buscant els propis records
    i dificultosos murs del futur.
    .................... Anton.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha murs que apareixen tant de sobte i tant ferms que són ben bé infranquejables, Anton, aquest poema el llegeixo i el rellegeixo, com si n'hagués de treure un nèctar vital... buscant els propis records... una abraçada.

      Elimina
  9. Bé, és un post de rabiosa actualitat. Fora murs, no en volem cap, ni els interns ni els de fora.

    ResponElimina
  10. Potser si tot és tracta de buscar la millor manera d'adaptar-se: al entorn, a les circumstancies, als contratemps i a partir d'això buscar la manera de superar-los, d'esquivar-los, de tranformar-los, de fer-los més suportables.
    És per pensar-hi...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades, Glòria penso en l'aigua... què fa l'aigua quan arriba a un mur? s'atura? no, el voreja fins on sigui, fins on calgui... ella, com jo, no sap de camins d'escalada...

      Elimina
  11. Miro de collir els diamants anònims extra murs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això, Jordi, és una nano poesia o potser un aforisme valuosíssim!!! Gràcies!

      Elimina
  12. "un camí fet de companyies i també d'absències...", molt bé!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qui no té absències a la seva vida? No me les podia pas deixar...

      Elimina
  13. Unes paraules meravelloses, mentre et llegia els meus murs s'anaven fent petits. Em quedo amb aquesta imatge preciosa per afrontar els dies tristos. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una abraçada ben forta... Gràcies per aquest conentari.. :)

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari