Crit

Niporepte 208 Tres esperits dins Relats en català

En un sol crit, 
s'uneixen esperits. 
Tons diferents, 
sota un mateix esguard
la por i la rebel·lia. 













PD: d'un diàleg construït a casa l'Helena

Santa Magdalena de Perella

Pont sobre el riu que baixa ple
amb l'aigua fosca, com el cel.
Tresco el camí i el prat i el bosc,
sento el turó sota el meus peus.
Com núvols de cotó fluix
els branquillons encara nus.
El pas i el vol...

Santa Magdalena i la masia Perella

Sensacions:
Jo també arrelo, quan sóc dalt del turó. 
Com els arbres, com la casa, com l'ermita.
No són pas els peus que m'arrelen, 
només el cor. 
Dalt del turó, sóc de la terra.

Mocador d'eucaliptus

Roses petites,
al descobert.
Si les desplegues:
un ram ben verd.

Samarcanda d'Amin Maalouf

Us transcric tres citacions d'aquest llibre, sense gaires comentaris. 

La impressió que m'ha deixat aquest llibre és que és igual de quin segle parlem i és igual si és orient o occident. La política sempre està i estarà plena de joc brut i les bones intencions de les persones honestes s'estavellen un cop i un altre contra els que van de mala fe, a profit propi, i a dominar i controlar la gent. Siguin persones, interessos econòmics o altres estats, qualsevol poder és utilitzat contra la gent. En aquest cas Rússia i Anglaterra van fer els possibles per aturar la democratització del país i el que es pitjor:  ho van aconseguir.

Un fragment és polític, els altres dos amorosos.

"Si els perses viuen en el passat és perquè el passat és la seva pàtria, ja que el present els és una terra  estranya on no hi ha res que els pertanyi. Tot el que per a nosaltres és símbol de vida moderna o d'expansió alliberadora per a l'home, per a ells simbolitza la dominació estrangera: les carreteres, Rússia; el tren, el telègraf i la banca, Anglaterra; correus, Àustria-Hongria..."

...


"Quan me n'he anat, es deu haver adormit amb el somriure als llavis? Li haurà sabut greu alguna cosa? Quan la torni a veure i no estiguem sols, em serà còmplice o romandrà distant? Tornaré aquest vespre i en els seus ulls cercaré un aclariment."

...

"- L'estiu, l'hivern, te'n vas, tornes, et creus que disposes impunement de les estacions, dels anys, de la teva vida i de la meva. No has après res de Khayyam? <<De sobte, el Cel et pren l'instant que es necessita per humitejar-se els llavis>>"

La prunera del meu carrer

Ningú no la coneix pel seu nom.
Humil i salvatge 
desafia reptes vertiginosos:
La verticalitat del sól,
la pineda que l'ofega,
l'asfalt que l'empaita.
Cada any, pel març ens regala les flors
i cada estiu les prunes petitones com cireres...
I tampoc així, ningú, al barri, 
no la coneix pel seu nom.

Joc d'Antaviana: El bosc de bambú

És buida, l'espera. 
El món s'allargassa cel amunt, 
mentre la claror verda ens cau, 
com una pluja brillant,  
damunt de cada absència.

Ha quedat un rastre pel camí
i no hi ha temps que el pugui esborrar.
Resseguim empremtes invisibles.
Les marrades i les aturades a cada revolt
són l'impuls renovat de seguir caminant.

Textures de març

La neu, de lluny.
Majestuosament,
el Canigó la lluu.

Les margarides
ja omplen els jardins
de blanc i groc.

Arbres fruiters
es desperten del son:
fulles i flors.

El verd al prat, 
els xiprers fan barreres.
I l'arbre nu.

Sota l'escorça,
viuen les fulles tendres.
I la travessen.

Moleskine gegant - 26 - Paret vermella

dibuix tret d'una foto de Doors&windows/instagram

Hi ha pètals de llum
a les enfiladisses de l'ànima.
I fulles tendres
tornen a créixer dels vells troncs.
És vermell de foc, el cor.
I vermella era la finestra per on et mirava.
Se m'escapa, sempre, el color prmigeni,
per sota del blau més plàcid de la calma.

El que resta del dia de Kazuo Ishiguro

Havia vist la peli fa anys i en tenia un bon record, però un xic difuminat. La recordava a grans trets, amb els seus excel·lents protagonistes: Anthony Hopkins i Emma Thompson.

El llibre narrat des del punt de vista del majordom és enriquidor pels diàlegs i pels pensaments i les actituds del majordom. És la història d'una persona pràcticament inexistent i sense voluntat pròpia. La seva essència és servir i ser discret. La seva manera de comportar-se és dur aquesta discreció i aquesta servitud a uns extrems que des de la nostra manera de veure les coses actual, són francament exagerats.

Dins del seu pensament, que es va desenvolupant tot al llarg de la història, només hi ha una defensa aferrissada del seu senyor i si no del senyor de les seves ordres.

Hi ha una anècdota en el llibre que m'ha interessat, com a manera de relacionar-se, o de no relacionar-se.

Després d'una relació una mica difícil, el senyor Stevens (el majordom)  i la senyoreta Kenton, acaben parlant-se d'una manera força correcta i sovintejada. 

Lord Darlington, que malgrat que sembla que era força bona persona, en un moment donat, té contactes amb feixistes anglesos i fins i tot es relaciona amb una dona d'aquests grups. En aquell moment fa acomiadar sense cap motiu laboral ni professional, dues cambreres pel sol fet de ser jueves.  Li dona l'ordre al majordom i ell la transmet a la senyoreta Kenton. La senyoreta Kenton s'escandalitza i es planteja plegar ella també si això es du a terme. El majordom es limita a dir que són ordres del senyor i que només han de fer que complir-les. 

Al cap d'uns mesos Lord Darlington,  es distancia d'aquesta gent dels grups feixistes i s'adona del greuge a les cambreres i s'adona de l'error. Li demana que si les pot localitzar, els donin alguna mena de compensació per la injustícia comesa.

Quan ell ho parla amb la senyoreta Kenton i aquesta s'adona que el majordom està content d'aquesta possible reparació de l'error i que també ho considerava una injustícia, es queda molt sorpresa.

"- Ho sento senyor Stevens, però no us entenc. Si la memòria no em falla, vós pensàveu que era perfectament correcte i oportú que traguéssim al carrer la Ruth i la Sara. Vós n'estàveu definitivament content.

- Però senyoreta Kenton, això és del tot incorrecte i injust. Em va amoïnar molt, tot plegat, molt, em va amoïnat. No és pas la mena de coses que m'agrada veure en aquesta casa.

- Llavors per què no m'ho vau dir, senyor Stevens? No us adoneu, senyor Stevens, de què hauria significat per mi si l'any passat haguéssiu pensat a compartir els vostres sentiments? Vós sabíeu com n'estava jo de trasbalsada quan vau despatxar les meves noies. No us n'adoneu, de com m'hauria ajudat? Per què, senyor Stevens, per què, per què, per què sempre heu de fingir?

- Però senyoreta Kenton. No estic segur d'entendre què voleu dir. Fingir? Com? No...

- Jo vaig patir molt quan la Ruth i la Sarah ens van deixar. I vaig patir encara més perquè pensava que estava sola.

- Però senyoreta Kenton... És clar que desaprovava els acomiadaments. Jo em pensava que era prou evident."

Fingir, diu ella, contenció i discreció en diu ell... molt interessant la diferent manera de viure i d'expressar les coses.